Programa 72: Isorítmia!

Disculpeu el retard! Sabem que és dimecres i no dilluns, però tot i la demora, no volíem faltar a la nostra cita setmanal al blog. Ens marquem un #podcastwednesday i us deixem el darrer programa emès a Catalunya Música, que ja podeu escoltar al web de la CCMA, al portal ivoox i aquí sota mateix.

Petit fragment d’un motet isorítmic de Guillaume de Machaut.

No us espanteu pel títol del programa: tot i el tecnicisme, parlem de música medieval, i de les tècniques que els compositors feien servir per fer-la cada cop més complexa. Una manera de fer que, segles després, va enamorar als creadors del segle XX, que també la van incorporar a les seves obres. És el cas de l’anglès Harrison Birtwistle, a qui sentim a la secció Inspirats per l’edat mitjana.

L’actualitat també s’escola dins el nostre espai, gràcies a aquesta notícia: Descubren dos pergaminos y reliquias escondidas en la Cruz de Sant Joan de les Abadesses, publicada a La Vanguardia. Vam voler saber-ne tots els detalls i per això vam parlar amb Judit Verdaguer, conservadora del Museu Episcopal de Vic, un espai on també s’hi pot visitar una exposició dedicada a la Creu. Sentiu la conversa aquí.

I és clar, una nova recepta amb Martí Sans i un nou capítol de La crònica van ser la nostra cirereta del pastís.

Us esperem aquest dissabte amb una nova dosi de música i cultura medievals, i mentrestant, seguim buscant música sota les pedres!

 

 

Anuncis

Guillaume de Machaut, flor de tota melodia

Comencem la setmana amb un podcast, com ja és costum! En aquest cas, amb el del programa número 19, que vam dedicar al compositor francès Guillaume de Machaut (c. 1300-1377). Un personatge singular per molts motius i amb una obra que ens resulta impressionant, per la seva sonoritat, quantitat i qualitat. Podeu recuperar el programa al web de Catalunya Ràdio o tot just aquí sota!

1311479-guillaume_de_machaut

A més, dissabte vam recordar una pel·lícula que enguany celebra el seu 30è aniversari. Com alguns vau encertar, ens referíem a El nom de la rosa, dirigida per Jean-Jacques Annaud i protagonitzada per Sean Connery i Christian Slater. L’encarregat de posar la banda sonora a aquesta intriga monàstica va ser James Horner, que va morir prematurament l’any passat. Un petit homenatge que podeu sentir aquí.

Així doncs, tornem a la feina: aquesta setmana emetrem el darrer “Sons” de la temporada i volem que sigui ben especial! Ah, i gràcies pels vostres comentaris i missatges enviats a sonsedatmitjana@catmusica.cat . Ens encanta llegir-vos!

La missa de Barcelona

L’estudiós de l’edat mitjana Georges Duby establia que el que nosaltres anomenem art, durant l’edat mitjana, tot i la seva diversitat, tenia un objectiu únic i comú: oferir a Déu les riqueses del món visible, per així, calmar la seva còlera. Així doncs, no és estrany que gran part d’aquest art es trobi dins els murs de les esglésies, inclosa, com no, la música.

Una de les grans celebracions de la cristiandat sempre ha estat la missa i de bon principi el cant va ser encarregat d’embellir-la i ornamentar-la, per a fer-la més agradable a Déu. Tot i això, no ha tingut sempre la mateixa estructura ni s’ha musicat de la mateixa manera.

Va ser a partir del segle XIV que van començar a aparèixer els primers cicles complets que musicaven de forma polifònica cadascuna de les parts de la missa. Així, trobem exemples com la missa de Notre-Dame de Guillaume de Machaut, la missa de Tolosa, la missa de Tournai i la missa de la Sorbona. Però encara en coneixem una més, i aquesta ens toca de ben a prop: la missa de Barcelona. Va ser descoberta pel musicòleg Higini Anglès l’any 1925, en un petit manuscrit de la Biblioteca de Catalunya. Va ser escrita entorn de l’any 1360 i és probable que procedís de la capella del rei Martí l’Humà, el darrer rei del casal de Barcelona.

Fragment de l’Agnus Dei de la missa de Barcelona.

La missa de Barcelona té 5 fragments, una per cada part de l’ordinari: Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus i Agnus Dei. Tot i que apareguin com un tot, una sola obra, aquestes parts van sorgir de forma completament independent i així ho demostren els diversos estils de composició que presenten cadascuna d’elles. D’aquesta manera, podem deduir que van ser diverses les mans responsables de la composició d’aquesta missa. Totes elles anònimes, excepte una petita anotació a la part que correspon al Credo: Sortes. Aquest nom podria fer referència a un organista, Esteve de Sort, que hauria treballat pel rei Joan I el caçador i pel ja mencionat Martí l’Humà.

D’aquesta manera, la missa de Barcelona es presenta als nostres ulls com una petita mostra de l’Ars Nova dins la producció artística de la Corona d’Aragó.

El so dels lais

Tornem a ampliar la nostra discoteca medieval compartint amb vosaltres les músiques que han acompanyat el capítol d’aquesta setmana, dedicat als lais. Com veureu, el repertori triat està pràcticament monopolitzat pel compositor Guillaume de Machaut, responsable de l’homogeneïtzació de l’estructura dels lais lírics.

Loyauté, que point ne delay, vuet sans delay, que face un lay… Aquests són els primers versos del primer lai d’aquesta petita selecció, escrit per Machaut i la lletra completa del qual podeu consultar a aquest enllaç. La versió triada es troba a l’àlbum L’amoureuse torment, editat l’any 2006 pel segell Eloquentia i interpretat per Marc Mauillon, Viva Biancaluna Biffi i Pierre Hamon. La lectura d’aquest lai és neta i és el text qui té prioritat davant de l’acompanyament musical, que es presenta amb funció de reforç: un efecte de bordó mantingut per la corda i alguns moments de melodia principal doblada, a més d’algun fragment ornamentat per la flauta, que dóna un respir a la història. Molt recomanable!

La segona aportació prové del disc Hameln Anno 1284: Medieval Flute Music on the trail of the Pied Piper, una curiosa recopilació de peces que segueixen el rastre del famós flautista d’Hamelin, immortalitzat pels Germans Grimm. La història real amagada darrere el conte encara és un misteri, tot i que hi ha teories que giren la mirada a finals dels segle XIII, època on un grup de nens de la població alemanya hauria desaparegut. En qualsevol cas, una de les peces d’aquesta reconstrucció paisatgística sonora és el Lai de la pastourelle, anònim i datat precisament de finals del segle XIII. L’interpreta Norbert Rodenkircher i està editat pel segell Christophorus, l’any 2012.

Tornem als lais de Guillaume de Machaut, amb Qui n’aroit autre deport, en una interpretació de l’Ensemble Ars Nova, que en aquest cas opta per interpretar-lo amb l’acompanyament d’un arpa, dins el seu àlbum Machaut: Remède de Fortune. Aquesta és una obra lírica d’uns 4.300 versos, composta per vuit poemes lírics, dels quals set estan musicats. Una interpretació ben delicada editada per New Albion Records l’any 1994.

I acabem amb Le lay de la fonteinne, també de Machaut, una obra de pregària i lloança a la Mare de Déu, que presenta la font com a símbol de l’origen del coneixement i sobretot, del misteri de la Trinitat: la font, l’aigua que en brolla i l’origen d’aquesta aigua són parts d’un tot únic; així com Pare, Fill i Esperit Sant són també un sol ens. L’originalitat de Machaut en aquesta obra és que, tot i fer servir el lai, una forma antiga pel seu temps, hi inclou fragments polifònics. La interpretació que us proposem és completament vocal i va a càrrec de Peter Davies i The medieval ensemble of London. Forma part de l’àlbum Machaut: Polyphonic Lais, editat per Decca l’any 1983.

 

I recordeu que també esperem les vostres descobertes musicals: no dubteu a deixar-les a la secció de comentaris!

Els lais, històries fantàstiques (i musicals)

Vaig pensar en els lais que havia sentit. No en tenia cap dubte, ho sabia prou bé, que els qui els van compondre i els qui més endavant els propagaren els feren en record d’unes aventures de les quals havien sentit parlar. N’he sentit contar moltes i no les vull deixar en l’oblit. N’he rimades i les he escrites. M’han costat, creieu-me, moltes nits de vetlla!

Són paraules de l’escriptora Maria de França, que d’aquesta manera presentava els seus lais, considerats els primers contes de la literatura europea, escrits en llengua romanç a finals del segle XII. Originalment, un lai designava un cant, una melodia. Amb aquest nom es coneixien les històries que circulaven de forma oral, acompanyades sovint per instruments de corda. Ens diu Maria de França que la seva voluntat va ser fixar aquestes històries per escrit, per tal que no es perdessin en el temps. Així doncs, són històries que vénen de lluny, però és ella qui els dóna forma. Composicions ens versos octosíl·labs que expliquen històries d’amor plenes de components màgics: homes que es transformen en llop, anells d’or que fan oblidar i habitacions amb canelobres que valen tot l’or d’una ciutat. Tot immers al context de la denominada matèria de Bretanya, on trobem personatges com el Rei Artur a llocs emblemàtics com Carduel o Logres.

Però el lai no va romandre sempre igual. Aquesta primera forma escrita es va denominar lai narratiu, i més tard va arribar el lai líric, especialment popular al segle XIV: havia passat a ser un tipus de cançó, interpretada de forma habitual pels trobadors. El compositor Guillaume de Machaut també va escriure lais, i de fet, va ser ell qui va donar-los la forma definitiva.

La història dels lais acaba al segle XV, quan la forma es dilueix i passa a confondre’s amb una altra de les grans formes medievals, el virelai, que caldrà tractar en una altra ocasió. Mentrestant, no deixarem d’insistir en la gran bellesa d’aquelles primeres històries recollides per Maria de França, plenes de dames i cavallers cortesans, que ens podem imaginar cantades sobre el so de les cordes d’una arpa.

El Roman de la Rose

Per tots és coneguda La Divina Comèdia, el poema amb el què Dante va recórrer l’infern, el purgatori i el paradís, a principis del segle XIV. Es tractava d’una obra al·legòrica, que donava cos i forma a gran quantitat d’idees abstractes. Aquesta obra, de gran influència a l’art i la literatura posterior, va tenir un precedent. Una obra que Dante coneixia bé i que, tot i ser menys coneguda pel gran públic que el poema italià, es considera una de les grans obres mestres de la literatura francesa i l’obra al·legòrica més influent en llengua francesa. Parlem del Roman de la Rose.

Escrit per Guillaume de Lorris i Jean de Meun entorn de l’any 1270, el Roman de la Rose ens situa enmig d’un jardí emmurallat que representa la societat cortesana ideal. El protagonista és un jove que somia amb un capoll de rosa, que encarna l’amor de la dama. La cerca d’aquesta flor és el fil central d’aquesta història, on els personatges que habiten el jardí, com són el Delit i el Goig, es dediquen als plaers més refinats de la cort, entre ells els quals, la dansa i la música.

Aquells de qui us parlo combatien. I una dama anomenada Goig cantava per ells. I estava acostumada a ser la primera a cantar a tot arreu, perquè cantar era la seva tasca i ho feia fàcilment.

Miniatura d’un manuscrit del Roman de la Rose datat al segle XV i conservat a la British Library.

El Roman de la Rose, àmpliament difós per tot Europa en el seu moment, no incloïa cap notació musical acompanyant el text. Però la seva popularitat, el seu llenguatge poètic, a més del seu tema principal, l’amor cortès, va fer que molts poetes compositors s’hi acostessin, ja fos per musicar alguns dels seus versos com per escriure les seves pròpies obres en l’estil que havia obert aquest Roman, tant cançons estròfiques com motets per a diverses veus. Autors com Adam de la Halle, Guillaume de Machaut, Gilles Binchois i Guillaume Dufay també van participar d’aquest món oníric que es descrivia al Roman, una obra que començava amb les següents paraules:

Aquest és el Roman de la Rose,
On es troba, al complet, l’art d’estimar.

Les músiques de Machaut

M’agradaria comentar a continuació amb una mica més de deteniment quines són les peces que heu pogut sentir o intuïr sota aquesta primera entrega, dedicada a Guillaume de Machaut. Són obres que em van enganxar des de la primera escolta algunes, uns quants cops després, altres. En qualsevol cas, mereixen un comentari a part.

La primera peça del microtò és Je vivroie liement. Es tracta d’un virelai monòdic, i Gothic Voices en pren la definició més estricta. Així doncs, el grup que dirigeix Christopher Paige opta per una sola veu femenina que canta, sense cap acompanyament, un text d’amor no correspost (en aquest enllaç, amb traducció a l’anglès). Aquest enregistrament provés d’un àlbum titulat The mirror of Narcissus, editat l’any 1983 pel segell Hyperion.

Jo viuria feliçment, dolça criatura, si sabessis veritablement, que ets la cura als meus mals.

Tot seguit, sentim Douce Dame Jolie. En aquest cas, l’aposta interpretativa és oposada. Emmanuel Bonnardot, intèrpret vocal i de violes, proposa una versió instrumental d’aquest virelai, acompanyat per una percussió petita, ens imaginem uns picarols lligats a la cama, que porten la pulsació. Música feta doncs, per un sol músic, dins l’àlbum Ay Mi! Lais et Virelais, que va editar el segell op. 111 l’any 1997.

Una de les grans obres, potser la més destacada i influent d’aquest compositor, va ser la Messe de Notre Dame. No va ser escrita, com podríem pensar a primer cop d’ull, per la catedral de París, sinó per la de Reims, on va treballar Machaut fins al final de la seva vida. La versió que proposàvem pertany a un àlbum heterogeni titulat, Le jugement du roi de Navarre, editat per Cantus l’any 1998. S’hi poden trobar recitacions i molts tipus diferents de peces, però aquesta versió del Kyrie de la Messe sona empastada i atmosfèrica, gràcies al savoir faire de l’Ensemble Gilles Binchois que dirigeix Dominique Vellard.

I el darrer fragment és el rondeau Ma fin est mon commencement, que, com diu Jesús Lladó al blog Catpals, és un dels palíndroms musicals més antics que es coneix. La versió que podem sentir és de l’agrupació catalana Trio Subtilior, i s’inclou en un disc dedicat a Machaut que va editar-se l’any 2001 amb el segell Ars Harmonica. Per descobrir el secret d’aquesta peça que tant pot llegir-se de principi a fi o de fi a principi, us convido a visitar el post del blog que mencionava: Palíndroms, música i Celibidache. Text i música palindròmica del segle XIV!

No em puc resistir però, a acabar aquest post compartint una versió sorprenent d’un fragment de la Messe de Notre Dame, el Gloria, que feia l’Ensemble Organum dirigit per Marcel Pérès. En comparació amb la de l’Ensemble Gilles Binchois, amb quina us quedeu?

Gloria (Messe de Nostre Dame) . Ensemble Organum

Gloria (Messe de Nostre Dame) . Ensemble Gilles Binchois

Guillaume de Machaut, el gran compositor del segle XIV

La primera entrega d’aquesta sèrie l’hem dedicada a una figura clau per entendre la música del seu període i sobretot, per entendre d’on provindran músiques i estils posteriors: Guillaume de Machaut (1300-1377). Però abans d’endisar-nos-hi, no voldria deixar passar una efemèride que ens acompanya avui: la de la mort d’Hildegarda de Bingen (1098-1179), molt més que una compositora, que aviat passarà per aquest espai. De moment, espero que gaudiu de la història de Guillaume de Machaut, a qui vaig apropar-me de forma gairebé accidental i va convertir-se en una descoberta sorprenent: treure el nas per una finestra al passat, mirar una pintura en moviment. Som-hi!

Corria l’any 1350 i Europa travessava un moment crític en la seva història. Moltes famílies perdien la majoria dels seus membres d’un dia per l’altre, moltes poblacions quedaven reduïdes a espais buits on, de la vida, només en quedava el record. Era la pesta negra.

Un dels supervivents d’aquesta gran epidèmia va ser el compositor Guillaume de Machaut, considerat el més destacat compositor i poeta del segle XIV. Va llegar una obra important per moltes raons. Va escriure gran quantitat de música, i, a més, de qualitat; va utilitzar la llengua francesa en obres musicals d’entitat pròpia, en un moment on el llatí encara era la llengua de cultura. I també se’l recorda per la seva versalitat: Machaut es va moure hàbilment a través de gèneres molt diversos, com els motets, els lais, les ballades, els rondós i els virelais.

Descobriu-ne més a través de l’àudio!