Programa 84: El Còdex Speciálník

La polifonia a la Praga dels volts de l’any 1500. Aquest va ser l’eix del nostre programa núm. 84. Un programa una mica més curt del que és habitual, perquè Catalunya Música va connectar amb el Metropolitan de Nova York, i el directe és el directe! En tot cas, no vam voler deixar de trobar-nos amb vosaltres, i aquí teniu el programa, també disponible al web de la CCMA i a ivoox.

61oi9jq14-l-_sy355_

Dissabte passat vam fer un repàs al darrer enregistrament de Cappella Mariana, dedicat a un manuscrit clau per entendre la música txeca de finals de l’edat mitjana i principis del Renaixement.

Aquest dissabte recuperarem el nostre format habitual. Us esperem, doncs, a les 17 h a Catalunya Música amb més música i més història. Gràcies per la companyia!

Anuncis

Programa 76: Els contes de Canterbury…

… i també el Tropari de Winchester. Dues fonts angleses han estat les protagonistes del darrer Sons de l’edat mitjana, que es va emetre dissabte passat, dia 16 de desembre. Un programa que ja podeu recuperar al web de la CCMA, a ivoox i també aquí sota.

304-base_image_4-1424268386

A més, a la secció Inspirats per l’edat mitjana hi hem volgut citar Els Amics de les Arts, amb un tema que ja té uns anys, però del què ens n’encanta el missatge: “Doctorat en Romànic Medieval”. Escolteu-lo aquí.

Igualment, vam guardar una estoneta per a sentir un nou capítol de La crònica, i per a La recepta, amb Martí Sans, una secció que no existiria sense el web sentsovi.cat, que us convidem a visitar.

I aquest dissabte, us esperem amb un nou programa a Catalunya Música. Fins llavors!

 

Programa 65: La joia del monestir de Las Huelgas

Avui és un dilluns estrany, molt estrany. Però tot i les sensacions de tristesa i consternació, des del Sons de l’edat mitjana creiem en la cultura, el coneixement i la bellesa com a bàlsam per a l’ànima. I per això compartim amb vosaltres el nostre darrer programa, dedicat a una música molt especial, feta per aquelles que se suposava que no havien de fer-la. Música del Còdex de Las Huelgas, un manuscrit creat per i per a les monges del monestir de Santa Maria la Reial, a Burgos. Un programa que ja podeu escoltar al web de la CCMA, a ivoox, i també aquí sota.

1200px-burgos_monasterio_huelgas_lou

Un programa en què vam comptar amb l’ajut del doctor en història de l’art -i burgalès!- Pablo Abella, bon coneixedor del monestir i la seva història, i també amb la presència del nostre col·laborador habitual en aquesta tercera temporada, Martí Sans, amb una nova recepta del Llibre del Sent Soví que podeu consultar per escrit, aquí.

Gràcies per ser-hi i dissabte vinent, a les 17 h, tornarem a Catalunya Música.

Programa 55: Un recorregut pels orígens del motet

Un divendres més, venim amb un podcast sota el braç. I és que ja teniu disponible el programa emès ahir a Catalunya Música, en què vam fer un recorregut sonor pels orígens medievals del motet, i que podeu tornar a escoltar al portal de la CCMA, al portal ivoox, o bé -ho endevineu?- aquí sota.

monks-singing-570x348

A més, vam tenir un convidat singular: en Martí Sans,  fotògraf i responsable del web sentsovi.cat, un espai on el llibre del Sent Soví -receptari català medieval de què us vam parlar també aquí– pren vida gràcies a les fotografies, les receptes i les el·laboracions d’en Martí. Un web que hauríeu de seguir ben de prop; i qui s’animi a cuinar, que ens envii la recepta! Escolteu l’entrevista aquí.

Esperem que hagueu gaudit del programa! Nosaltres seguim treballant en la nostra propera edició. Bona setmana!

Programa 54: La missa de Tournai

Ahir va ser dijous i això vol dir dues coses: que avui és divendres i que ja tenim nou programa disponible! Un programa que va estar protagonitzat per la música de la primera missa polifònica coneguda: la missa de Tournai. Descobriu-la al web de la CCMA, al portal ivoox i -obriu les orelles- aquí sota!

a3395470189_10

A més, vam tenir noves entregues de les seccions El prestatge i Inspirats per l’edat mitjana, amb música medieval anglesa i una composició de Joaquín Turina, respectivament.

Esperem que us agradi el recorregut i us esperem la setmana que ve, que arribarà l’edició número 55 -capicua!-. Bona setmana!

Programa 36: La Missa de Barcelona

Després d’aquest petit descans, els “Sons de l’edat mitjana” tornen al seu ritme habitual, amb l’emissió del programa cada dijous a les 23 h, a Catalunya Música. Ahir va ser la primera entrega nova d’aquest 2017 acabat d’estrenar. Un programa que ja podeu recuperar al web de la CCMA, al portal ivoox i, com sempre, aquí sota.

1483542218475

En aquest cas, el que us proposàvem era una experiència sonora. Una immersió musical en una de les primeres mostres polifòniques de l’ordinari de la missa: la Missa de Barcelona. Aquesta obra, conservada al manuscrit 971 de la Biblioteca de Catalunya, ens remet a la frontera entre els segles XIV i XV, i és aquest el viatge temporal que us oferim, gràcies a la seva audició íntegra, en una versió interpretada pel grup Obsidienne, que dirigeix Emmanuel Bonnardot.

Si ens permeteu la recomanació, reserveu-vos un espai per a vosaltres, on pogueu estar tranquils, uns bons altaveus o auriculars i feu clic. Us sorprendreu. I després, si us ve de gust, deixeu-nos un comentari i expliqueu-nos com ha estat la vostra experiència!

El discant, de pràctica improvisada a tècnica compositiva

Dins el vocabulari habitual quan parlem de polifonia, hi ha una paraula que és ineludible: és el mot discant, o discantus en llatí. Amb ell es descrivia una pràctica concreta, i el seu ús i evolució van propiciar que la música que sentim, també avui, sigui com és ara.

En el seu origen, el terme discant era sinònim d’organum, i totes dues paraules servien per designar qualsevol cant a més d’una veu. Va ser a partir del segle XII que els teòrics van començar a delimitar els significats de les dues paraules, diferenciant-les. Així doncs, un organum seria una composició on el tenor, és a dir, el cant pla, pronunciaria les paraules molt lentament, a través de notes de valors molt llargs, mentre que la veu que acompanyava aquest tenor es mouria més ràpidament. El discant, però, designava una forma de composició en què totes les veus es movien a la mateixa velocitat. D’aquesta manera apareixia l’efecte “nota contra nota”, en llatí punctum contra punctum. No cal trencar-s’hi massa el cap: aquesta expressió, contra punctum, seria l’arrel d’un altre terme modern: el que tots coneixem com a “contrapunt”. Aquesta tècnica tenia el seu origen en la improvisació: les veus es movien de forma oposada -si una baixava, l’altra pujava i viceversa- i cada dues o tres notes, es trobaven en un uníson. El discant com a pràctica interpretativa improvisada va tenir un gran èxit, i va mantenir-se fins ben entrat el segle XVII.

Al segle XIII, la definició de discant es va ampliar. Qualsevol polifonia on la base, el cant pla, estigués escrit amb notes llargues i fins i tot no mesurades; i les veus acompanyants es moguessin més ràpidament, era considerat un discant. Així, podem trobar aquest tipus de composicions, per exemple, en obres de l’escola polifònica de Notre-Dame.

Organum, discant, punctum contra punctum. Aquests noms ens presenten formes i tècniques compositives allunyades en el temps, situades al naixement mateix de la música polifònica formal. Conèixer-los i identificar-los ens permet gaudir, fins i tot una mica més, de les sonoritats arcaiques de les primeres polifonies occidentals.

Léonin, polifonia a París

En parlar de música medieval, com és el cas de tot àmbit que impliqui traslladar-nos al passat, és habitual que la gran majoria de personatges siguin anònims, homes i dones que van contribuir al desenvolupament de la seva societat però el nom dels quals no ha arribat fins a nosaltres. En ocasions, però, alguns d’aquests noms sí que han transcendit, gràcies sobretot a les fonts escrites, i és per això que podem parlar, per exemple, del primer compositor conegut al gènere de l’organum polifònic: el francès Léonin.

Tot i conèixer el seu nom, de la vida de Léonin -o Magister Leoninus com apareix citat a alguns documents- en sabem molt poc. Sabem que va viure a París durant el segle XII i que va treballar com a administrador a la catedral de la ciutat entre els anys 1150 i 1160, encara que no seria fins passats 30 anys que seria ordenat sacerdot.

El París actual a vista de gàrgola, des de la catedral de Notre Dame.

A Léonin se li ha atribuït l’autoria del Magnus Liber Organi, el gran llibre d’”organa”, línies de cant pla que s’acompanyaven amb una segona veu. Va ser concretament Anònim IV, autor d’un tractat musical, qui va mencionar-lo com a responsable d’aquest gran llibre. A l’obra, revisada pel seu successor, Perótin, els mestres de la catedral van refinar l’art de compondre per a més d’una veu i a més, van ser capaços d’anotar a les pàgines del manuscrit les alçades del so que requerien les obres. Lamentablement, l’original d’aquest Magnus Liber Organi es va perdre, però sí que en tenim còpies a ciutats com Florència, Wolfenbüttel i Madrid.

A nivell musical, les composicions de Léonin es caracteritzen per l’ús freqüent d’un recurs ben curiós: fer que una de les veus entoni un cant pla però amb notes de valors molt llargs, mentre que la veu superior va elaborant melodies més ràpides i ornamentades sobre la primera. Així doncs, l’ús del ritme era ja molt important en l’escriptura i la interpretació.

De la vida de Léonin, doncs, no en sabem gaire. Ni tampoc de molts altres de qui no coneixem ni tan sols el nom. Però és de justícia reconèixer la seva tasca anònima, que persisteix a través del temps.

Música a “La divina comèdia”

Una obra dividida en tres parts: infern, purgatori i paradís. Podríem estar parlant de, per exemple, “El jardí de les delícies”, pintat per el Bosco, però parlem d’una de les grans obres de la literatura: “La divina comèdia”, escrita a principis del segle XIV per Dante Alighieri. Dins de l’obra, Dante recorre aquests tres escenaris guiat per la figura del poeta Virgili, en un trajecte ascendent, inspirat també per la seva estimada Beatriu.

Es diu que dins de l’obra, Dante va plasmar la seva visió del món i la vida i és cert que les arts no van quedar fora d’aquesta recopilació. Així, doncs, la música també hi és present, i no tan sols com una mera banda sonora: si parem atenció a quines peces apareixen, en quin moment, i quin és el seu significat, se’ns revela una nova dimensió: la música com a representació dels diferents estats d’aquest peculiar viatge.

Dante al Purgatori, segons Agnolo Bronzino (c. 1530)

El trajecte pel purgatori és la part central del text i és aquí on la música té un pes més destacat. A l’infern, certament, no hi ha música, perquè no existeix l’harmonia ni la cooperació que la música requereix. És en ascendir cap al cel que la música comença a aparèixer. D’aquesta manera, Dante sent com les ànimes del purgatori entonen el salm “In exitu Israel de Aegypto”, equiparant l’ascensió de les ànimes amb la fugida d’Egipte del poble d’Israel. Es troben encara al principi del viatge. També es troba amb Casella, un amic seu que va musicar un dels seus poemes, que comença a cantar aquella cançó d’amor. Però és interromput: l’ascens busca acostar-se a Déu, i aquelles cançons encara els lliguen a la terra. I a les portes del Purgatori, Dante sent un “Te Deum”: aquest himne ja prové del cel, cada cop són més a prop.

Aquests són tan sols uns exemples de les nombroses cites i referències musicals que es poden trobar a “La divina comèdia”. Músiques inexistents a l’infern, monòdiques al purgatori i polifòniques al paradís, que en la seva evolució il·lustren el viatge de l’ànima d’un dels grans poetes de la literatura occidental.

El “Roman de Fauvel”

Imaginem-nos que un ase es transforma en el senyor de la casa on viu, gràcies a un caprici del destí, o millor dit, de qui el controla, la Dama Fortuna.  Que la seva fama creix i es fa tan gran que fins i tot reis i papes pelegrinen per raspallar-lo i netejar-lo. Que aquest ase es converteix en el senyor més poderós del món. Aquest és el punt de partida del “Roman de Fauvel”, un poema satíric sobre la corrupció, escrit a París a principis del segle XIV.

El text s’atribueix a Gervais de Bus, precisament un empleat de la cancelleria reial. Segueix l’estil al·legòric d’altres textos com el “Roman de la Rose”, on virtuts i vicis es personifiquen i actuen com un personatge més. Va ser un text ben conegut a l’època i mostra d’això són els dotze manuscrits que encara en conservem. Justament en un que es conserva avui a la Biblioteca Nacional de París, hi trobem una aportació diferent: notació musical.

Miniatura, al manuscrit BN fr. 146 (Biblioteca Nacional, París).

Al llarg dels prop de 3.300 versos del poema, un intel·lectual anomenat Chaillou de Pestain va decidir afegir una banda sonora a tota la història de l’ase Fauvel. Així, trobem 169 peces molt diferents: fragments a una sola veu, com conductus, seqüències, lais… i també motets polifònics. Moltes d’aquestes peces ja existien en altres manuscrits i es van afegir i adaptar al text del “Roman”, mentre que d’altres sembla que van ser compostes expressament per a aquest acompanyament musical tan peculiar.

D’aquestes peces destaquen cinc motets, atribuïts a un compositor concret: Philippe de Vitry. El seu tractat teòric “Ars nova notandi” havia donat nom a una manera de fer diferent, i les innovacions que hi presentava es podien sentir a les seves obres, com aquests motets del “Roman de Fauvel”.

Avui encara no sabem quina va ser la intenció de l’autor d’aquesta versió musical del “Roman de Fauvel”. Potser volia recopilar una antologia de melodies que lliguessin amb el contingut del poema, potser havia anat més enllà i havia imaginat una representació teatral. En qualsevol cas, aquesta història de corrupció no deixa de resultar familiar, gairebé 700 anys més tard.