Programa 69: Jehan de Lescurel

Avui tornem amb un nou programa sota el braç, en aquest cas, un d’aquells en què la música hi té un paper especialment rellevant. En ell, vam descobrir la creació sonora d’un nom rodejat de misteris: el del clergue, músic i poeta francès Jehan de Lescurel, que va viure a finals del segle XIII. Un programa que ja podeu recuperar al web de la CCMA, a ivoox i també aquí sota.

mi0004055814
El disc que ens serveix de guia, el recull complet de les cançons de Lescurel, amb l’ensemble Céladon (2016)

Aquest recorregut el vam fer guiats per la música que interpreta l’ensemble Céladon al disc que l’any passat publicaven al segell Ricercar, i que van dedicar a Jehan de Lescurel i les seves cançons. Un disc del qual us en vam oferir una selecció i que podeu escoltar íntegrament a Spotify.

També vam citar altres noms propis, al programa. D’una banda, dins la secció Inspirats per l’edat mitjana vam descobrir la inspiració medieval -trobadoresca, per a ser més concrets- de Van Morrison, i de l’altra, Martí Sans va tornar a visitar-nos per ensenyar-nos a cuinar una salsa medieval: el celiandre, a la secció La recepta.

I ja sabeu, això no s’atura! Us esperem dissabte amb un nou programa. I mentrestant, us deixem un clip de l’Ensemble Céladon, en què presenten precisament el disc dedicat Jehan de Lescurel que hem fet servir al programa. Què us sembla?

Anuncis

De mestres i confraries

El 21 de juny de 1868, s’estrenava a Munic “Els mestres cantaires de Núremberg”, una òpera escrita per Richard Wagner, on l’acció, situada a l’Alemanya del segle XVI, ens traslladava a les anades i vingudes a l’entorn d’un concurs musical organitzat per una confraria de poetes lírics. Concretament, un concurs entre meistersinger, músics i poetes aficionats que s’organitzaven en gremis, que establien les normes de composició i interpretació de les seves obres. En molts casos, tal com reflecteix Wagner en la seva obra, els meistersinger tenien altres ocupacions, com és el cas d’un dels personatges principals de l’òpera, Hans Sachs, poeta i sabater, inspirat en un personatge real.

El dibuix de Núremberg més antic, dins la “Crònica de Núremberg”, any 1493.

En qualsevol cas, aquesta confraria alemanya, vista des de l’òptica romàntica en aquesta òpera de Wagner, no va ser ni molt menys la primera. Sabem que, a París, durant el segle XIII, just al costat de l’església de Saint Josse, als carrers anomenats “del joglars” i “dels ministrers”, s’hi reunien músics, també dones, que participaven a les representacions musicals, entre d’altres, d’aquella església. Tant va créixer aquella comunitat que va establir-se com a associació, convertint-se en la primera agrupació de músics de caire professional i l’any 1341 va registrar els seus estatuts. Així, per exemple, sabem que, si un ministrer era contractat per tocar a una cerimònia, havia de romandre-hi fins que aquesta acabés; que estava prohibit enviar-hi un substitut, excepte en cas de malaltia, presó o altres tipus d’urgència, i fins i tot que, a les tavernes, estava prohibit recomanar cap joglar o ministrer concret: a tot client potencial se l’hauria d’enviar al carrer dels joglars, on podria decidir a qui contractar sense cap pressió. L’any 1407 aquests estatus van ser revisats, ampliats i aprovats pel rei Carles VI.

Tot i això, encara podem trobar una pista anterior, situada a la ciutat d’Arràs. Ja des del segle XII, la ciutat s’havia convertit en un nucli important de comerç. I en aquest context va sorgir la “Confraria de joglars i burgesos d’Arràs”, no estrictament professional, sinó lligada al culte religiós de la Mare de Déu dels Ardents, que s’havia aparegut a dos joglars en aquell indret. Ja dins aquesta confraria es feien competicions entre cançons i les guanyadores es consideraven “coronades”. Una inspiració real pels Mestres Cantaires de Núremberg.

La història de Tristany i Iseu

Al segle XII, una història d’amor i mort recorria el continent europeu. El protagonista masculí era un bon cavaller, nebot del rei, destre amb les armes i alhora amant de les lletres i la música; tocava l’arpa i la viola i en cantar imitava els ocells. A l’altra banda la trobàvem a ella, una dona noble, rossa i bella, que havia heretat de la seva mare l’habilitat de guarir amb herbes i que se’ns presenta com a prudent però també temerària, enamorada i espantadissa. Aquests dos personatges i el seu trist destí van ser el centre de molts textos literaris a la seva època i també posteriorment, a més d’haver inspirat artistes als camps de la pintura, la música i el cinema. Parlem de Tristany i Iseu.

No sabem realment quin va ser l’origen d’aquesta història. Els estudiosos suposen que el seu origen es trobaria a Escòcia, des d’on hauria emigrat cap al sud a través de les interpretacions dels joglars, i hauria acabat fent el salt a Europa. A cadascun d’aquests llocs, s’hi haurien afegit elements nous. Això, combinat amb l’eclosió de l’escriptura en llengües romàniques del segle XII, va fer que d’una història ben coneguda, n’apareguessin diverses versions escrites, cadascuna amb els seus propis trets originals.

En qualsevol cas, Tristany i Iseu és una obra literària francesa que coincideix en el temps amb l’auge dels trobadors. Ens parla del seu temps, però alhora els personatges traspuen humanitat, expressen els seus sentiments i l’obra segueix atrapant-nos a nosaltres, lectors contemporanis, per l’equilibri entre narració i diàleg i la seva expressivitat. I precisament per aquesta raó, també va atrapar als lectors del romanticisme, i el segle XIX va veure florir diverses adaptacions. Una de les més destacades va ser la de Richard Wagner, que va prendre com a referència una versió alemanya del text escrita al segle XIII i amb ella va crear una de les seves òperes més completes: “Tristany i Isolda”.

D’aquesta manera, ens trobem davant d’una història més enllà del temps, una història d’amor i mort, amor humà i profà combinat amb aventures, alegries, penes, realisme violent, misteris, disfresses, erotisme i tendresa.

El so del “Roman de Fauvel”

Aquesta setmana l’hem dedicada a un dels manuscrits literaris i musicals més curiosos de la baixa edat mitjana, el “Roman de Fauvel”. Un poema satíric sobre la corrupció social, simbolitzada per un ase anomenat Fauvel. La tria del nom no és pas casual, sinó que respon a les inicials de les qualitats (si és que en podem dir així) de les que fa gala aquest personatge:

Flatterie, Avarice, Vilanie, Varieté, Envie, Lâcheté.

(Adulació, Avarícia, Vilania, Vel·leitat, Enveja, Covardia)

Després d’aquest petit detall, aquestes són les músiques que acompanyaven aquest capítol, extretes de dos àlbums diferents: la gravació del Roman que feia el Clemencic Consort l’any 1976, pel segell Harmonia Mundi; i la més recent de la Boston CamerataEnsemble Project Ars Nova, publicada l’any 1995 per Erato.

“Favellandi Vicium” és el títol que extrèiem de la gravació del Clemencic Consort, que presenta una instrumentació rica i imaginativa, pròpia dels enregistraments dirigits pel flautista René Clemencic, un dels pioners en la interpretació contemporània de música medieval. Sonava així:

De l’altre enregistrament, que interpreten la Boston Camerata i l’Ensemble Project Ars Nova, dirigits per Joel Cohen, vam poder sentir “Garrit Gallus” / “In nova fert”, “Fauvel Cogita” i “Aÿ amours”, tres peces amb caràcters molt diferents i que són una bona mostra de l’heterogeneitat dels materials que inclou el “Roman de Fauvel”. Bon so i arranjaments transparents i gens recarregats fan d’aquest un àlbum molt recomanable!

En qualsevol cas, i fos quina fos la intenció de l’autor en afegir aquests fragments musicals al text, el “Roman de Fauvel” se’ns presenta com una obra única, enriquida per sons ben diversos!

El “Roman de Fauvel”

Imaginem-nos que un ase es transforma en el senyor de la casa on viu, gràcies a un caprici del destí, o millor dit, de qui el controla, la Dama Fortuna.  Que la seva fama creix i es fa tan gran que fins i tot reis i papes pelegrinen per raspallar-lo i netejar-lo. Que aquest ase es converteix en el senyor més poderós del món. Aquest és el punt de partida del “Roman de Fauvel”, un poema satíric sobre la corrupció, escrit a París a principis del segle XIV.

El text s’atribueix a Gervais de Bus, precisament un empleat de la cancelleria reial. Segueix l’estil al·legòric d’altres textos com el “Roman de la Rose”, on virtuts i vicis es personifiquen i actuen com un personatge més. Va ser un text ben conegut a l’època i mostra d’això són els dotze manuscrits que encara en conservem. Justament en un que es conserva avui a la Biblioteca Nacional de París, hi trobem una aportació diferent: notació musical.

Miniatura, al manuscrit BN fr. 146 (Biblioteca Nacional, París).

Al llarg dels prop de 3.300 versos del poema, un intel·lectual anomenat Chaillou de Pestain va decidir afegir una banda sonora a tota la història de l’ase Fauvel. Així, trobem 169 peces molt diferents: fragments a una sola veu, com conductus, seqüències, lais… i també motets polifònics. Moltes d’aquestes peces ja existien en altres manuscrits i es van afegir i adaptar al text del “Roman”, mentre que d’altres sembla que van ser compostes expressament per a aquest acompanyament musical tan peculiar.

D’aquestes peces destaquen cinc motets, atribuïts a un compositor concret: Philippe de Vitry. El seu tractat teòric “Ars nova notandi” havia donat nom a una manera de fer diferent, i les innovacions que hi presentava es podien sentir a les seves obres, com aquests motets del “Roman de Fauvel”.

Avui encara no sabem quina va ser la intenció de l’autor d’aquesta versió musical del “Roman de Fauvel”. Potser volia recopilar una antologia de melodies que lliguessin amb el contingut del poema, potser havia anat més enllà i havia imaginat una representació teatral. En qualsevol cas, aquesta història de corrupció no deixa de resultar familiar, gairebé 700 anys més tard.

François Villon, el primer poeta maleït

La música que sentim va ser escrita l’any 1910 per Claude Debussy. El títol és descriptiu: “Tres balades de François Villon”. Aquest nom propi el podem trobar en obres d’altres compositors com Arthur Honegger, i també com a referència dins l’àmbit literari, en escriptors com Víctor Hugo, Robert Louis Stevenson i Bertolt Brecht. Però… qui va ser François Villon? Aquest nom i la seva història ens remeten a París, a les darreries de l’edat mitjana, on descobrim els orígens de la llegenda del primer poeta maleït.

Les dades sobre la vida de Villon són vagues, però els documents estableixen que va néixer a París l’any 1431. Entregat per la seva mare a un clergue quan era un nen, va rebre una bona educació, però la seva vida va ser agitada ja des de l’etapa d’estudiant. Habitual de les baralles de l’entorn universitari, en un d’aquests encontres va matar un clergue d’una punyalada i arran d’això va iniciar un periple de fugides, amnisties i condemnes per robatori, de vida errant als camins.

Villon, fins i tot va ser condemnat a la forca, i durant la seva estada a la presó, mentre esperava el final, va escriure el seu poema més conegut: la “Balada dels penjats”, un poema original i incòmode, on els morts es dirigeixen als vius, apel·lant a la seva compassió i caritat cristiana. De tota manera, són més de 400 les obres atribuïdes a François Villon i el reconeixement va ser gairebé immediat: a mitjans del segle XVI, s’havien fet més de vint edicions de la seva obra, lligada a la tradició medieval però amb un alt component autobiogràfic.

Fresc a l’església de Santa Anastàsia, a Verona (1436-1438).

D’aquesta manera, la llegenda es va forjar i la fama de François Villon va arribar a romàntics com Claude Debussy o Paul Verlaine, que van perpetuar-la a les seves creacions. I per cert, Villon finalment no va morir a la forca: la pena va ser commutada, va ser desterrat i l’any 1463, ja ultrapassada la trentena, es perd el seu rastre als documents. La darrera escapada del primer poeta maleït.

Ars Subtilior, l’avantguarda del segle XIV

Crear sonoritats musicals a través de l’experimentació tècnica. Ampliar les fronteres de l’univers sonor conegut. Amb aquestes expressions podríem referir-nos a alguns moviments creatius actuals o d’altres que van poblar, per exemple, el segle XX. Però aquestes idees de recerca experimental i musical també ens serveixen per descriure un corrent creatiu molt anterior. Concretament, situat a finals del segle XIV. Es tracta de l’ars subtilior.

L’ars nova havia sorgit en les primeres dècades del 1300, i havia aportat, entre altres coses, una manera d’escriure el ritme molt més acurada, unes formes musicals definides i la reafirmació de l’escriptura per a tres i quatre veus. Va ser dins d’aquest estil que compositors com Philippus de Caserta, Baude Cordier i Johannes Ciconia van voler estirar els límits de la seva música per comprovar fins on podien arribar. D’aquesta manera, van recórrer a les formes existents: balades, rondós, virolais, motets i madrigals, però també van jugar amb intervals, ritmes, combinacions experimentals i van crear peces complexes i ben difícils d’interpretar!

Les obres escrites en aquest estil manierista, l’ars subtilior, eren principalment cançons profanes. Les seves lletres giraven entorn de temes habituals, com l’amor, la guerra, la cavalleria i les històries de l’antiguitat clàssica. La seva complexitat ens fa pensar que el públic d’aquestes obres era reduït i especialitzat. En trobem exemples sobretot a l’entorn de ciutats com París i Avinyó, a la Corona d’Aragó i fins i tot a Xipre.

Fragment de “Tout par Compas”, de Baude Cordier (Codex Chantilly, MS 564 de la Biblioteca de Condé)

L’experimentació també va arribar als manuscrits. Així doncs, no és estrany trobar obres que ens remeten a la música visual: cànons escrits en pentagrames circulars, obres en forma de cor, o en forma d’arpa; i també algunes notes escrites en color, per marcar canvis rítmics. Un dels manuscrits principals on es conserven obres de l’ars subtilior és l’anomenat Codex Chantilly, que inclou 112 peces i es conserva al museu Condé de Chantilly, a França.

Així doncs, la música torna a demostrar-nos que l’edat mitjana va ser una etapa de construcció, col·lectiva i individual; que va buscar, com els compositors de l’ars subtilior, eixamplar els límits del món conegut i fer possible l’impossible.

Melodies per a les malmaridades

De nou, compartim amb vosaltres les músiques que acompanyaven el capítol d’aquesta setmana, dedicat a les “cançons de malmaridada”. Aquest gènere líric, protagonitzat pel lament o la queixa de la dona a causa d’un matrimoni malaguanyat, era majoritàriament anònim, tret que dificulta situar la cronologia. El que sí sabem és que els primers exemples es situen a la zona dominada per la llengua d’oïl i van ser escrits per trouvères.

Un exemple seria la peça Trop est mes mari jalos, escrita per Etienne de Meaux, que va viure a mitjans del segle XIII. Aquí, el que d’entrada ens crida l’atenció, és el to alegre i juganer de la melodia, contrastant amb la temàtica general de les cançons de malmaridada. En aquest cas, però, té el seu sentit, i és que la cançó incorpora un tercer factor, a banda de la dona i el marit. Es tracta de l’amant, el contrapunt que conforma el triangle amorós. D’aquesta manera, la dona constata la ineptitud del seu home però alhora la seva fantasia la porta a imaginar com serien els encontres amb el seu amor. Una mostra, doncs, de la voluntat d’entreteniment cortesà que suposaven les interpretacions d’aquestes històries. Hem triat una versió totalment despullada, interpretada únicament per la veu de Catherine Bott, i que pertany a l’àlbum Sweet is the song: música de trobadors, editat l’any 1996 pel segell L’Oiseau Lyre.

Don Dinis, és a dir, Dionís I de Portugal, va regnar a finals del segle XIII. Se li atribueixen 137 cantigues, entre elles Quisiera vosco falar de gradouna cançó de malmaridada, un motiu infreqüent al repertori galaico-portuguès (de la seva originalitat en parla aquest article de Pilar Lorenzo Gradín, de la Universitat de Santiago). Lamentablement, no hem pogut trobar cap versió enregistrada d’aquesta cantiga, i és per això que vam incloure una altra de les seves composicions, Que mui gran prazer que eu ei, senhor, una cantiga de amigo, peces emparentades amb la cançó de malmaridada pel fet de parlar en veu de dona tot i ser escrites, en la majoria d’ocasions, per homes. La interpretava el conjunt Theatre of Voices, dirigit per Paul Hillier, amb les violes de Margriet Tindemans i Shira Kammen, dins l’àlbum Cantigas from the court of Dom Dinis, editat per Harmonia Mundi l’any 1995.

Sentíem encara una altra cantiga de amigo, Mia irmana fremosaAtribuïda a Martin Codax, la veu d’aquesta peça és, de nou, una dona, que en aquest cas parla amb la seva germana, a la què convida a mirar les onades enèrgiques del mar, davant de l’església de Vigo, ja que d’allà vindrà el seu estimat. En aquest cas, ens va captivar la intensitat de la interpretació que oferia el Dufay Collective, que amb una veu femenina acompanyada per un bordó de cordes, transmetia de forma crua aquella esperança difosa en un amor que mai no arriba, provinent d’un mar enfurismat. Pertany al disc Music for Alfonso the Wiseque publicava el segell Harmonia Mundi l’any 2005.

Finalment, i com a mostra del recorregut que les cançons de malmaridada havien fet al llarg dels anys, us proposàvem la cançó tradicional El Rossinyol, també coneguda com Rossinyol, que vas a França, de la qual en trobem la primera referència escrita al Romancerillo Catalán de Manuel Milà i Fontanals, recopilat l’any 1882, on apareix sota el títol de Missatge. Existeixen diverses harmonitzacions i arranjaments d’aquesta cançó, però ens vam decantar per la breu versió per a piano de Manuel Blancafort, inclosa a la seva col·lecció “Dotze cançons”. L’interpretava Miquel Villalba, en un enregistrament del segell Naxos de l’any 2002 dedicat a la producció pianística del compositor.

No podem acabar aquest post sense recomanar-vos una lectura: “Les veus de les malmaridades”, escrit per la professora Teresa Vinyoles, publicat per la Universitat de Barcelona l’any 2012. Aquí us deixem un enllaç a un extracte d’aquest text, que humanitza aquestes històries que poden semblar llunyanes però que poden ser més a prop del que pensem.

El Roman de la Rose

Per tots és coneguda La Divina Comèdia, el poema amb el què Dante va recórrer l’infern, el purgatori i el paradís, a principis del segle XIV. Es tractava d’una obra al·legòrica, que donava cos i forma a gran quantitat d’idees abstractes. Aquesta obra, de gran influència a l’art i la literatura posterior, va tenir un precedent. Una obra que Dante coneixia bé i que, tot i ser menys coneguda pel gran públic que el poema italià, es considera una de les grans obres mestres de la literatura francesa i l’obra al·legòrica més influent en llengua francesa. Parlem del Roman de la Rose.

Escrit per Guillaume de Lorris i Jean de Meun entorn de l’any 1270, el Roman de la Rose ens situa enmig d’un jardí emmurallat que representa la societat cortesana ideal. El protagonista és un jove que somia amb un capoll de rosa, que encarna l’amor de la dama. La cerca d’aquesta flor és el fil central d’aquesta història, on els personatges que habiten el jardí, com són el Delit i el Goig, es dediquen als plaers més refinats de la cort, entre ells els quals, la dansa i la música.

Aquells de qui us parlo combatien. I una dama anomenada Goig cantava per ells. I estava acostumada a ser la primera a cantar a tot arreu, perquè cantar era la seva tasca i ho feia fàcilment.

Miniatura d’un manuscrit del Roman de la Rose datat al segle XV i conservat a la British Library.

El Roman de la Rose, àmpliament difós per tot Europa en el seu moment, no incloïa cap notació musical acompanyant el text. Però la seva popularitat, el seu llenguatge poètic, a més del seu tema principal, l’amor cortès, va fer que molts poetes compositors s’hi acostessin, ja fos per musicar alguns dels seus versos com per escriure les seves pròpies obres en l’estil que havia obert aquest Roman, tant cançons estròfiques com motets per a diverses veus. Autors com Adam de la Halle, Guillaume de Machaut, Gilles Binchois i Guillaume Dufay també van participar d’aquest món oníric que es descrivia al Roman, una obra que començava amb les següents paraules:

Aquest és el Roman de la Rose,
On es troba, al complet, l’art d’estimar.

La Sancta Camisia de Chartres

La catedral havia quedat destrossada. L’incendi només havia deixat ruïnes on abans s’alçava una estructura sòlida i ferma. No era la primera vegada que el foc havia agredit aquelles parets, però aquest cop als clergues els va semblar que no hi havia solució possible. A més, hi havia l’urna. Una urna feta de fusta de cedre, decorada amb pedres precioses i perles, el contingut de la qual valia molt més que tots els ornaments del món: l’urna contenia la túnica de la Mare de Déu. Ben segur, pensaven els clergues, que l’incendi hauria destruït la relíquia més estimada de Chartres.

Ja havien passat tres dies. Era el 1194 i un cardenal, delegat del Papa, es trobava a la ciutat. Tot just acabava de convèncer els clergues de reconstruir el temple, quan es va produir el miracle: entre les ruïnes sorgien tres homes, amb els vestits plens de pols i cendra. Entre les mans, una urna amb la relíquia, la Sancta Camisia, que s’havia salvat de les flames. El foc miraculosament no havia arribat a destruir la cripta de la catedral. L’alegria va arribar al poble i la fama de la relíquia va estendre’s encara més lluny: reis, reines i nobles arribaven a Chartres per postrar-se davant d’aquella peça de roba, i amb ells, arribaven també les donacions que van fer possible la construcció d’una catedral encara més brillant. Una catedral gòtica, amb les torres més altes construïdes fins aleshores que seria consagrada l’any 1260 per un rei sant, Lluís IX de França.

El relicari on avui es mostra la Sancta Camisia no és d’època medieval. L’urna que la contenia va ser destruïda l’any 1793 i de tota la túnica només se’n conserven un parell de metres de roba.

No sabem si el miracle de la Sancta Camisia va ser-ho realment. Però sí que sabem que va convertir Chartres en un centre de pelegrinatge d’importància semblant a Santiago de Compostel·la i que la fama de la relíquia va viatjar arreu, amb les històries d’aquells pelegrins. Una d’aquestes històries la va recollir el rei Alfons X el Savi en una de les seves cantigues de Santa Maria, la 148: Como un cavaleiro guareceu de mãos de séus ẽemigos por ũa camisa que chaman de Santa María, que tragía vestida. En aquest cas, el cavaller protagonista va salvar-se de la mort perquè sota l’armadura hi duia una camisa feta amb roba que havia tocat la túnica de Chartres, una peça de roba les restes de la qual encara podem veure avui.

Una història de devoció, tradició, fe i fins i tot superstició, que va donar lloc a un dels espais arquitectònics més brillants de tota l’edat mitjana.