Programa 72: Isorítmia!

Disculpeu el retard! Sabem que és dimecres i no dilluns, però tot i la demora, no volíem faltar a la nostra cita setmanal al blog. Ens marquem un #podcastwednesday i us deixem el darrer programa emès a Catalunya Música, que ja podeu escoltar al web de la CCMA, al portal ivoox i aquí sota mateix.

Petit fragment d’un motet isorítmic de Guillaume de Machaut.

No us espanteu pel títol del programa: tot i el tecnicisme, parlem de música medieval, i de les tècniques que els compositors feien servir per fer-la cada cop més complexa. Una manera de fer que, segles després, va enamorar als creadors del segle XX, que també la van incorporar a les seves obres. És el cas de l’anglès Harrison Birtwistle, a qui sentim a la secció Inspirats per l’edat mitjana.

L’actualitat també s’escola dins el nostre espai, gràcies a aquesta notícia: Descubren dos pergaminos y reliquias escondidas en la Cruz de Sant Joan de les Abadesses, publicada a La Vanguardia. Vam voler saber-ne tots els detalls i per això vam parlar amb Judit Verdaguer, conservadora del Museu Episcopal de Vic, un espai on també s’hi pot visitar una exposició dedicada a la Creu. Sentiu la conversa aquí.

I és clar, una nova recepta amb Martí Sans i un nou capítol de La crònica van ser la nostra cirereta del pastís.

Us esperem aquest dissabte amb una nova dosi de música i cultura medievals, i mentrestant, seguim buscant música sota les pedres!

 

 

Anuncis

Programa 69: Jehan de Lescurel

Avui tornem amb un nou programa sota el braç, en aquest cas, un d’aquells en què la música hi té un paper especialment rellevant. En ell, vam descobrir la creació sonora d’un nom rodejat de misteris: el del clergue, músic i poeta francès Jehan de Lescurel, que va viure a finals del segle XIII. Un programa que ja podeu recuperar al web de la CCMA, a ivoox i també aquí sota.

mi0004055814
El disc que ens serveix de guia, el recull complet de les cançons de Lescurel, amb l’ensemble Céladon (2016)

Aquest recorregut el vam fer guiats per la música que interpreta l’ensemble Céladon al disc que l’any passat publicaven al segell Ricercar, i que van dedicar a Jehan de Lescurel i les seves cançons. Un disc del qual us en vam oferir una selecció i que podeu escoltar íntegrament a Spotify.

També vam citar altres noms propis, al programa. D’una banda, dins la secció Inspirats per l’edat mitjana vam descobrir la inspiració medieval -trobadoresca, per a ser més concrets- de Van Morrison, i de l’altra, Martí Sans va tornar a visitar-nos per ensenyar-nos a cuinar una salsa medieval: el celiandre, a la secció La recepta.

I ja sabeu, això no s’atura! Us esperem dissabte amb un nou programa. I mentrestant, us deixem un clip de l’Ensemble Céladon, en què presenten precisament el disc dedicat Jehan de Lescurel que hem fet servir al programa. Què us sembla?

Reis, agraïments i biblioteques encadenades

Un dijous més, aquí tenim el post amb els continguts del proper programa. Un programa que podreu sentir, com sempre, a Catalunya Música de 9 a 10 h. Per cert: avui és dia d’EGM i l’audiència de Catalunya Música ha crescut un 19%! 37.000 oients diaris, i els oients del Sons també en formeu part. Així doncs, gràcies!

Tornant als nostres continguts, aquest dissabte el protagonista serà un rei que tothom, més qui menys, ha sentit anomenar: parlem de Jaume I d’Aragó, el Conqueridor. Ens acostarem a la seva biografia -ja us avancem que ens serà impossible abastar-la en un sol programa!- i als sons que l’envoltaven. A més, comptarem amb la visita de l’historiador valencià Vicent Baydal, autor del llibre Els valencians, des de quan són valencians? (ed. Afers) i membre del grup Harca, autors d’aquest blog que no us hauríeu de perdre.

Les seccions “El prestatge” i “Inspirats per l’edat mitjana” tindran també el seu espai, com també el tindrà “La crònica”.

I no ens podem estar de comentar-ho. Dilluns va emetre’s el darrer capítol de la sisena temporada de Game of Thrones -una sèrie que ja ha passat pels nostres Inspirats-. Dins aquesta darrera entrega, un dels personatges arribava a la biblioteca més impressionant del món de Ponent, on els llibres restaven encadenats als prestatges. Doncs bé, es tracta de la biblioteca de la catedral de Hereford, Anglaterra. La biblioteca que il·lustra el nostre Prestatge. Casualitats que ens encanten!

1456918475856

 

Com sonava l’orgue de Buxheim?

Probablement no podrem respondre mai aquesta pregunta, si més no, fins que no siguin possibles els viatges en el temps. Però el que sí que podem saber és com sonen les interpretacions actuals de les obres incloses dins el llibre d’orgue d’aquesta cartoixa el·laborat durant el segle XV, protagonista del microtò d’aquesta setmana i que comentàvem a aquest post. Així doncs, compartim amb vosaltres els enregistraments que van conformar la banda sonora d’aquesta entrega dels “Sons de l’edat mitjana”.

“Se la face ay pale” és el títol d’una chanson escrita per un dels grans compositors francesos de finals de l’edat mitjana, Guillaume Dufay, qui també va fer servir la seva melodia com a cantus firmus, línia principal, d’una missa a quatre veus. L’any 1992, el compositor David Lang en va fer fins i tot una versió per a sis pianos, Face so Pale, però molt abans d’això, una versió per a teclat va ser inclosa dins el manuscrit que ens ocupa, el Buxheimer Orgelbuch. Sentíem la versió que en feia Joseph Payne dins el seu enregistrament dedicat a aquest llibre, que interpreta de forma íntegra. Editava el segell Naxos l’any 1996.

Un altre dels grans noms, en aquest cas anglès, que s’inclou dins el Buxheimer Orgelbuch, és el de Walter Frye. “Tout a par moy” era el títol d’una de les seves peces curtes; peces que van tenir una gran difusió a la resta d’Europa, com mostra el fet que es conserven principalment dins manuscrits continentals. Podíem sentir dues versions d’aquesta peça: la primera, vocal, la intepretava el Hilliard Ensemble en un enregistrament de l’any 1993 editat per ECM. Com no hem pogut localitzar aquesta versió a la xarxa, us proposem aquesta altra, interpretada per The Medieval Ensemble of London, on un llaüt acompanya les veus. Es troba dins l’àlbum Mi Verri Joy: Songs of fifteenth-century Englishmen. Deliciosa!

I aquesta era la transcripció per a teclat que proposava el Buxheimer Orgelbuch, interpretada de nou per Joseph Payne.

Per últim, tornem a aquest enregistrament per sentir una peça titulada In idem Redeuntes”, un exemple d’aquest tipus d’obres on, sobre una nota mantinguda, es desenvolupa la melodia; una construcció que s’inspira en el so de les campanes. Les imagineu?

En aquest sentit, us proposem també sentir una versió de Lorenzo Ghielmi d’un altre d’aquests redeuntes, on les campanes que abans tan sols es suggerien, ara s’hi poden escoltar. Pertany al disc Tintinnabulum, editat l’any 2001 pel segell Winter & Winter, un àlbum que combina la música antiga per a orgue amb les obre d’Arvo Pärt i el so de les campanes. Perquè estem més connectats amb el passat del què sembla.

Adam de la Halle i “Le jeu de Robin et Marion”

Al sud de França, els trobadors occitans feien les seves cançons, sirventesos i albades. Però una mica més al nord i en una llengua diferent, la llengua d’oïl, també es conreava la lírica, en aquest cas en mans dels anomenats trouvères. Entre ells, a finals del segle XIII, n’hi va haver un al qual anomenaven “el geperut” i que va signar la primera obra teatral amb música escrita en francès. Era Adam de la Halle; i l’obra es titulava El joc de Robin i Marion.

Estrenat a Nàpols entre el 1282 i el 1283, a la cort angevina de Carles I, aquest “Joc” explica la història d’una pastora, Marion, a qui un dia un cavaller anomenat Aubert tracta de seduir. Ella, però, està molt enamorada del seu Robin, i es desfà del cavaller com bonament pot. Amb aquest aire de pastorel·la comença aquesta obra teatral, que inclou parts musicals tant monòdiques com polifòniques i que se centra en els esdeveniments protagonitzats per Robin, els seus cosins, Marion i una amiga seva, un cop superada la insinuació del cavaller.

Miniatura procedent del Ms. 166 (Rés Ms 14) de la Biblioteca Méjanes d'Aix-en-Provence.
Miniatura procedent del Ms. 166 (Rés Ms 14) de la Biblioteca Méjanes d’Aix-en-Provence.

És una obra plena de contrastos, simplicitat i el·laboració, melodies populars i motets polifònics. Sembla que moltes d’aquestes melodies a una sola veu són préstecs de tonades existents, com “Robin m’aime, Robin m’a”. L’enginy del compositor es mostra, doncs, en les peces polifòniques, que apareixen intercalades al llarg de la representació.

Dins aquest Joc de Robin i Marion, com passa a l’òpera còmica, les parts cantades s’alternen amb les parts parlades. Podríem pensar que es tracta d’un precedent  d’aquest tipus d’òpera. Però, tot i compartir arrels, el Joc de Robin i Marion no en va ser un precedent directe: aquest experiment dramàtic no va tenir continuïtat en el seu temps, i va quedar com una obra aïllada, única, però sense connexions immediates.

Adam de la Halle va tractar molts altres gèneres, més enllà del dramàtic, molts dels quals apuntaven a un passat que s’extingia, com les cançons dels trouvères. Tanmateix, el futur també es va deixar veure dins la seva producció, amb obres tan originals com aquest “Joc de Robin i Marion”.

I si el voleu descarregar, feu clic aquí!

Músiques de festa i Carnestoltes

La selecció musical d’aquesta setmana va ser, com se sol dir, “un caramelet”. Músiques animades, de dansa, de carrer i no tan de carrer… Vam intentar mostrar la varietat que ens permeten els nostres tres minuts al capítol dedicat al Carnestoltes i altres festes. I aquí teniu la seva banda sonora!

  • Títol: La Rotta (Istampitta)
  • Interpreta… L’art du bois
  • Enregistrament en directe.
  • Any 2008

Aquest és un dels molts exemples de danses medievals que s’agrupen sota la categoria d’istampitta. L’interpretava el jove grup L’art du bois, en un concert realitzat a la Capella de Santa Àgata de Barcelona, l’any 2008.

  • Títol: Je voy le bon tens venir (virelai)
  • Interpreta… Capella de Ministrers
  • Àlbum: La harpe de mélodie: Música en temps de Benedicte XIII, el Papa Luna.
  • Edita… Universitat de València, 2005.
  • Disponible a Spotify.

De factura més el·laborada, aquest virelai comença amb un exordi de primavera: ja veig venir el bon temps! No dubtem que també les festes i la vida al carrer reviuen amb l’arribada de l’estació de les flors.

  • Títol: Je vivroie liement (virelai)
  • Autor: Guillaume de Machaut.
  • Interpreta… Alla Francesca
  • Àlbum: Le Roman de la Rose: Músiques medievals dels segles XIII i XIV.
  • Edita… Opus 111, Naïve, 2001.

L’ensemble Alla Francesca és un dels nostres preferits per il·lustrar les sonoritats de cornamusa. Amb instruments construïts expressament per la interpretació d’aquesta música, Pierre Hamon treu sons que encenen els ànims del seu sac, i no costa gens imaginar-los en un vespre de Carnestoltes.

  • Títol: Lamento di Tristano (istampitta)
  • Interpreta… Jordi Savall, viola de gamba. Pedro Estevan, percussió.
  • Àlbum: La lira d’Espéria.
  • Edita… Auvidis, 1996.
  • Disponible a Spotify.

El Lamento di Tristano. Una de les istampittas, potser, més conegudes, i que aprofitem per compartir en una de les versions més nues i alhora, més populars, de què disposem: la de la viola de Jordi Savall acompanyada per Pedro Estevan a la percussió. Menys és més!

  • Títol: Gli Atti Col Dancar (ballata)
  • Autor: Johannes Ciconia
  • Interpreta… Alla Francesca.
  • Àlbum: Motets, virelais, ballate, madrigals.
  • Edita… Opus 111, 1994.
  • Disponible a Spotify.

Una ballata de Johannes Ciconia, un dels compositors més singulars del segle XIV, el so del qual gairebé ja anticipava el Renaixement. De nou, amb una interpretació fresca de l’Ensemble Alla Francesca.

  • Títol: Trotto
  • Interpreta… Ioculatores.
  • Àlbum: Cants i danses dels segles XIII al XV.
  • Edita… Raum Klang, 1993.

I acabem amb un Trotto, de nou, una dansa, imprescindible quan parlem de festes medievals. En aquest cas, us deixem una versió instrumental, la que interpreta l’Ensemble Unicorn, dins el seu àlbum Chominciamento di gioia. Esperem que hagueu gaudit de la selecció… i del Carnestoltes!

Carles Magraner: “La formació musical de moltes dones a l’Edat Mitjana era excel·lent”

“La ciutat de les dames: Música i dones en l’Edat Mitjana” és el títol d’un enregistrament publicat pel grup Capella de Ministrers durant l’any 2013. Des de la seva fundació l’any 1987, aquest grup s’ha endinsat en la música antiga amb propostes que han partit de fils conductors ben variats. En aquest cas, la creació femenina. D’aquesta proposta en parlem amb el seu director, Carles Magraner.

Aquest és un enregistrament certament molt femení. Trobem dones als textos, a les composicions, també al grup d’intèrprets. Tot i que Capella de Ministrers ja havia interpretat música femenina anteriorment, com sorgeix la idea de dedicar tot un monogràfic a les dones i música de l’Edat Mitjana?

Feia ja anys que coneixia una investigació que havia fet el doctor Josemi Lorenzo al voltant de les dones i l’Edat Mitjana, va ser la seva tesi doctoral. I em semblava necessari posar-hi música. Perquè sí que tots coneixíem l’existència d’algunes compositores en l’Edat Mitjana, algunes obres escrites i dedicades a les dones: música de Machaut, dels trobadors, cançons d’amor… Fins i tot moltes vegades posades en primera persona en veu de dona, com són les Cantigues de Amigo. Però el que no existia era una mena d’antologia d’aquesta música escrita per dones. I em va semblar interessant (sense pretensions d’incloure-hi tot el que hi ha) fer aquesta petita recopilació. Així ha sortit aquest doble disc, amb trenta cançons on són representades almenys les compositories més importants de l’Edat Mitjana.

A l’àlbum, doble, se’ns presenten dos ambients: el sacre i el profà, la música de les dones de dins i de fora el claustre. De cara a la interpretació, instrumentació, arranjaments… s’han abordat aquests dos repertoris de manera diferent? O són més unitaris del que semblen?

Quan no és una obra d’autor o una obra específica d’una època, l’intèrpret afronta diversos reptes. El primer d’ells, en un disc que aborda quasi cinc-cents anys de música, és donar-li almenys una unitat sonora. I això és difícil: en cinc-cents anys de música canvien els instruments, canvien els estils, i més si mesclem música profana i música religiosa.

Ha estat un repte buscar aquesta homogeneitat que trobo fonalmental, però ha estat apassionant. Primer poder establir aquests dos blocs, en aquesta ciutat imaginària que fa Cristina de Pizan: la música d’intramurs, a l’església,… i després aquesta música més extrovertida; de festa, de carrer, d’amor, de desamor,… que seria la música profana. La instrumentació, les veus, han estat pensades perquè a la música religiosa les sonoritats siguin més adequades, amb més reverberació, amb menys instruments que la música profana. I al contrari en aquest “Jardí de nobles donzelles”, on apareix ja tota la música profana, de tradició, de caire més picaresc, de músiques contrafetes.

No em puc estar de parlar del llibre que acompanya l’enregistrament. A banda de les introduccions d’Isabel Morant i Josemi Lorenzo, el llibre incorpora per a cadascun dels temes del disc un text poètic de nova creació, de Núria Ruiz de Viñaspre. Les formes d’expressió medieval i contemporània són compatibles?

Han de ser compatibles necessàriament. Fixa’t que el que nosaltres fem avui en dia és reinterpretar per als nostres coetanis una música escrita fa molts anys. No estem recuperant el so del passat, perquè és impossible. Estem portant l’essència d’una música, amb la màxima fidelitat possible a les intencions dels seus autors, perquè sigui comprensible en la societat que vivim. Jo sempre intento posar totes les eines a l’abast perquè així sigui: instruments d’època, tractats originals,… Però també intento acostar-ho des del punt de vista del format en que es presenta aquesta música quan no se sent en concert, en aquest cas un format llibre-disc.

En una societat com la nostra, només tenir un objecte com aquest ja ens dóna plaer. És un plaer visual i donem un valor al text sonor que inclou el disc, un valor que perd si no l’emboliquem així. Crec que així recupera una mica el valor de la música gravada i també ho fa amb els textos inèdits que inclou. Ens preparen per l’audició i per poder gaudir més encara la música que inclou el disc. També les imatges que acompanyen a cada cançó fan parar-se a cada pàgina, delectar-se i deixar fluir la imaginació. I a més, Núria Ruiz de Viñaspre va escriure poesies molt suggerents, en certa manera com una intèrpret de la poesia. Jo sóc l’intèrpret de la música i ella fa una versió molt lliure d’allò que li suggereix la poesia del passat. En certa manera també provoca la reflexió i provoca gaudir encara més d’aquesta música, que és l’objectiu final.

Llegeix l’entrevista completa

Músiques per a Abelard i Heloïsa

Aquesta setmana vam sentir encara més del que ja és habitual, la dificultat de sintetitzar en només tres minuts una història humana. Perquè com a humana, sempre és polièdrica, i les seves múltiples cares (i la nostra impossibilitat material de conèixer-les totes) sempre ens deixa un sentiment de buidor, de resultat incomplet.

En qualsevol cas, aquesta petita introducció que vam fer a la història d’Abelard i Heloïsa, va intentar recollir els punts clau d’aquestes dues vides, interrelacionades, i alhora inseparables també de la cultura del seu temps. I aquesta va ser la seva banda sonora.

  • Títol: O quanta qualia.
  • Autor: Pere Abelard.
  • Interpreta… Theatre of Voices. Dir.: Paul Hillier.
  • Àlbum: Monastic Song: 12th Century Monoponic Chant.
  • Edita… Harmonia Mundi, 1998.
  • Disponible a Spotify.

Un bordó vocal acompanya aquesta peça escrita per un dels protagonistes de l’entrega d’aquesta setmana. Una interpretació d’ambient extàtic i absorbent.

  • Títol: Sol oritur occasus.
  • Autor: Herrada de Landsberg.
  • Interpreta… Capella de Ministrers. Dir.: Carles Magraner.
  • Àlbum: La cité des dames: Dones i música en l’Edat Mitjana.
  • Edita…: Licanus, 2013.
  • Disponible a Spotify.

Una peça sorprenent on les polifonies en veu femenina i l’atmosfera creada per les campanes ens transporten totalment a l’ambient d’aquesta compositora del segle XII. No serà l’única mostra d’aquest enregistrament!

  • Títol: Da Mariae tympanum. 
  • Autor: Pere Abelard.
  • Interpreta… Ensemble Per Sonat.
  • Enregistrament en directe.

Aquesta peça de nou ens acosta al Pere Abelard compositor. Interpretada per Miriam Andersen i Sabine Lutzenberger, va formar part d’un concert titulat “Els debats religiosos de l’Edat Mitjana”.

  • Títol: Dolorum Solatium, “Planctus David”
  • Autor: Pere Abelard.
  • Interpreta… Augsburg Early Music Ensemble.
  • Àlbum: Hildegard von Bingen und ihre Zeit.
  • Edita…: Christophorus, 1990
  • Disponible a Spotify.

Una altra obra, un planctus, o plany, signat pel co-protagonista d’aquesta història, dins un àlbum interessant que relaciona les creacions musicals del filòsof amb les de la seva contemporània Hildegarda de Bingen.

  • Títol: Rex in accubitum.
  • Autor: Heloïsa d’Argenteuil.
  • Interpreta… Capella de Ministrers. Dir.: Carles Magraner.
  • Àlbum: La cité des dames: Dones i música en l’Edat Mitjana.
  • Edita…: Licanus, 2013.
  • Disponible a Spotify.

I el capítol acabava, no podia ser d’altra manera, amb música de la pròpia Heloïsa. Ja abadessa, va escriure amb tota probabilitat aquest himne, per l’ús de la seva comunitat de monges. Un regal.

 

Abelard i Heloïsa: filosofia, amor i música

A principis del segle XII, el filòsof Abelard escrivia la seva Historia calamitatum, una mena d’autobiografia on relatava amb desconsol les seves dissorts. I no n’hi havia per menys. La vida d’aquest sorprenent intel·lectual, que va passar de l’èxit a l’heretgia i el rebuig, està plena d’anades i vingudes. Plena també d’amor i entrecreuada amb la història d’una dona sorprenent: Heloïsa.

L’anàlisi de la il·lustració donaria molt de si. Pensem sinó en el llenguatge de les mans i les cames i el plànol d’igualtat on se situen els protagonistes.

D’origen bretó, Abelard, un brillant estudiant de filosofia, comença a impartir classes a l’escola catedralícia d’una ciutat lluminosa: París. El seu estil és diferent de la resta i comença a captar un gran nombre d’alumnes. Tanta és la seva fama que el cardenal Fulbert decideix nomenar-lo tutor personal de la seva neboda. Ella és Heloïsa, una noia encara molt jove, però, tot i la seva joventut, és una dona culta: sap llatí, coneix els clàssics i transita els camins de la lògica i el saber del seu temps.

L’amor sorgeix amb furor entre ells. Les seves cartes relaten la seva història amb claredat i sentiment. Abelard i Heloïsa s’estimaven, tot i que la relació no era aprovada pel cardenal Fulbert. Però allò ja no era cap secret i la música també es va fer present: Abelard va escriure lírica amorosa en llatí, amb “gran encant i dolçor tant en la llengua com en la música”, per dir-ho en paraules de la mateixa Heloïsa.

Al cap de poc temps, ella va fugir per donar a llum un fill, Astrolabi, però Abelard no va tenir la sort de poder-se escapar. Una nit, per sorpresa, uns homes enviats per Fulbert van entrar a casa seva per extirpar l’arrel del mal i avergonyir-lo públicament. Abelard va ser castrat.

A partir d’aquí, la relació es va transformar. Abelard va seguir amb el seu periple com a monjo, filòsof i mestre, i va trobar-se amb grans dificultats per defensar les seves idees, que van arribar a ser considerades herètiques. I Heloïsa va acabar els seus dies com a abadessa al monestir del Paraclet, un monestir que Abelard va fer construir per a la seva estimada i al qual va dedicar les seves millors composicions musicals: els seus planctus o planys, qui sap si per una història d’amor perdut, qui sap si per ell mateix.

[audio http://audios.catradio.cat/multimedia/mp3/7/9/1389891046597.mp3]

I si el voleu descarregar, feu clic aquí!

El so del Diable: un recorregut pel Diabolus in Musica

De nou, posar música al tema de la setmana va suposar tot un repte. En aquest cas, paraules majors: música per il·lustrar el Diabolus in Musica. Es plantejava la pregunta: com fas sonar quelcom tan poc usual? Com buscar sons que acompanyessin un interval prohibit? Aquesta va ser la nostra proposta.

La primera de les obres és una peça sorprenent, on no hi trobem el tríton, però on el Diable té una presència bàsica: és l’Ordo Virtutum, un drama litúrgic escrit per Hildegarda de Bingen. Es tracta d’una composició de principis del segle XII, que ens sobta pel seu caràcter viu i teatral: la protagonista és una ànima que vol ascendir allà on es troben les virtuts, personificades; però el Diable la tempta i la porta a descobrir amb ell el món. No desvetllarem res més sobre l’argument, però comentarem una de les seves característiques més peculiars: el Diable, no canta. Segons la compositora, no està capacitat per fer-ho, donada la seva qualitat diabòlica. Així, escoltem crits i esgarips, com els que ens acompanyen a la primera part del microtò. La versió utilitzada és la que va enregistrar el grup Sequentia, publicada a BMG l’any 1982 i reeditada per Harmonia Mundi l’any 1990, i el fragment en qüestió, Ego, Humilitas, Regina, Virtutum. Pot escoltar-se’n la darrera edició a Spotify.

El piano inquietant que ha il·lustrat més clarament què és el tríton o Diabolus in Musica pertany a l’obra Tritone Octave 4, del minimalista i performer Charlemagne Palestine. Aquest compositor, contemporani d’altres cèlebres minimalistes com Philip Glassés tot un personatge. Rodejat d’animals de peluix en les seves interpretacions en directe, va enregistrar l’any 2008 un àlbum titulat From Studies to Cataclysms. En ell, el tríton és protagonista absolut: en diverses alçades, en ritmes que s’alternen i donen la sensació sonora d’un trinat en descomposició. En qualsevol cas, si escolteu aquest àlbum (disponible a Spotify), podem garantir-vos que la sonoritat del tríton us quedarà ben clara!

El tríton no va ser totalment absent del gregorià, i tot no ser-ne una mostra directa, el següent fragment s’acostava perillosament a aquella sonoritat prohibida. Es tracta de Quod Eva Tristis, un fragment de l’àlbum La Ruta de l’Orient en el temps de Sant Francesc Xavier (1503-1556). Interpretava la Capella Reial de Catalunya sota la direcció de Jordi Savall i va sortir publicat sota el segell Alia Vox, l’any 2007. Us reptem a escoltar-lo aquí i descobrir aquesta nota sorprenent, més propera del que creuríem al famós Diabolus in Musica.

El tríton, però, apareix de manera encara més propera i directa als tres últims fragments del capítol. Són tres fragments més tardans. El primer d’ells, és el coral de Johann Sebastian Bach “Es ist genug”, de la cantata BWV60 O Eigkeit, du Donnerwort, en aquest cas en un enregistrament del segell Erato editat l’any 2009 i interpretat per Ton Koopman i l’Orquestra Barroca i Cor d’Amsterdam. L’àlbum pot escoltar-se a Spotify, certament, una bona versió per gaudir de bona música barroca!

Un nou exemple és el de Wolfgang Amadeus Mozart, que utilitza el tríton al primer moviment, Allegro non troppo, del seu Quartet de corda en Mi bemoll, K428. La versió que sentíem era del Hagen Quartett, dins un àlbum editat l’any 2006 per Deutsche Grammophon. A Spotify podeu trobar tant el moviment (on us reptem a trobar el tríton!) com l’àlbum sencer. Un d’aquells que en podríem dir sense por, un enregistrament de referència: la integral de quartets de corda del mestre de Salzburg, amb precisió, calidesa i musicalitat.

I el darrer és potser el Diabolus in Musica més cèlebre del Romanticisme: es tracta de la melodia de flauta que obre el Preludi a la migdiada d’un faune, de Claude Debussy. De nou, una versió impecable: la interpretada per Emmanuel Pahud i l’Orquestra Filharmònica de Berlín sota la direcció de Simon Rattle. L’editava EMI l’any 2005 dins un àlbum dedicat íntegrament al compositor francès. Us proposem l’escolta a Spotify, tant del fragment com de l’àlbum complet. Una delícia!

Aquí acaba el nostre post de músiques dedicades a aquest fenòmen intervàlic, batejat com a Diabolus in Musica i que ha passat de l’aversió a l’estimació al llarg dels anys. Un recorregut que partint d’un diable molt medieval com el d’Hildegarda, ens podria portar fins avui mateix. I és que ja ho diuen, que el Diable pot trobar-se darrere cada cantonada…