Programa 76: Els contes de Canterbury…

… i també el Tropari de Winchester. Dues fonts angleses han estat les protagonistes del darrer Sons de l’edat mitjana, que es va emetre dissabte passat, dia 16 de desembre. Un programa que ja podeu recuperar al web de la CCMA, a ivoox i també aquí sota.

304-base_image_4-1424268386

A més, a la secció Inspirats per l’edat mitjana hi hem volgut citar Els Amics de les Arts, amb un tema que ja té uns anys, però del què ens n’encanta el missatge: “Doctorat en Romànic Medieval”. Escolteu-lo aquí.

Igualment, vam guardar una estoneta per a sentir un nou capítol de La crònica, i per a La recepta, amb Martí Sans, una secció que no existiria sense el web sentsovi.cat, que us convidem a visitar.

I aquest dissabte, us esperem amb un nou programa a Catalunya Música. Fins llavors!

 

Anuncis

Ricard III d’Anglaterra, cinc segles després

El 22 de març passat tenia lloc a Leicester, Anglaterra, una curiosa processó: era un seguici fúnebre, auster, i va ser seguit per milers de persones. La causa de tanta expectació es trobava dins el fèretre: les restes del rei Ricard III d’Anglaterra, mort l’any 1485 i les restes del qual van aparèixer ara fa dos anys durant les obres de construcció d’un aparcament. Cinc segles després, han rebut sepultura.

Un rètol avisa de possibles retencions en la circulació amb motiu de la processó fúnebre de Ricard III.

Ricard III és considerat l’últim rei medieval anglès, l’últim que va morir en batalla i l’últim de la seva dinastia, la dels Plantagenet. Un llinatge que havia donat noms com el d’Elionor d’Aquitània, sempre lligats a la cultura i que durant els 200 anys que va controlar territori anglès, va transformar-lo en un dels regnes més madurs d’Occident. I és que Anglaterra, a finals del segle XV, va esdevenir origen dels músics que marcarien el desenvolupament de la música europea del primer Renaixement amb personatges com John Dunstable, Leonel Power i Walter Frye.

El regnat de Ricard va ser molt curt, de només dos anys, i va començar amb sospites d’assassinat: el monarca prenia el tron després de la desaparició de dos nens. Eren els que avui coneixem com els “prínceps de la torre”, nebots del mateix Ricard, anteriors a ell en la línia successòria i que ell era l’encarregat de protegir. Després que entressin a la Torre de Londres, amb l’excusa de ser protegits, no se’ls va veure mai més. Ricard, així, es convertia en rei. El final del seu regnat va arribar amb l’anomenada Batalla de les Roses, concretament a la batalla de Bosworth Field, on, havent caigut del cavall enmig de la lluita, va perdre el casc i va ser mort a cops. Shakespeare va ser el responsable de la cèlebre frase imaginada que Ricard hauria pronunciat abans de morir: “Un cavall! El meu regne per un cavall!”. Els Tudor obtenien el poder i l’edat mitjana es donava per acabada en territori anglès.

La tragèdia de Shakespeare va ressaltar la immoralitat i deformitat del personatge, i la història oficial ha prorrogat aquesta visió fosca del monarca, sobre la qual sembla que queden encara molts fets per demostrar. En qualsevol cas, Ricard III continua sent una figura que no deixa indiferent.

Beowulf, l’heroi èpic del món anglosaxó

Dins el món de l’èpica, el primer gran gènere de la literatura medieval en llengua romànica, són diversos els noms que ens ressonen a l’oïda: Rotllà i la seva cançó al món francès i el Mío Cid al món hispànic són, entre molts d’altres, grans herois protagonistes d’aquestes històries llegendàries. El món saxó també va tenir el seu propi heroi, la història del qual se situava a Dinamarca. El seu nom era Beowulf.

La història de Beowulf arriba fins a nosaltres a través d’un manuscrit escrit a principis del segle XI i que avui es conserva a la Biblioteca Britànica. Aquest poema èpic està escrit en anglès antic i el seu origen està lligat a les pràctiques dels poetes itinerants anglesos, anomenats scops, que cantaven i explicaven històries a les corts, sovint acompanyats per instruments, com, per exemple, una arpa de sis cordes. Cap actuació era igual que l’anterior i podien arribar a durar entre cinc i sis hores. Un escrivent desconegut va decidir que aquesta història s’havia de conservar també per escrit.

El rei Hrothgar governa a Dinamarca. És una època de bonança i el rei es fa construir un gran saló de banquets, on cada nit comparteix àpat amb un gran nombre de guerrers; tiberis que són amenitzats per les cançons dels scops, que acaben sempre amb gran soroll i massa cervesa i hidromel. Tant és així, que el terrabastall i l’alegria desperten la ira d’un monstre solitari, descendent de Caïm, que viu a les aigües pantanoses: Grendel. Durant setmanes, cada nit Grendel entraria al saló i arrasaria aquells que trobés a la festa. Dotze anys va durar aquesta desgràcia al reialme de Hrothgar, fins que la història de la seva angoixa va arribar, transmesa pels poemes i cançons, a orelles de Beowulf, un guerrer de sang reial.

No us direm pas com acaba aquesta història, que ha donat lloc a moltíssimes adaptacions musicals i cinematogràfiques. Però el que queda clar és que els temes que s’hi tracten, com el llinatge i l’oposició entre el bé i el mal, tenen alguna cosa que ens atrapa a tots igual, sigui quin sigui el nostre segle.

Pinzellades de Dunstable

Escriure aquest post és, de nou, un plaer. Com cada setmana, recopilem les músiques que acompanyen les nostres històries en aquesta petita “ampliació”, que fa créixer cada dijous la nostra secció dedicada a formar la Discoteca Medieval, reflectida al nostre llistat d’Spotify. En aquesta ocasió, ens endinsem en la creació d’un compositor imprescindible per entendre la transició entre l’Edat Mitjana i el Renaixement: John Dunstable.

La música que acompanyava l’apertura d’aquest microtò era una versió per a orgue de la peça O rosa bella, que durant molts anys va ser atribuïda a John Dunstable, però que les darreres recerques semblen atribuir a un altre compositor, John Bedyngham. La interpretava l’organista Joseph Payne, dins l’àlbum Das Buxheimer Orgelbuch, primer volum, que editava el segell Naxos (1995) i que dedicava al còdex del mateix nom. Un volum datat a la dècada dels 60 del segle XV.

Speciosa facta est és el títol del motet vocal que segueix, que des del seu uníson inicial es va desplegant a les nostres oïdes. No us enganyarem si diem que aquesta música ens transmet pau, tot i que sabem que les impressions són sempre subjectives… Però aquesta és almenys la de qui escriu aquestes línies. Per això us convidem a escoltar aquesta versió del grup Gothic Voices, sota la direcció de Christopher Page. Aquesta gravació anava inclosa a l’àlbum The service of Venus and Mars, dedicat a música anglesa del segle XV i editat per Helios l’any 1987. En no haver trobat aquesta versió disponible en línia, us en proposem una altra, també ben recomanable, interpretada pel grup La Morra.

En un segon pla apareixia la tercera peça d’aquest microtò, que reconeixem que hem escoltat en mode repetició més d’un cop i més de dos. És el motet Veni Sancte Spiritus, que interpreta el Hilliard Ensemble, sota la direcció de Paul Hillier. La peça es troba a l’àlbum Power / Dunstaple: Masses and Motets, editat l’any 2012 pel segell Erato. De nou, us proposem escoltar aquesta peça atentament, però no amb una escolta analítica o aritmètica: deixeu que la música us traspassi i que les línies melòdiques us facin avançar amb la partitura. No us en penedireu.

Finalment, acabem aquest petit recorregut per una música hipnòtica i evocadora amb un altre motet, Salve Scema Sanctitatis / Salve Servulorum / Cantant Celi Anigma, una peça on cada veu canta una lletra diferent, mostrant una de les característiques més particulars dels motets de l’època: la politextualitat. Els intèrprets en aquesta ocasió eren els membres de l’Orlando Consort, dins el seu àlbum The call of the Phoenix, dedicat a la música litúrgica anglesa del segle XV i editat l’any 2002 per Harmonia Mundi. Esperem que us agradi tant com a nosaltres!

John Dunstable, el músic que mirava les estrelles

Diuen que els nobles d’Anglaterra de finals de l’Edat Mitjana i principis del Renaixement eren grans aficionats a dues formes artístiques: d’una banda, els gravats en alabastre i de l’altra, la música. Dins aquestes disciplines, el mestratge anglès va travessar fronteres i no són pocs els noms propis que han arribat fins a nosaltres. Entre ells, el d’un compositor molt valorat tant a les Illes Britàniques com al continent europeu: John Dunstable.

Nascut pels volts de 1390, Dunstable va exercir de músic al servei de diverses corts, com la del duc de Bedford, la de la reina Joana de Navarra i la del duc de Gloucester, segons ens diuen els documents. Les seves obres han arribat a nosaltres principalment a través de manuscrits alemanys i italians, una mostra de la seva difusió més enllà d’Anglaterra.

Tant és així que els tractats teòrics el citaven com a pare d’un nou estil musical, suau i agradable, marcat per l’anomenada contenance angloise, la “continència anglesa”, una manera de fer que evitava els grans salts melòdics i clarificava el text . Dunstable, doncs, també va ser vist com el punt de partida d’una nova generació de músics que van ser influenciats per la seva manera de fer, alguns tan destacats a Europa com Guillaume Du Fay i Gilles Binchois.

Però, per si encara fes falta algun detall més a una  personalitat creativa com la de John Dunstable, també coneixem les ocupacions que combinava amb la seva feina de músic: les matemàtiques i l’astronomia. Aquest músic observava el cel i així ens ho diuen els seus textos i també el seu epitafi: “L’any 1453, el dia abans del naixement de Crist, l’estrella va passar als cels”. A l’epitafi també se l’anomenava “príncep de la música”.

D’aquesta manera, la figura de John Dunstable s’erigeix com un dels grans noms de la música de finals de l’Edat Mitjana, reconegut en vida i també després de la seva mort, a través d’un estil musical que encara a les nostres oïdes resulta captivador, potser enriquit per aquelles nits que el compositor va passar amb els ulls girats a les estrelles.

Músiques per dansar caroles

Aquesta setmana, el moviment ens ha acompanyat a través d’una de les formes de dansa més comunes a l’Edat Mitjana: la carola, el ball rodó. Repassem a continuació les músiques que ens han donat la pauta!

Es tendeix a pensar que la música adient per les caroles era la de compàs binari compost. És a dir, dos temps per compàs, subdividits en tres pulsacions cadascun. Per dir-ho en altres paraules, un 6/8: una mena d’antecedent d’un vals i el seu pum-xim-xim, si em permeteu posar-ho entre moltes cometes. Així, aquest rondeau d’Adam de la Halle (1237-1288), Je muir, podria adir-se amb aquest tipus de mètrica. La interpreten Marotte et les Musards, dins l’àlbum Chanteries Dous, editat l’any 2010.

spotify:track:2Vv4JoKigrKFdC2cS2YbYT

Seguim amb Adam de la Halle i un extracte de la seva obra “Le jeu de Robin et Marion“, una peça escrita i pensada per a ser interpretada en tot el seu sentit teatral. Així, trobem petits fragments com aquest Je me reparoie, una tonada simple, de caràcter popular, que ens fa pensar que potser serien aquests tipus de línies melòdiques les que cantessin els dansaires mentre feien avançar la carola. Interpreten Tonus Peregrinus, dins l’àlbum que dediquen a íntegrament aquesta obra i que està editat per Naxos, l’any 2006.

spotify:track:5jHrIDu47GbxfMQdb7INdA

Les caroles es relacionen directament amb les carols angleses, que van acabar centrant-se en el període nadalenc i que encara avui designen les habituals nadales. Tot i això, no sempre havien tractat temes relacionats amb el Nadal, i així ho demostra la següent peça, Agincourt Carol, interpretada per Sara Stowe i Ian Giles dins del seu àlbum Making Merrye, editat per Gift of Music, l’any 2003. Tal i com el seu nom indica, el text d’aquesta peça commemora la victòria d’Anglaterra, sota les ordres d’Enric V, a la batalla d’Agincourt, contra els francesos de Carles VI.

spotify:track:2dSgP7q9JdMZ5R1q0zCaxi

Per ser Anglaterra un dels llocs on la carola va arrelar amb més força, ens vam fer acompanyar també per una dansa anglesa, interpretada per una arpa, amb un ritme adient al del ball rodó. Aquestes melodies populars, realment tenen quelcom que les fa hipnòtiques, i confessem: no ens vam poder estar d’incloure aquesta peça tan bonica al microtò! L’interpreta el grup Millenarium, dins el seu àlbum Danza. Danses médiévales, editat per Outhere l’any 2008.

spotify:track:5w2bsPswYfWU8oGJLPn0ZZ

I per acabar, vam deixar anar un fil de Renaixement, amb una de les noves danses que havien de fer furor quan la carola va començar a caure en l’oblit. Es tracta d’una branla, o millor dit, de quatre: quatre branles les Fagots de Pierre Phalèse, interpretades per La Compagnie Maitre Guillaume, un grup molt vinculat i ben informat respecte a la música feta per dansar. S’inclou dins l’àlbum Si pour t’aymer: Danseries, editat per Arion l’any 1997. Per un cop, ens permetem ser moderns i acostar-nos al segle XVI, per veure els nous rumbs que la dansa havia de prendre, i per què no? Per gaudir-ne una mica!

spotify:track:2wuF4dUBNk0ovFiWNXX6sB

 

 

A ritme de dansa: la carola

Ens diu la llegenda que una nit de Nadal, dotze joves cantaven i ballaven a la porta d’una església. Ballaven en cercle, agafats de les mans, i la filla del rector, animada per la cridòria, va unir-se a la festa, mentre el seu germà mirava des de la finestra. Les amenaces del pare van arribar com un llamp: allò era una ofensa i els prohibia, a ella i als seus companys, seguir amb aquella dansa. Si no ho feien, no podrien deixar de ballar durant els propers dotze mesos. Els dansaires van seguir com si res, i la maledicció es va acomplir. Les mans s’havien fos, també les de la filla del rector i en veure el patiment de la noia, el seu germà va irrompre dins el cercle i va estirar fortament el braç de la seva germana. El braç va trencar-se a bocins, com una branca podrida.

Aquesta llegenda la recollia William de Malmesbury al segle XII, i ens parla d’una de les danses medievals més documentades: la carola. Ja mencionada al segle VII, es va fer popular sobretot entre els segles XII i XIV a França, des d’on va expandir-se a Anglaterra i a la resta d’Europa. Estava present a totes les classes socials i sovint la seva base eren els cants dels mateixos dansaires, tot i que també podia anar acompanyada d’instruments.

Una carola a una miniatura del “Roman de la Rose”, (ca. 1420-1430)

La informació més detallada sobre com es ballaven aquestes caroles la trobem a fonts franceses a partir del segle XIII, dins de les primeres novel·les o romans, i d’altres textos narratius, morals i satírics. Cal acostar-se a aquests textos amb prudència, ja que la majoria estan escrits en vers i no busquen la descripció acurada del moviment. Tot i això, les bases de la carola són clares: una rotllana, agafats de les mans homes i dones. Un pas a l’esquerra, i el peu dret que s’hi uneix, repetint aquest pas mentre el cercle es movia en el sentit de les agulles del rellotge.

Després del segle XIV, van arribar altres danses com la dansa baixa i la branle, que van gaudir de gran popularitat durant el Renaixement, i van deixar enrere l’antic ball rodó, la carola on la filla del rector va perdre el braç.

[audio http://audios.catradio.cat/multimedia/mp3/4/4/1395405048044.mp3]

I si el voleu descarregar, feu clic aquí!

Hilda i Caedmon: l’abadessa i el poeta que guardava les vaques

Quart capítol d’aquests Sons. En aquesta ocasió, ens remuntem al període conegut com Alta Edat Mitjana, el més allunyat en el temps. Els protagonistes? Una abadessa i un poeta. Hilda i Caedmon. Descobrim la seva història.

L’any 731, al monestir de Sant Pau de Jarrow, al nord-est d’Anglaterra, un monjo posava el punt i final a la seva gran obra, la Historia ecclesiastica gentis anglorum, és a dir, la història eclesiàstica dels pobles anglesos. Beda el Venerable, aquest era el seu nom, hi va voler recollir la història de la Gran Bretanya, des dels orígens fins al seu moment. Hi va dedicar cinc llibres, i entre les seves històries en trobem una d’especial: la de l’abadessa Hilda i Caedmon, el poeta que guardava les vaques.

El que encara queda de l’abadia de Whitby (North Yorkshire)

Hilda va ser una de les grans dones de l’Alta Edat Mitjana a l’ambient monàstic de les Illes Britàniques, en una època que en aquella zona es concentrava la cultura que quedava després d’anys i anys d’invasions i inestabilitat política al continent europeu. Néta del rei Edwin de Northumbria, Hilda va entrar a la vida religiosa als 30 anys. Després de passar per París, va tornar a la Gran Bretanya, on va fundar diversos monestirs, però va destacar pel fet de ser abadessa de Whitby, una comunitat religiosa on convivien homes i dones, a l’estil de molts monestirs anglosaxons de l’època. I és aquí on entra la llegenda.

Diu Beda que a la comunitat hi havia un home, Caedmon, que es dedicava a tenir cura del bestiar. I li feia una por terrible haver de cantar poesia al refectori, mentre els monjos menjaven; un entreteniment que, d’altra banda, era d’allò més habitual als monestirs d’Anglaterra. És per això que cada cop que algun monjo se li acostava amb l’arpa a la mà, Caedmon corria a amagar-se a l’estable, entre el gra, per evitar el tràngol.

Això va ser així fins que una d’aquelles nits en què havia fugit de l’arpa, quan se’n va anar a dormir, Caedmon va tenir un somni.

Vols conèixer la història completa? Fes clic a l’àudio!

(També podeu descarregar-lo si feu un clic aquí!)