Programa 71: Astronomia medieval

De vegades sembla que els planetes s’alineïn i una idea inicial es desenvolupi per acabar sent molt més del que es podria pensar. És el cas d’aquest programa. D’una premissa interessant, com va ser la d’acostar-nos a la visió del cel dels homes i dones medievals, vam acabar descobrint visions místiques de l’Univers, himnes marians inspirats en les estrelles i fins i tot vam fer sonar música de Monteverdi. Tot això, disponible per a vosaltres al web de la CCMA, a ivoox i també aquí sota.

stars.jpg

En aquest viatge va acompanyar-nos la doctora en filosofia i professora a la Universitat de Barcelona, Georgina Rabassó. Amb ella vam descobrir la visió de l’univers, i també del nostre lloc com a humans dins el Cosmos, d’una intel·lectual inacabable: Hildegarda de Bingen. Una convidada que ja ens va acompanyar al primer dels nostres Sons, i que ha tornat en aquesta edició núm. 71, en una conversa que podeu recuperar aquí.

El fil musical del programa ens va fer seguir el fil d’un himne dedicat a la Mare de Déu, “Ave Maris Stella, en què se la identificava amb l’estrella dels mars. Un himne de llarg recorregut dins la història de la música, i que també va reelaborar a principis del barroc el compositor italià Claudio Monteverdi. Una petita meravella -no tan petita, de fet- que recuperàvem als Inspirats per l’edat mitjana.

També vam sentir un nou capítol de La Crònica, i ens vam posar el davantal medieval per a cuinar amb Martí Sans a la secció La recepta, que ens va presentar una curiosa salsa de bolets -sentiu-lo aquí, i consulteu-ne els detalls a sentsovi.cat-.

En definitiva, un programa fet amb molta estima i que esperem que us hagi deparat algunes sorpreses. Ens retrobem dissabte vinent, amb una edició que dedicarem a la isorítmia! No us espanteu, que la música ens farà el viatge més plàcid. Fins aleshores!

 

Anuncis

John Dunstable, el músic que mirava les estrelles

Diuen que els nobles d’Anglaterra de finals de l’Edat Mitjana i principis del Renaixement eren grans aficionats a dues formes artístiques: d’una banda, els gravats en alabastre i de l’altra, la música. Dins aquestes disciplines, el mestratge anglès va travessar fronteres i no són pocs els noms propis que han arribat fins a nosaltres. Entre ells, el d’un compositor molt valorat tant a les Illes Britàniques com al continent europeu: John Dunstable.

Nascut pels volts de 1390, Dunstable va exercir de músic al servei de diverses corts, com la del duc de Bedford, la de la reina Joana de Navarra i la del duc de Gloucester, segons ens diuen els documents. Les seves obres han arribat a nosaltres principalment a través de manuscrits alemanys i italians, una mostra de la seva difusió més enllà d’Anglaterra.

Tant és així que els tractats teòrics el citaven com a pare d’un nou estil musical, suau i agradable, marcat per l’anomenada contenance angloise, la “continència anglesa”, una manera de fer que evitava els grans salts melòdics i clarificava el text . Dunstable, doncs, també va ser vist com el punt de partida d’una nova generació de músics que van ser influenciats per la seva manera de fer, alguns tan destacats a Europa com Guillaume Du Fay i Gilles Binchois.

Però, per si encara fes falta algun detall més a una  personalitat creativa com la de John Dunstable, també coneixem les ocupacions que combinava amb la seva feina de músic: les matemàtiques i l’astronomia. Aquest músic observava el cel i així ens ho diuen els seus textos i també el seu epitafi: “L’any 1453, el dia abans del naixement de Crist, l’estrella va passar als cels”. A l’epitafi també se l’anomenava “príncep de la música”.

D’aquesta manera, la figura de John Dunstable s’erigeix com un dels grans noms de la música de finals de l’Edat Mitjana, reconegut en vida i també després de la seva mort, a través d’un estil musical que encara a les nostres oïdes resulta captivador, potser enriquit per aquelles nits que el compositor va passar amb els ulls girats a les estrelles.