Programa 77: La nit de Nadal

És dilluns i 25 de desembre. Per tant, el missatge és ben clar: Bon Nadal a tothom! Moltes gràcies per fer costat a aquest programa i espero que gaudiu d’aquesta selecció medieval nadalenca que ja podeu trobar al web de la CCMA, a ivoox, i aquí sota.

nativity
Oxford, Bodleian Library, MS Laud Misc 188, f. 35r (detall)

Ens retrobem dissabte 30 a Catalunya Música: serà el darrer programa del 2017! Us hi espero, i mentrestant, bones festes.

Maria M.

Anuncis

La campana de Sant Gil

La cultura popular és plena de miracles, llegendes, rituals. En alguns hi ha implicada la música, el so i la sonoritat. És el cas de la llegenda de la campana de Sant Gil, on, a més, hi ha implícita la màgia, condensada als efectes d’aquest peculiar instrument.

Diu la llegenda, segons recull Joan Amades al seu “Costumari”, que vora l’any 700, Sant Gil, que era originari d’Atenes, s’havia retirat a una cova del Pirineu, on buscava aïllar-se del món. Allà duia una vida austera i pobra, i totes les seves pertinences eren una marededéu i una creu, que havia fabricat amb fusta de noguera, a més d’una olla on cuinava el seu escàs menjar i una campana, amb la qual cridava els pastors dels voltants, per compartir àpats i pregàries. Un bon dia, Gil va abandonar aquella cova, que era a la vall de Núria, no sense abans haver enterrat la marededéu, l’olla i la campana. Anys més tard, al segle XI, un pastor anomenat Amadeu va tenir una revelació: Sant Gil volia, des del cel, que la imatge de la marededéu enterrada tornés al món, i va mostrar al pastor l’indret on la trobaria, juntament amb l’olla i la campana. Un indret que estaria assenyalat amb una pedra blanca. Allà van aparèixer els objectes enterrats i des d’aleshores la Mare de Déu de Núria ha estat venerada a la vall.

Ermita de Sant Gil

Sembla que aquella “pedra blanca” podria haver estat un menhir que, des d’antic, s’hauria trobat a la vall. La creença popular deia que les dones que volguessin fertilitat,  havien de fregar-hi el cos. Així, i cristianitzant aquell costum, un gran nombre de parelles que volien tenir fills s’acostaven a Núria buscant la famosa “pedra blanca”. Eren tantes que finalment van haver de protegir la pedra i l’objecte del ritual va canviar: les dones havien de ficar el cap dins de l’olla i fer sonar la campana. Encara avui es manté aquell costum i el so de la campana reverbera als timpans i al ventre de les dones que s’hi acosten. Diu la tradició que si és nen, es dirà Gil; i si és nena, es dirà Núria.

Nota final: Gràcies a Laura de Castellet per la descoberta d’aquesta campana “màgica”!

La dansa de la mort

Cada Dijous Sant, a la localitat empordanesa de Verges, se celebra una processó peculiar, de la qual l’element més característic és la “Dansa de la Mort”. Cinc esquelets salten al so d’un tabal. El dansaire més experimentat carrega una dalla i gira a cada pas, guiant els que el segueixen. Col·locats en forma de creu, al centre un altre esquelet porta la bandera, guardada a banda i banda pels dos dansaires més joves, que porten platets amb cendra. Al darrere, un noi més gran mostra un rellotge sense agulles. L’únic so, el tabal, i tancant la comitiva, quatre torxes il·luminen el quadre.

Imatge de la “Dansa de la mort” de Verges, al Baix Empordà

L’origen d’aquesta tradició es troba a la Baixa Edat Mitjana, entorn el segle XIV i concretament està lligat a un esdeveniment que va causar la mort de milions de persones: la gran epidèmia de pesta negra.

La mort no era acceptada de bon grat pels homes i dones de l’època. Però tot i això, s’havia fet més quotidiana que mai i la manera d’afrontar-ho era desdramatitzant-la, com també es desdramatitzava, per exemple, la figura del Diable, a qui es parodiava a l’art i la literatura. Però no per això deixava de ser temible, i la religió seguia sent-hi present: la dansa de la mort recordava als assistents que el temps és limitat i que calia estar preparats per morir cristianament.

Dansa macabra dins la Crònica de Nuremberg (1493)

Aquestes danses solien anar precedides d’una representació de tipus teatral. Aquí, la Mort era un missatger de Déu que convocava els homes i dones més enllà de la tomba. S’han localitzat textos d’aquest tipus arreu d’Europa, a França, a Alemanya, a Bèlgica, a Anglaterra… Això ens fa pensar que es van difondre amb èxit arreu dels territoris cristians, a través dels canals habituals de difusió de l’Església catòlica, tals com la pintura, els gravats i els viatges de predicació.

La dansa de la mort no deixava de ser un consol. Un recordatori d’un fet universal, d’una cosa que no entén de riquesa ni de pobresa, que no distingeix entre nobles i camperols. Una mort que ens iguala a tots.

[audio http://audios.catradio.cat/multimedia/mp3/9/6/1397064337869.mp3]

I si el voleu descarregar, feu clic aquí!