Programa 91: Sirventesos

Dissabte passat vam compartir amb vosaltres un d’aquells programes que de tant en tant ens agrada fer, i que focalitzen al repertori i les gravacions. De mica en mica, aprofundim en les creacions de l’època medieval i en aquest cas, va ser el torn de la lírica trobadoresca i els seus sirventesos. Un programa que ja podeu recuperar al web de la CCMA, a ivoox i aquí sota!

vielles_and_citole2c_manuscript_t_28el_escorial2c_biblioteca_del_real_monasterio2c_ms-_t-_i-_1292c_fol-_5r2c_detail

El sirventès és precisament un dels gèneres lírics que també apareixen a un disc que s’ha editat tot just aquest any, “Tempus Viellatorum”, dedicat a la viola medieval. En vam parlar amb el seu protagonista, Alejandro Tonatiuh Hernández, que ens va venir a veure a l’estudi. Una entrevista que podeu recuperar aquí.

Com sempre, també podeu sentir la resta de seccions per separat. Ja siguin els Inspirats per l’edat mitjana, amb Salvador Brotons i la seva “Cantata de Randa”; La Crònica, amb un nou capítol del “Llibre dels fets” i també La Recepta, amb una nova mostra del Llibre del Sent Soví, gràcies a en Martí Sans: les resoles.

Dissabte 14 d’abril us esperem de nou a Catalunya Música, a partir de les 17 h, amb un programa on ens guiaran dues dones, coetànies i amb vides ben diferents: la compositora Kàssia, i l’escriptora Duoda. No hi falteu!

Anuncis

Programa 69: Jehan de Lescurel

Avui tornem amb un nou programa sota el braç, en aquest cas, un d’aquells en què la música hi té un paper especialment rellevant. En ell, vam descobrir la creació sonora d’un nom rodejat de misteris: el del clergue, músic i poeta francès Jehan de Lescurel, que va viure a finals del segle XIII. Un programa que ja podeu recuperar al web de la CCMA, a ivoox i també aquí sota.

mi0004055814
El disc que ens serveix de guia, el recull complet de les cançons de Lescurel, amb l’ensemble Céladon (2016)

Aquest recorregut el vam fer guiats per la música que interpreta l’ensemble Céladon al disc que l’any passat publicaven al segell Ricercar, i que van dedicar a Jehan de Lescurel i les seves cançons. Un disc del qual us en vam oferir una selecció i que podeu escoltar íntegrament a Spotify.

També vam citar altres noms propis, al programa. D’una banda, dins la secció Inspirats per l’edat mitjana vam descobrir la inspiració medieval -trobadoresca, per a ser més concrets- de Van Morrison, i de l’altra, Martí Sans va tornar a visitar-nos per ensenyar-nos a cuinar una salsa medieval: el celiandre, a la secció La recepta.

I ja sabeu, això no s’atura! Us esperem dissabte amb un nou programa. I mentrestant, us deixem un clip de l’Ensemble Céladon, en què presenten precisament el disc dedicat Jehan de Lescurel que hem fet servir al programa. Què us sembla?

Programa 50: Els franciscans

Tornem, una setmana més, amb un nou programa. Però un d’aquells que fa especial il·lusió, donat que ve encapçalat per un número rodó: el 50! 50 hores de “Sons” amb vosaltres donen per molt, i esperem que les hagueu gaudit tant com nosaltres. Avui, us proposem doncs recuperar aquest cinquantè programa, que es va emetre ahir a Catalunya Música, i que ja podeu tornar a sentir al web de la CCMA, a ivoox, i -sí, senyor!- aquí sota. Un programa dedicat a l’espiritualitat dels franciscans.

800px-master_of_saint_cecilia_-_legend_of_st_francis_-_26-_the_healing_of_a_devotee_of_the_saint_-_wga14478
“El miracle de Lleida” (Basílica de Sant Francesc a Assís, atribuït a Giotto, segle XIV).

Per tal de conèixer de primera mà la història i la vinculació d’aquest orde amb el territori català, vam convidar al nostre estudi a fra Agustí Boadas, autor del volum Els franciscans a Catalunya, un llibre publicat l’any 2014 per l’editorial Pagès. Una entrevista que podeu recuperar aquí.

No van faltar a la cita les seccions El Prestatge i Inspirats per l’edat mitjana; si feu clic als enllaços, allà les trobareu.

De moment, seguim treballant en la nostra propera entrega, i esperem fer-ne, com a mínim, 50 més. Gràcies a tots i totes!

Programa 22: El minnesang, lírica amorosa alemanya

Bon dilluns!

Comencem la setmana compartint amb vosaltres el darrer “Sons” emès a Catalunya Música, el número 22. Vam dedicar-lo a l’amor i a una de les seves expressions dins el camp de la lírica: el minnesang. Amb aquesta paraula fèiem referència al tipus de poesia cortesana amorosa que trobem a Alemanya en època medieval, precisament la que cantaven els minnesänger. Com sempre, podeu recuperar aquest programa al web de la CCMA, al portal ivoox i també, aquí sota.

codex_manesse_076v_heinrich_von_morungen
Heinrich von Morungen, poeta, representat al Còdex Manesse.

Per completar el programa, a més de les seves seccions habituals –El Prestatge, amb música de la Reverdie i Inspirats per l’edat mitjana, on vam descobrir la inspiració medieval d’Erik Satie– vam comptar amb la presència de la doctora en filologia Gemma Pellissa, que va parlar-nos de l’amor com aquella malaltia produïda per una disfunció fisiològica que, afortunadament, compta amb antídots per una correcta recuperació. Una entrevista ben interessant que podeu recuperar aquí.

Vam sentir també un nou episodi de La Crònica, aquest, on Jaume I va acostar-nos a la seva visió de la batalla de Muret a través del “Llibre dels fets”.

I finalment, vam posar el punt final amb una mica de música. Vam triar una versió contemporània d’un poema fantàstic, “Von den Elben” Sobre els elfs-, escrit precisament per Heinrich von Morungen i intepretada pel grup Faun. Esperem que us hagi agradat la nostra proposta! Aquí us la deixem.

De la lírica en femení al món dels càtars

Després d’un petit parèntesi a Internet, tornem amb els dos darrers episodis dels Sons de l’edat mitjana, emesos els dies 18 i 25 de juny. Vam gaudir molt preparant aquests programes i esperem que el resultat final també hagi estat del vostre gust.

Així doncs, d’una banda, aquí teniu el programa 16: Lírica medieval en femení, una hora on vam acostar-nos al paper de les dones a les creacions líriques, des de diversos punts de vista. Ens va ajudar a encarar la tasca la doctora en filologia Meritxell Simó, amb qui vam conversar durant una bona estona per aclarir algunes idees i a qui agraïm des d’aquí el seu entusiasme. Feu clic: de ben segur que us sorprendrà!

medieval-women-playing-music (1)


D’altra banda, també compartim amb vosaltres l’enllaç al programa 17: Els càtars, entre la realitat i el mite. Aquí el nostre guia va ser l’historiador Sergi Grau, autor del llibre “La invenció dels càtars: la veritable història dels Bons Homes a Catalunya” (Angle Editorial). Amb música de Jordi Savall com a banda sonora, vam desfer alguns mals entesos entorn d’aquests homes i dones que tanta tinta han fet vessar. Descobriu-los a l’enllaç!

la-rendicic3b3n-cc3a1tara

Què us han semblat? Potser heu descobert alguna cosa que no sabíeu? Quelcom que us hagi cridat l’atenció? Va, que la secció de comentaris és oberta!

Descobrint la lírica trobadoresca

És dilluns i és moment de compartir el programa de dissabte passat. De nou, i per fer-vos la vida més fàcil, l’hem fragmentat en les diverses seccions que l’integren, a més d’oferir-vos el programa sencer, que també podeu sentir a ivoox.

Bernat de Ventadorn

El programa de dissabte ens va portar a conèixer la Cinta Arasa, autora del llibre infantil Missió Trobairitz! (ed. Ànimallibres). Vam voler parlar amb ella per descobrir un nou punt de vista sobre les trobairitz i el món de les corts medievals: el de la literatura infantil, ficció per a nens que poden acostar-se a multitud de temes més enllà de prejudicis. Aquí teniu l’entrevista!

El Prestatge segueix creixent, i dissabte ho va fer amb un projecte nou, d’un grup de joves músics anomenat Mos Azimans: En un miralh, dedicat a les cançons de Bernat de Ventadorn. Escolteu aquí la nostra selecció i si voleu veure’ls en acció, aquí us deixem un vídeo.

La música contemporània va escolar-se al dissabte dels trobadors amb Written on skin, de George Benjamin, una òpera estrenada l’any 2012 i que va arribar al Gran Teatre del Liceu aquesta temporada, basada en la vida del trobador Guillem de Cabestanh. Vam sentir-la a la secció, com no, Inspirats per l’edat mitjana.

El punt final va arribar amb La crònica, l’espai on la veu de Raimon Colomer en aquest cas ens va acostar al món de la pesta, les “pústules i glànoles” que descrivia Joan Torralles al seu noticiari. Un text que us hem pogut oferir gràcies a la col·laboració, ja habitual, del doctor Josep Palau i que podeu sentir aquí.

Què us va semblar el programa? Us va agradar la versió contemporània de la llegenda del cor menjat? O potser us va cridar l’atenció l’àlbum de Mos Azimans amb la veu transparent de Laia Frigolé? Els vostres comentaris, com sempre, són benvinguts. Per part nostra, seguim treballant, que dissabte que ve el tenim a tocar!

Bona setmana!

Les croades, enfrontaments quotidians

Aquest dissabte vam acostar-nos al món de les croades en un programa que ja podeu recuperar al web -i també sentir tot just al reproductor que trobareu sota la imatge-. Aquests enfrontaments militars -que segons alguns historiadors, caldria rellegir per poder entendre moltes de les coses que actualment passen al món i obren jornades tristes com la d’avui– durant els gairebé 200 anys en què van estar actius, van influir les creacions artístiques i la vida quotidiana, i per tant, també la música.

medieval-crusaders

També van inspirar els pioners en la interpretació i recuperació de la música medieval, com David Munrow i el seu The Early Music Consort of London, que l’any 1971 publicava un disc que duia per títol, precisament “Music of the Crusades“, un àlbum que podeu sentir a Spotify i que aquesta setmana sonava a la secció “El Prestatge“.

Estem especialment contents amb l’acollida de l’entrevista d’aquesta setmana, que ens ha permès de conèixer una mica més el rerefons musical d’una de les festes populars més arrelades al territori valencià: els moros i cristians. Inspirades a la Reconquesta, a la què el trobador Marcabru animava a participar al seu “Pax in Nomine Domini“, vam descobrir-les gràcies a José Rafael Pascual Vilaplana, compositor i director natural de Muro d’Alcoi, en una entrevista més que interessant.

La secció “La crònica” ens acostava a un altre enfrontament, en aquest cas, dins la pròpia cristiandat: el Cisma d’Occident. Ho feia a través de la peculiar visió del nostre cronista, Joan Torralles, de l’episodi de la fugida del Papa Luna de la ciutat d’Avinyó, i que descobrirem al llarg de tres programes.

Pot semblar un tòpic, però conèixer el passat per entendre el present és necessari. Per això, per aquells que volgueu saber-ne més, sobre les croades, us proposem algunes referències:

  • FLORI, Jean (2004). La Guerra santa. La formación de la idea de cruzada en el Occidente Cristiano. Editorial Trotta.
  • MAALOUF, Amin (reed. 2013): Las cruzadas vistas por los árabes. Alianza Editorial.
  • PERNOUD, Régine (1991). La mujer en tiempo de las cruzadas. Edicions Rialp.
  • RUNCIMAN, Steven (1973). Historia de las cruzadas. Alianza Editorial.

Moltes gràcies a tots els que connecteu amb els “Sons de l’edat mitjana”. I no oblideu que esperem els vostres comentaris, tant aquí com a l’adreça sonsedatmitjana(a)catmusica.cat

A tu, què t’ha semblat aquest apropament al món de les croades?

Ens acostem a les croades

El proper dissabte serà 19 de març i a les 9 h del matí podreu sentir -com sempre, a Catalunya Música-, un nou programa, que en aquest cas hem dedicat a les croades. Per als homes i dones d’entre els segles XI i XV, la croada era un lloc comú, per tots conegut, i així va quedar reflectit en els documents que arriben fins a nosaltres, inclosos els musicals. D’aquesta manera, podem trobar cançons de trobadors i trouvères amb els més diversos matisos: de l’exaltació de la valentia i l’heroïcitat a la pena per abandonar la vida coneguda i estimada.

philippe_auguste_arrivant_en_palestine
Miniatura del manuscrit Royal 16 G VI, on Felip II de França arriba a Terra Santa (París, s.XIV)

Aquest dissabte, doncs, intentarem aclarir de què parlem quan parlem de croades, i els hi posarem banda sonora. A més, descobrirem com aquestes empreses militars han influenciat també la cultura popular, amb manifestacions que encara avui són ben vives, com és el cas de la festa de moros i cristians, arrelada al País Valencià. Parlarem d’aquesta festa, i sobretot de les seves músiques, molt inspirades per l’edat mitjana, amb el compositor i director José Rafael Pascual Vilaplana. Una conversa que val la pena sentir!

També hi haurà lloc per col·locar un disc al prestatge, en aquest cas, Music of the crusades, que, malgrat que les seves sonoritats poden resultar-nos una mica artificials, es tracta d’un dels enregistraments pioners de la interpretació de la música medieval. I per últim -last but not least-, un nou capítol de “La crònica”, on Raimon Colomer ens oferirà la primera part de la història d’un altre enfrontament, en aquest cas, dins la cristiandat: el Cisma d’Occident, explicat a través de la fugida del Papa Luna de la ciutat d’Avinyó.

De nou, un programa preparat amb il·lusió i treball, que esperem que us agradi tant com a nosaltres.

Per cert, ja sabeu que podeu sentir-nos i descarregar-nos també a ivoox?

El discant, de pràctica improvisada a tècnica compositiva

Dins el vocabulari habitual quan parlem de polifonia, hi ha una paraula que és ineludible: és el mot discant, o discantus en llatí. Amb ell es descrivia una pràctica concreta, i el seu ús i evolució van propiciar que la música que sentim, també avui, sigui com és ara.

En el seu origen, el terme discant era sinònim d’organum, i totes dues paraules servien per designar qualsevol cant a més d’una veu. Va ser a partir del segle XII que els teòrics van començar a delimitar els significats de les dues paraules, diferenciant-les. Així doncs, un organum seria una composició on el tenor, és a dir, el cant pla, pronunciaria les paraules molt lentament, a través de notes de valors molt llargs, mentre que la veu que acompanyava aquest tenor es mouria més ràpidament. El discant, però, designava una forma de composició en què totes les veus es movien a la mateixa velocitat. D’aquesta manera apareixia l’efecte “nota contra nota”, en llatí punctum contra punctum. No cal trencar-s’hi massa el cap: aquesta expressió, contra punctum, seria l’arrel d’un altre terme modern: el que tots coneixem com a “contrapunt”. Aquesta tècnica tenia el seu origen en la improvisació: les veus es movien de forma oposada -si una baixava, l’altra pujava i viceversa- i cada dues o tres notes, es trobaven en un uníson. El discant com a pràctica interpretativa improvisada va tenir un gran èxit, i va mantenir-se fins ben entrat el segle XVII.

Al segle XIII, la definició de discant es va ampliar. Qualsevol polifonia on la base, el cant pla, estigués escrit amb notes llargues i fins i tot no mesurades; i les veus acompanyants es moguessin més ràpidament, era considerat un discant. Així, podem trobar aquest tipus de composicions, per exemple, en obres de l’escola polifònica de Notre-Dame.

Organum, discant, punctum contra punctum. Aquests noms ens presenten formes i tècniques compositives allunyades en el temps, situades al naixement mateix de la música polifònica formal. Conèixer-los i identificar-los ens permet gaudir, fins i tot una mica més, de les sonoritats arcaiques de les primeres polifonies occidentals.

De mestres i confraries

El 21 de juny de 1868, s’estrenava a Munic “Els mestres cantaires de Núremberg”, una òpera escrita per Richard Wagner, on l’acció, situada a l’Alemanya del segle XVI, ens traslladava a les anades i vingudes a l’entorn d’un concurs musical organitzat per una confraria de poetes lírics. Concretament, un concurs entre meistersinger, músics i poetes aficionats que s’organitzaven en gremis, que establien les normes de composició i interpretació de les seves obres. En molts casos, tal com reflecteix Wagner en la seva obra, els meistersinger tenien altres ocupacions, com és el cas d’un dels personatges principals de l’òpera, Hans Sachs, poeta i sabater, inspirat en un personatge real.

El dibuix de Núremberg més antic, dins la “Crònica de Núremberg”, any 1493.

En qualsevol cas, aquesta confraria alemanya, vista des de l’òptica romàntica en aquesta òpera de Wagner, no va ser ni molt menys la primera. Sabem que, a París, durant el segle XIII, just al costat de l’església de Saint Josse, als carrers anomenats “del joglars” i “dels ministrers”, s’hi reunien músics, també dones, que participaven a les representacions musicals, entre d’altres, d’aquella església. Tant va créixer aquella comunitat que va establir-se com a associació, convertint-se en la primera agrupació de músics de caire professional i l’any 1341 va registrar els seus estatuts. Així, per exemple, sabem que, si un ministrer era contractat per tocar a una cerimònia, havia de romandre-hi fins que aquesta acabés; que estava prohibit enviar-hi un substitut, excepte en cas de malaltia, presó o altres tipus d’urgència, i fins i tot que, a les tavernes, estava prohibit recomanar cap joglar o ministrer concret: a tot client potencial se l’hauria d’enviar al carrer dels joglars, on podria decidir a qui contractar sense cap pressió. L’any 1407 aquests estatus van ser revisats, ampliats i aprovats pel rei Carles VI.

Tot i això, encara podem trobar una pista anterior, situada a la ciutat d’Arràs. Ja des del segle XII, la ciutat s’havia convertit en un nucli important de comerç. I en aquest context va sorgir la “Confraria de joglars i burgesos d’Arràs”, no estrictament professional, sinó lligada al culte religiós de la Mare de Déu dels Ardents, que s’havia aparegut a dos joglars en aquell indret. Ja dins aquesta confraria es feien competicions entre cançons i les guanyadores es consideraven “coronades”. Una inspiració real pels Mestres Cantaires de Núremberg.