Programa 89: El regne de Granada

Amb l’objectiu de reflectir altres realitats medievals, més enllà de la de l’Europa occidental i cristiana, dissabte ens vam acostar a un període de vegades confús, però que paga la pena revisitar. Ens dirigim a Al-Àndalus, i més concretament, al seu darrer focus resistència: el regne de Granada. Un programa que ja podeu recuperar al web de la CCMA, a ivoox i aquí mateix.

Preparar aquest programa no va ser tasca fàcil. Va implicar molta lectura, moltes notes, i l’esforç de triar i sintetitzar totes aquelles històries que vam trobar rellevants. Per la qüestió musical, que no volem oblidar, vam comptar amb l’ajut de Reynaldo Fernández, musicòleg i president del patronat de l’Alhambra i del Generalife, que ens va atendre en aquesta entrevista.

Precisament aquest conjunt monumental també va ser present als Inspirats per l’edat mitjana, on vam acostar-nos als “Records de viatge” d‘Isaac Albéniz. Una obra plenament romàntica escrita per a piano i que inclou el fragment “En la Alhambra”. Sentiu-lo aquí.

També va haver-hi espai per La crònica, amb un nou episodi del “Llibre dels fets”; i per La recepta, en què en Martí Sans ens va ensenyar a cuinar “panades d’aucells” a l’estil del llibre del Sent Soví.

Moltes gràcies per seguir a l’altra banda i us esperem dissabte que ve, a les 17 h, a Catalunya Música; i sempre que vulgueu, en aquest racó de la xarxa.

Anuncis

Programa 77: La nit de Nadal

És dilluns i 25 de desembre. Per tant, el missatge és ben clar: Bon Nadal a tothom! Moltes gràcies per fer costat a aquest programa i espero que gaudiu d’aquesta selecció medieval nadalenca que ja podeu trobar al web de la CCMA, a ivoox, i aquí sota.

nativity
Oxford, Bodleian Library, MS Laud Misc 188, f. 35r (detall)

Ens retrobem dissabte 30 a Catalunya Música: serà el darrer programa del 2017! Us hi espero, i mentrestant, bones festes.

Maria M.

Programa 67: La pesta

És dilluns i enmig d’una actualitat intensa, exercim la nostra resistència a les presses i els mals ànims a través d’aquest programa. Un programa que es va emetre dissabte, i que vam dedicar a un tema clau per entendre l’edat mitjana: la pesta. Si no l’havíem tractat fins ara, és perquè, tal com us explicava dins el programa, buscava un interlocutor que ens pogués guiar de la millor manera, i crec que finalment, l’hem trobat. Es tracta del doctor Antoni Trilla, epidemiòleg, investigador de l’Institut de Salut Global de Barcelona, metge de l’Hospital Clínic i professor de la Universitat de Barcelona. Aquí teniu, doncs, els enllaços per a sentir aquest monogràfic: web de la CCMA, ivoox i aquí sota.

pesta.jpg

Com sempre, espero que trobeu interessant l’enfoc que hi hem donat, i que gaudiu també de la selecció de músiques relacionades amb aquesta terrible malaltia. De ben segur us acostaran al cantó més humà d’una tragèdia com aquesta. Un episodi que val la pena conèixer i del qual en vam aprendre molt gràcies al nostre convidat.

Seguim buscant música sota les pedres! Fins dissabte!

Programa 65: La joia del monestir de Las Huelgas

Avui és un dilluns estrany, molt estrany. Però tot i les sensacions de tristesa i consternació, des del Sons de l’edat mitjana creiem en la cultura, el coneixement i la bellesa com a bàlsam per a l’ànima. I per això compartim amb vosaltres el nostre darrer programa, dedicat a una música molt especial, feta per aquelles que se suposava que no havien de fer-la. Música del Còdex de Las Huelgas, un manuscrit creat per i per a les monges del monestir de Santa Maria la Reial, a Burgos. Un programa que ja podeu escoltar al web de la CCMA, a ivoox, i també aquí sota.

1200px-burgos_monasterio_huelgas_lou

Un programa en què vam comptar amb l’ajut del doctor en història de l’art -i burgalès!- Pablo Abella, bon coneixedor del monestir i la seva història, i també amb la presència del nostre col·laborador habitual en aquesta tercera temporada, Martí Sans, amb una nova recepta del Llibre del Sent Soví que podeu consultar per escrit, aquí.

Gràcies per ser-hi i dissabte vinent, a les 17 h, tornarem a Catalunya Música.

Programa 43: El Rèquiem d’Ockeghem

Aquesta setmana, la música ha estat la protagonista del programa, amb una entrega protagonitzada per la primera missa de difunts completa en versió polifònica de la qual en tenim constància: el Rèquiem de Johannes Ockeghem. Un programa amb un peu a l’Edat Mitjana i un altre al Renaixement, que podeu escoltar des d’ara mateix, al web de la CCMA, a ivoox i -no ho diríeu pas- aquí sota.

ockeghem_bnf_jpg
No es pot ser més “cool” que Ockeghem i les seves ulleres

A més de sentir aquesta obra completa, a càrrec de la Capella Pratensis, ens va quedar temps per una nova entrega d’Inspirats per l’edat mitjana i La crònica. Un programa ben complet que esperem que hagi contribuït a enriquir el vostre inventari sonor. Fins dijous que ve!

De la lírica en femení al món dels càtars

Després d’un petit parèntesi a Internet, tornem amb els dos darrers episodis dels Sons de l’edat mitjana, emesos els dies 18 i 25 de juny. Vam gaudir molt preparant aquests programes i esperem que el resultat final també hagi estat del vostre gust.

Així doncs, d’una banda, aquí teniu el programa 16: Lírica medieval en femení, una hora on vam acostar-nos al paper de les dones a les creacions líriques, des de diversos punts de vista. Ens va ajudar a encarar la tasca la doctora en filologia Meritxell Simó, amb qui vam conversar durant una bona estona per aclarir algunes idees i a qui agraïm des d’aquí el seu entusiasme. Feu clic: de ben segur que us sorprendrà!

medieval-women-playing-music (1)


D’altra banda, també compartim amb vosaltres l’enllaç al programa 17: Els càtars, entre la realitat i el mite. Aquí el nostre guia va ser l’historiador Sergi Grau, autor del llibre “La invenció dels càtars: la veritable història dels Bons Homes a Catalunya” (Angle Editorial). Amb música de Jordi Savall com a banda sonora, vam desfer alguns mals entesos entorn d’aquests homes i dones que tanta tinta han fet vessar. Descobriu-los a l’enllaç!

la-rendicic3b3n-cc3a1tara

Què us han semblat? Potser heu descobert alguna cosa que no sabíeu? Quelcom que us hagi cridat l’atenció? Va, que la secció de comentaris és oberta!

Les croades, enfrontaments quotidians

Aquest dissabte vam acostar-nos al món de les croades en un programa que ja podeu recuperar al web -i també sentir tot just al reproductor que trobareu sota la imatge-. Aquests enfrontaments militars -que segons alguns historiadors, caldria rellegir per poder entendre moltes de les coses que actualment passen al món i obren jornades tristes com la d’avui– durant els gairebé 200 anys en què van estar actius, van influir les creacions artístiques i la vida quotidiana, i per tant, també la música.

medieval-crusaders

També van inspirar els pioners en la interpretació i recuperació de la música medieval, com David Munrow i el seu The Early Music Consort of London, que l’any 1971 publicava un disc que duia per títol, precisament “Music of the Crusades“, un àlbum que podeu sentir a Spotify i que aquesta setmana sonava a la secció “El Prestatge“.

Estem especialment contents amb l’acollida de l’entrevista d’aquesta setmana, que ens ha permès de conèixer una mica més el rerefons musical d’una de les festes populars més arrelades al territori valencià: els moros i cristians. Inspirades a la Reconquesta, a la què el trobador Marcabru animava a participar al seu “Pax in Nomine Domini“, vam descobrir-les gràcies a José Rafael Pascual Vilaplana, compositor i director natural de Muro d’Alcoi, en una entrevista més que interessant.

La secció “La crònica” ens acostava a un altre enfrontament, en aquest cas, dins la pròpia cristiandat: el Cisma d’Occident. Ho feia a través de la peculiar visió del nostre cronista, Joan Torralles, de l’episodi de la fugida del Papa Luna de la ciutat d’Avinyó, i que descobrirem al llarg de tres programes.

Pot semblar un tòpic, però conèixer el passat per entendre el present és necessari. Per això, per aquells que volgueu saber-ne més, sobre les croades, us proposem algunes referències:

  • FLORI, Jean (2004). La Guerra santa. La formación de la idea de cruzada en el Occidente Cristiano. Editorial Trotta.
  • MAALOUF, Amin (reed. 2013): Las cruzadas vistas por los árabes. Alianza Editorial.
  • PERNOUD, Régine (1991). La mujer en tiempo de las cruzadas. Edicions Rialp.
  • RUNCIMAN, Steven (1973). Historia de las cruzadas. Alianza Editorial.

Moltes gràcies a tots els que connecteu amb els “Sons de l’edat mitjana”. I no oblideu que esperem els vostres comentaris, tant aquí com a l’adreça sonsedatmitjana(a)catmusica.cat

A tu, què t’ha semblat aquest apropament al món de les croades?

Música a “La divina comèdia”

Una obra dividida en tres parts: infern, purgatori i paradís. Podríem estar parlant de, per exemple, “El jardí de les delícies”, pintat per el Bosco, però parlem d’una de les grans obres de la literatura: “La divina comèdia”, escrita a principis del segle XIV per Dante Alighieri. Dins de l’obra, Dante recorre aquests tres escenaris guiat per la figura del poeta Virgili, en un trajecte ascendent, inspirat també per la seva estimada Beatriu.

Es diu que dins de l’obra, Dante va plasmar la seva visió del món i la vida i és cert que les arts no van quedar fora d’aquesta recopilació. Així, doncs, la música també hi és present, i no tan sols com una mera banda sonora: si parem atenció a quines peces apareixen, en quin moment, i quin és el seu significat, se’ns revela una nova dimensió: la música com a representació dels diferents estats d’aquest peculiar viatge.

Dante al Purgatori, segons Agnolo Bronzino (c. 1530)

El trajecte pel purgatori és la part central del text i és aquí on la música té un pes més destacat. A l’infern, certament, no hi ha música, perquè no existeix l’harmonia ni la cooperació que la música requereix. És en ascendir cap al cel que la música comença a aparèixer. D’aquesta manera, Dante sent com les ànimes del purgatori entonen el salm “In exitu Israel de Aegypto”, equiparant l’ascensió de les ànimes amb la fugida d’Egipte del poble d’Israel. Es troben encara al principi del viatge. També es troba amb Casella, un amic seu que va musicar un dels seus poemes, que comença a cantar aquella cançó d’amor. Però és interromput: l’ascens busca acostar-se a Déu, i aquelles cançons encara els lliguen a la terra. I a les portes del Purgatori, Dante sent un “Te Deum”: aquest himne ja prové del cel, cada cop són més a prop.

Aquests són tan sols uns exemples de les nombroses cites i referències musicals que es poden trobar a “La divina comèdia”. Músiques inexistents a l’infern, monòdiques al purgatori i polifòniques al paradís, que en la seva evolució il·lustren el viatge de l’ànima d’un dels grans poetes de la literatura occidental.

Música i paraules per a Dràcula

L’hivern de l’any 1463, un poeta anomenat Michel Beheim va situar-se davant l’emperador Frederic III i, acompanyant-se d’instruments, va cantar una de les seves obres líriques. Aquella obra, que va esgarrifar Frederic, portava per títol “Història d’un boig sanguinari anomenat Dràcula de Valàquia”. La presència literària de Vlad III, príncep de Valàquia, va escampar-se amb el poema de Beheim, l’autor més prolífic de l’Alemanya de finals de l’edat mitjana.

Considerat el precedent dels meistersinger, poetes que ja no provenien de la cort sinó dels burgs, Beheim va escriure aquest poema, de més de mil versos, en què va retratar la crueltat i la tirania de Vlad Tepes, l’empalador. Era fill de Vlad II, a qui anomenaven Dracul, perquè pertanyia a un orde de croats anomenat “L’orde del Drac”. Així doncs, Vlad III es va fer anomenar Dràcula, que vol dir “fill del drac”.

Era per a ell un plaer i li donava coratge
veure córrer la sang humana.
I era el seu costum
rentar-s’hi les mans
quan n’hi portaven a taula.

Passatges com aquest, on cal anar amb compte amb les més que possibles exageracions, es basaven en diverses fonts. D’una banda, el manuscrit de Sant Gal, un document que recull anècdotes sobre Vlad Tepes. D’altra banda, el coneixement directe dels fets, ja que, tot i que Beheim no va conèixer Dràcula personalment, Vlad encara era viu en el moment que escriu aquest poema, i les seves accions eren conegudes arreu. I a més, Beheim va disposar d’una font directa: un monjo a qui visitava a l’abadia de Melk, el germà Jacob, que havia fugit de Transsilvània i de les atrocitats de Dràcula.

Un dels àpats de Dràcula segons un pamflet alemany (1499)

Val a dir que, en aquella època, Dràcula no s’associava a la idea del “vampir”, entès com a monstre immortal bevedor de sang, ni es pensava, doncs, que Vlad Tepes ho fos. Aquestes atribucions van arribar anys després, amb textos com el cèlebre “Dràcula” de Bram Stoker, escrit més de quatre-cents anys més tard.

En qualsevol cas, Michel Beheim, en escriure i cantar aquesta obra, va plantar una llavor: la de la fascinació pel malvat, pel monstre que horroritza i que treu a la llum l’ombra que viu amagada dins el nostre inconscient.

Músiques per trobadors i càtars

Al capítol d’aquesta setmana ens hem endinsat en un tema complex com és el dels moviments espirituals medievals, acostant-nos a la seva relació amb la música. Concretament, al catarisme i la lírica trobadoresca, dos fenòmens que van coincidir en el temps i l’espai i que, com era d’esperar, estaven connectats. Per acompanyar aquesta brevíssima introducció a la relació entre càtars i trobadors, vam fer servir una sèrie de músiques que avui compartim amb vosaltres.

La primera peça que ens acompanyava era “En amor trob alques en que’m refraing”, del trobador Aimeric de Peguilhan, de qui sabem que va adherir-se al catarisme. La sentíem en la versió que feia el grup Sequentia, al seu àlbum Dante und die troubadourseditat per BMG l’any 1995. L’atmosfera creada pels instruments de corda fregada i l’arpa, juntament amb la veu de soprano que interpreta la canso, fan d’aquesta versió una interpretació gairebé màgica!

El trobador Raimon Jordan també va acceptar la doctrina càtara, i d’ell sentíem “Lo clar temps”, una canso que s’inclou al disc Manuscrit du Roi: a l’entrada del Tans florit. L’interpreta l’Ensemble Perceval i va ser editat l’any 1993 pel segell Aion. Aquí el llaüt acompanya la veu entre melòdica i recitativa de Gérard Zuccheto, que evoca la situació dels trobadors, a cavall entre la música i la poesia.

Fem un salt i ens acostem a un altre gènere, el sirventès. El més compromès dels gèneres lírics trobadorescos té un bon representant en la figura de Peire Cardenal, conegut pel seu anticlericalisme. Segons explica la seva vida, ell mateix havia estat educat com a clergue, però va abandonar la carrera eclesiàstica per la “vanitat d’aquest món”. Sentíem “Un sirventesc novel”, interpretat pel grup Capella de Ministrers dins el seu disc Cançons de trobadors, editat per Auvidis-Licanus l’any 2000.

Encara sentíem un altre sirventès de Peire Cardenal, es tracta de “Tartarassa ni voutor”, interpretat per l’Ensemble Dialogus al disc A Terra Sancta ad Finis Terrae, editat per Saga l’any 1997. No hem pogut trobar aquesta versió a la xarxa, i és per això que us proposem la que inclou un enregistrament que ha estat referència per l’el·laboració d’aquest microtò: El regne oblidat: la tragèdia càtara, de Jordi Savall, Hesperion XXI i La Capella Reial de Catalunya. L’editava Alia Vox, l’any 2009. La lletra no té desperdici: Tartarassa ni voutor no plus leu carn puden com clerc e prezicador… (Trad: “Ni el milà ni el voltor, no senten la seva carn tan pudent com el clergue i el predicador…”) I això és tan sols el principi!

I acabàvem amb Guilhem Figueira, un trobador que també va conrear el gènere del sirventès, com demostra aquest “D’un sirventes far”. El sentíem precisament provinent d’aquest disc de Jordi Savall, El regne oblidat, i podeu sentir-lo a Spotify fent clic aquí. De tota manera, volem acabar aquest post amb una versió alternativa d’aquesta peça. És la que interpretava el cantautor Claude Martí, nascut a Carcassone i que des dels anys 70 ha tractat a les seves cançons la història del poble occità, fent servir la seva llengua i participant activament dels moviments socials. Martí oferia la seva versió d’aquest sirventès al seu àlbum L’agonie du Lengadoc, editat per EMI l’any 1976.

Així, no se’ns acut millor manera per tancar aquest post dedicat a la relació de càtars i trobadors, de sirventesos i denúncies, que amb el caràcter reivindicatiu de Martí, que s’adapta a la perfecció al missatge de Gilhem Figueira, escrit tan sols set segles abans.