Programa 74: “Yonec”, un lai de Maria de França

Aquesta setmana vam voler experimentar amb el format del programa. Volíem presentar-vos a una dona autora d’un bon grapat d’històries meravelloses, Maria de França. I se’ns va ocórrer que la millor manera de fer-ho seria a través d’un dels seus textos. És per això que el programa de dissabte passat va ser diferent i protagonitzat per les paraules d’aquesta escriptora, a qui vam acompanyar amb diverses peces musicals medievals. Un capítol que ja podeu recuperar al web de la CCMA, a ivoox i també aquí mateix.

marie-800x0-c-default.jpg
La nostra estimada Maria de França, en una miniatura

El lai triat va ser Yonec, una història plena de màgia, en una traducció de Joan Jubany, editada per Quaderns Crema. Raimon Colomer va donar-nos un cop de mà a les locucions i l’Oriol Pinart va encarregar-se del muntatge musical. Les oïdes les poseu vosaltres, i és per això que volem saber: què us va semblar aquesta aproximació als lais de Maria de França?

Anuncis

El so dels lais

Tornem a ampliar la nostra discoteca medieval compartint amb vosaltres les músiques que han acompanyat el capítol d’aquesta setmana, dedicat als lais. Com veureu, el repertori triat està pràcticament monopolitzat pel compositor Guillaume de Machaut, responsable de l’homogeneïtzació de l’estructura dels lais lírics.

Loyauté, que point ne delay, vuet sans delay, que face un lay… Aquests són els primers versos del primer lai d’aquesta petita selecció, escrit per Machaut i la lletra completa del qual podeu consultar a aquest enllaç. La versió triada es troba a l’àlbum L’amoureuse torment, editat l’any 2006 pel segell Eloquentia i interpretat per Marc Mauillon, Viva Biancaluna Biffi i Pierre Hamon. La lectura d’aquest lai és neta i és el text qui té prioritat davant de l’acompanyament musical, que es presenta amb funció de reforç: un efecte de bordó mantingut per la corda i alguns moments de melodia principal doblada, a més d’algun fragment ornamentat per la flauta, que dóna un respir a la història. Molt recomanable!

La segona aportació prové del disc Hameln Anno 1284: Medieval Flute Music on the trail of the Pied Piper, una curiosa recopilació de peces que segueixen el rastre del famós flautista d’Hamelin, immortalitzat pels Germans Grimm. La història real amagada darrere el conte encara és un misteri, tot i que hi ha teories que giren la mirada a finals dels segle XIII, època on un grup de nens de la població alemanya hauria desaparegut. En qualsevol cas, una de les peces d’aquesta reconstrucció paisatgística sonora és el Lai de la pastourelle, anònim i datat precisament de finals del segle XIII. L’interpreta Norbert Rodenkircher i està editat pel segell Christophorus, l’any 2012.

Tornem als lais de Guillaume de Machaut, amb Qui n’aroit autre deport, en una interpretació de l’Ensemble Ars Nova, que en aquest cas opta per interpretar-lo amb l’acompanyament d’un arpa, dins el seu àlbum Machaut: Remède de Fortune. Aquesta és una obra lírica d’uns 4.300 versos, composta per vuit poemes lírics, dels quals set estan musicats. Una interpretació ben delicada editada per New Albion Records l’any 1994.

I acabem amb Le lay de la fonteinne, també de Machaut, una obra de pregària i lloança a la Mare de Déu, que presenta la font com a símbol de l’origen del coneixement i sobretot, del misteri de la Trinitat: la font, l’aigua que en brolla i l’origen d’aquesta aigua són parts d’un tot únic; així com Pare, Fill i Esperit Sant són també un sol ens. L’originalitat de Machaut en aquesta obra és que, tot i fer servir el lai, una forma antiga pel seu temps, hi inclou fragments polifònics. La interpretació que us proposem és completament vocal i va a càrrec de Peter Davies i The medieval ensemble of London. Forma part de l’àlbum Machaut: Polyphonic Lais, editat per Decca l’any 1983.

 

I recordeu que també esperem les vostres descobertes musicals: no dubteu a deixar-les a la secció de comentaris!

Els lais, històries fantàstiques (i musicals)

Vaig pensar en els lais que havia sentit. No en tenia cap dubte, ho sabia prou bé, que els qui els van compondre i els qui més endavant els propagaren els feren en record d’unes aventures de les quals havien sentit parlar. N’he sentit contar moltes i no les vull deixar en l’oblit. N’he rimades i les he escrites. M’han costat, creieu-me, moltes nits de vetlla!

Són paraules de l’escriptora Maria de França, que d’aquesta manera presentava els seus lais, considerats els primers contes de la literatura europea, escrits en llengua romanç a finals del segle XII. Originalment, un lai designava un cant, una melodia. Amb aquest nom es coneixien les històries que circulaven de forma oral, acompanyades sovint per instruments de corda. Ens diu Maria de França que la seva voluntat va ser fixar aquestes històries per escrit, per tal que no es perdessin en el temps. Així doncs, són històries que vénen de lluny, però és ella qui els dóna forma. Composicions ens versos octosíl·labs que expliquen històries d’amor plenes de components màgics: homes que es transformen en llop, anells d’or que fan oblidar i habitacions amb canelobres que valen tot l’or d’una ciutat. Tot immers al context de la denominada matèria de Bretanya, on trobem personatges com el Rei Artur a llocs emblemàtics com Carduel o Logres.

Però el lai no va romandre sempre igual. Aquesta primera forma escrita es va denominar lai narratiu, i més tard va arribar el lai líric, especialment popular al segle XIV: havia passat a ser un tipus de cançó, interpretada de forma habitual pels trobadors. El compositor Guillaume de Machaut també va escriure lais, i de fet, va ser ell qui va donar-los la forma definitiva.

La història dels lais acaba al segle XV, quan la forma es dilueix i passa a confondre’s amb una altra de les grans formes medievals, el virelai, que caldrà tractar en una altra ocasió. Mentrestant, no deixarem d’insistir en la gran bellesa d’aquelles primeres històries recollides per Maria de França, plenes de dames i cavallers cortesans, que ens podem imaginar cantades sobre el so de les cordes d’una arpa.