Carles Magraner: “La formació musical de moltes dones a l’Edat Mitjana era excel·lent”

“La ciutat de les dames: Música i dones en l’Edat Mitjana” és el títol d’un enregistrament publicat pel grup Capella de Ministrers durant l’any 2013. Des de la seva fundació l’any 1987, aquest grup s’ha endinsat en la música antiga amb propostes que han partit de fils conductors ben variats. En aquest cas, la creació femenina. D’aquesta proposta en parlem amb el seu director, Carles Magraner.

Aquest és un enregistrament certament molt femení. Trobem dones als textos, a les composicions, també al grup d’intèrprets. Tot i que Capella de Ministrers ja havia interpretat música femenina anteriorment, com sorgeix la idea de dedicar tot un monogràfic a les dones i música de l’Edat Mitjana?

Feia ja anys que coneixia una investigació que havia fet el doctor Josemi Lorenzo al voltant de les dones i l’Edat Mitjana, va ser la seva tesi doctoral. I em semblava necessari posar-hi música. Perquè sí que tots coneixíem l’existència d’algunes compositores en l’Edat Mitjana, algunes obres escrites i dedicades a les dones: música de Machaut, dels trobadors, cançons d’amor… Fins i tot moltes vegades posades en primera persona en veu de dona, com són les Cantigues de Amigo. Però el que no existia era una mena d’antologia d’aquesta música escrita per dones. I em va semblar interessant (sense pretensions d’incloure-hi tot el que hi ha) fer aquesta petita recopilació. Així ha sortit aquest doble disc, amb trenta cançons on són representades almenys les compositories més importants de l’Edat Mitjana.

A l’àlbum, doble, se’ns presenten dos ambients: el sacre i el profà, la música de les dones de dins i de fora el claustre. De cara a la interpretació, instrumentació, arranjaments… s’han abordat aquests dos repertoris de manera diferent? O són més unitaris del que semblen?

Quan no és una obra d’autor o una obra específica d’una època, l’intèrpret afronta diversos reptes. El primer d’ells, en un disc que aborda quasi cinc-cents anys de música, és donar-li almenys una unitat sonora. I això és difícil: en cinc-cents anys de música canvien els instruments, canvien els estils, i més si mesclem música profana i música religiosa.

Ha estat un repte buscar aquesta homogeneitat que trobo fonalmental, però ha estat apassionant. Primer poder establir aquests dos blocs, en aquesta ciutat imaginària que fa Cristina de Pizan: la música d’intramurs, a l’església,… i després aquesta música més extrovertida; de festa, de carrer, d’amor, de desamor,… que seria la música profana. La instrumentació, les veus, han estat pensades perquè a la música religiosa les sonoritats siguin més adequades, amb més reverberació, amb menys instruments que la música profana. I al contrari en aquest “Jardí de nobles donzelles”, on apareix ja tota la música profana, de tradició, de caire més picaresc, de músiques contrafetes.

No em puc estar de parlar del llibre que acompanya l’enregistrament. A banda de les introduccions d’Isabel Morant i Josemi Lorenzo, el llibre incorpora per a cadascun dels temes del disc un text poètic de nova creació, de Núria Ruiz de Viñaspre. Les formes d’expressió medieval i contemporània són compatibles?

Han de ser compatibles necessàriament. Fixa’t que el que nosaltres fem avui en dia és reinterpretar per als nostres coetanis una música escrita fa molts anys. No estem recuperant el so del passat, perquè és impossible. Estem portant l’essència d’una música, amb la màxima fidelitat possible a les intencions dels seus autors, perquè sigui comprensible en la societat que vivim. Jo sempre intento posar totes les eines a l’abast perquè així sigui: instruments d’època, tractats originals,… Però també intento acostar-ho des del punt de vista del format en que es presenta aquesta música quan no se sent en concert, en aquest cas un format llibre-disc.

En una societat com la nostra, només tenir un objecte com aquest ja ens dóna plaer. És un plaer visual i donem un valor al text sonor que inclou el disc, un valor que perd si no l’emboliquem així. Crec que així recupera una mica el valor de la música gravada i també ho fa amb els textos inèdits que inclou. Ens preparen per l’audició i per poder gaudir més encara la música que inclou el disc. També les imatges que acompanyen a cada cançó fan parar-se a cada pàgina, delectar-se i deixar fluir la imaginació. I a més, Núria Ruiz de Viñaspre va escriure poesies molt suggerents, en certa manera com una intèrpret de la poesia. Jo sóc l’intèrpret de la música i ella fa una versió molt lliure d’allò que li suggereix la poesia del passat. En certa manera també provoca la reflexió i provoca gaudir encara més d’aquesta música, que és l’objectiu final.

Llegeix l’entrevista completa

Anuncis

“La ciutat de les dames” segons Carles Magraner

La cité des dames va ser una obra literària escrita pels volts de l’any 1405. En ella, Christine de Pizan, la seva autora, retrata en la seva llengua, un món al·legòric només habitat per dones, dones de totes les èpoques, com a resposta a les idees misògines d’altres autors del seu temps, com Jean de Meun, l’autor del famós Roman de la Rose.

Amb aquesta obra com a teló de fons, el grup Capella de Ministrers publicava un àlbum dedicat, precisament, a una ciutat alegòrica, femenina i sobretot, musical. Així, aquest treball discogràfic, publicat a les darreries de 2013, presentava un recorregut musical a través de les plomes musicals femenines de tota l’Edat Mitjana, acompanyat d’iconografia, lletres i textos de suport, a més d’algunes creacions literàries contemporànies.

És per això, per la singularitat i especificitat de la iniciativa, per la seva qualitat musical (i més enllà de la música), l’àlbum La ciutat de les dames és protagonista del microtò d’aquesta setmana, i d’aquest disc precisament vam parlar amb el director del grup i creador del projecte, Carles Magraner.

Escolteu el resum de l’entrevista fent clic a l’àudio!

[audio http://audios.catradio.cat/multimedia/mp3/7/2/1390570841527.mp3]

I si el voleu descarregar, feu clic aquí!

David Malet: “El Cant de la Sibil·la ha estat en evolució constant”

David Malet és organista, director musical de l’Orfeó Laudate i del Cor de Cambra Francesc Valls de la Catedral de Barcelona i organista tutor del Palau Güell de Barcelona. A més, Malet és el responsable de la recuperació del Cant de la Sibil·la a la Catedral de Barcelona, que ja fa quatre anys es representa abans de la Missa del Gall. Aquest 24 de desembre, a les 23.30h, hi tornaran. 

El Cant de la Sibil·la torna de nou a la Catedral de Barcelona per la Nit de Nadal. Com va sorgir la idea de reviure aquesta representació? 

La idea va sorgir dins de l’ideari del Cor de Cambra Francesc Valls, que té com a objectiu especialment la posada en valor del nostre patrimoni musical. A la Catedral de Barcelona es conserva un dels fons documentals del Cant de la Sibil·la més importants d’Europa i era de justícia el recuperar-lo i posar-lo a l’abast de la gent.

Una imatge de la representació del “Cant de la Sibil·la” a la Catedral de Barcelona.

La vostra proposta es construeix des dels fonaments medievals, però abasta molt més. Quines són les línies principals que la conformen?

Partim del cant medieval, de la seva evolució en les parts polifòniques, i el situem just en el punt on es va deixar de representar, coincidint amb la prohibició que en va fer el Concili de Trento (s. XVI).

Música medieval i creació contemporània són presents en el Cant de la Sibil·la de la catedral. Dos estils tan allunyats en el temps, poden conviure pacíficament?

Sempre hi han conviscut; de fet el Cant de la Sibil·la ha estat en evolució constant i ha incorporat elements de la més estricta contemporaneïtat. És per això que ens vam animar a encarregar estrenes a compositors de prestigi seguint aquesta tradició de continuïtat i, a la vegada, de contrast.

El moviment escènic és una part més de la tornada a la vida d’aquesta peça. Aquests elements més teatrals de la representació, tenen fonaments històrics? Fins on arriba la llibertat creativa en un espectacle com aquest?

Tenen fonaments històrics però estan tractats amb una certa llibertat. Se sap que la Sibil·la a la Catedral de Barcelona anava vestida com una mena de sirena amb dues cues i uns guants blancs, però això era molt complicat de reproduir sense cap dibuix ni pintura. Al final es va optar per un vestit de cort del s. XVI amb una espasa també de la mateixa època i uns guants blancs.

Parlar del Judici Final en un moment com la Nit de Nadal ens hauria de sobtar?

En absolut, es va incorporar al text de les matines del dia de Nadal precisament perquè l’església volia recordar que després de la primera vinguda del Crist n’hi hauria una altra “per judicar els vius i els morts”.

Què té la profecia del Cant de la Sibil·la que, després de sobreviure durant tant de temps, fins i tot a la penombra de les normes, encara ens fascina?

Possiblement moltes coses… com ara el gust per l’esoterisme, el poder de la feminitat i, en definitiva, la necessitat de creure que hi ha una justícia que està per sobre dels homes.

María Montes

Jordi Raventós: “L’amor, les virtuts de la joventut i les lloances dels enamorats no passen mai de moda.”

Per tal de completar l’entrega d’aquesta setmana, des de l’espai “Sons de l’Edat Mitjana” seguim fent créixer la nostra secció d’entrevistes. En aquesta ocasió, ens hem acostat a, probablement, una de les persones que millor coneix el Cançoner de Ripoll. Es tracta de Jordi Raventós, filòleg i editor, que va publicar aquest volum l’any 2009 a la seva editorial, Adesiara. Amb ell hem parlat de llibres, lletres i altres “bogeries”, com ara publicar poesia del segle XII en ple segle XXI.

Un filòleg que es va fer editor i l’any 2007 va fundar la seva pròpia editorial, Adesiara. En un ambient que tants qualifiquen de saturat d’informació, quin va ser l’impuls que va engegar aquesta iniciativa?

No va anar ben bé així. Quan encara estava a la universitat, ja vaig començar a treballar en una editorial, concretament l’any 1999. Una mica com els altres membres d’Adesiara, que ja feia uns quants anys que coneixien el món de l’edició en els seus diversos àmbits. La nostra idea era —i continua sent— que el més important d’una editorial han de ser els llibres i, sobretot, els lectors (idea que fa sis anys es podia considerar força utòpica, amb un bon nombre d’editorials entestades a publicar sense parar i massa enlluernades per la rendibilitat econòmica, en detriment, sovint, del producte que oferien), i per això hem d’esforçar-nos a oferir la màxima qualitat possible, especialment en els textos. No cal dir que l’única manera que conec d’aconseguir-ho és publicar pocs títols escollits cada any, fer-ho sense presses i treballar amb moltíssima antelació. A tall d’exemple, et puc dir que ja tenim tancada tota la programació editorial fins al final del 2017.

Textos antics, lírics, narratius, assaigs, d’autors propis i aliens… Quins criteris determinen si un títol forma part del seu catàleg?

El nostre criteri a l’hora de triar un títol, a part del fet que s’adigui amb la línia de les col·leccions que tenim (clàssics universals, clàssics grecollatins i, des del 2011, autors catalans dels segles xix i xx) és exclusivament literari i, per a determinats títols, històric. El cas d’El cançoner de Ripoll, per exemple, és paradigmàtic de tots dos aspectes. Alguna vegada donem més preferència al criteri històric, com va succeir l’any passat, quan vam rescatar de l’oblit el mític Sempre han tingut bec les oques, de Joaquim Miret i Sans.

L’any 2009 Adesiara va publicar El cançoner de Ripoll en edició bilingüe. Si publicar poesia avui ja és una empresa difícil, publicar lírica del segle XII és una bogeria?

El efecte, gairebé tothom, el 2009, va pensar que això era una bogeria, i resulta que El cançoner continua sent a hores d’ara el llibre més venut de l’editorial, i no crec que triguem gaire a fer-ne una tercera edició. Per acabar-ho d’adobar, El cançoner figura en la col·lecció «Aetas», de clàssics grecollatins, en què tots els títols són en edició bilingüe, amb el text original i la traducció catalana al costat.

El Cançoner de Ripoll és un recull poètic ben singular. Què hi troba, a les seves línies, que el fa decidir-se a editar-lo?

La seva vàlua literària —i també històrica, com podrà constatar qui llegeixi la introducció del llibre, a cura del professor Pere J. Quetglas— és indubtable; de fet, se sol vincular, amb raó, amb els cèlebres Carmina burana. Però amb aquesta obra ha succeït el que succeeix sovint en aquest nostre país: no valorem prou el que tenim. I, en canvi, Elcançoner ha estat estudiat i celebrat per diversos especialistes estrangers des que Lluís Nicolau d’Olwer el va descobrir als anys vint del segle passat; de fet, va ser traduït a diverses llengües europees abans que al català.

Llegeix l’entrevista completa

Galdric Santana: “Actualment la cornamusa a Europa és completament viva.”

Galdric Santana és arquitecte, músic i constructor d’instruments musicals, a més de professor de cornamusa al departament de Música Tradicional de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Aquesta setmana hem conversat amb ell per descobrir més de prop aquest instrument, que ell coneix de primera mà. No en va, un dels seus darrers projectes és la construcció d’una cornamusa del primer Renaixement. Sobre aquesta iniciativa, instruments, fonts i també sobre arquitectura parlem amb Galdric Santana.

Arquitecte, músic i constructor d’instruments musicals. S’entenen bé la música i l’arquitectura?

A la perfecció. D’entrada, música i arquitectura tenen tota la base compositiva de les proporcions, de manera comuna des de l’antiguitat de les dues arts. En el període clàssic ja està documentat que un arquitecte havia de dominar les tècniques de la construcció, però també astronomia i música (i l’harmonia comuna). Acadèmicament, actualment la música i l’arquitectura han quedat separades, i l’astronomia s’ha reduït considerablement. En el present, però, sí que hi ha certa dedicació al que avui s’anomena acústica arquitectònica (o de sales), i en certa manera l’arquitecte és com un lutier, i el seu instrument és l’espai. També vull posar un exemple singular d’arquitecte-orguener en la modernitat (poc conegut des d’aquest punt de vista), que és Antoni Gaudí.

Galdric Santana

La presència de la cornamusa ha estat constant en el temps? Ha viscut èpoques d’oblit i de recuperació posterior?

La cornamusa, en la cultura occidental, ha estat sempre present en les cultures de l’àmbit del mediterrani. Si no tenim en compte el segle XX –part insignificant des del punt de vista quantitatiu cronològic–, en què la cornamusa perd presència clarament, en part com a conseqüència de les revolucions industrials i les guerres mundials, podem dir que durant els darrers 3.000 anys de cultura mediterrània l’ús d’aquest instrument ha estat prou constant. En el cas de la cultura catalana, trobem música escrita estrictament per a cornamusa en ús fins al segle XIX. La cornamusa sempre ha estat present com a instrument pràctic en l’àmbit cerimonial, litúrgic i festiu, dins la història occidental moderna, en moltes cultures europees.

Vist, però, des del punt de vista local i del present, en molts indrets de la cultura europea podem dir que durant el segle XX la cornamusa va quedar en desús, i per tant la recuperació de l’instrument és molt recent. Actualment la cornamusa a Europa és completament viva.

Un dels teus darrers projectes és la construcció d’una cornamusa basada en models de principis del segle XV. Quines són les fonts d’informació principals d’aquesta reconstrucció?

Per desgràcia, tot i que és una dificultat atractiva, només disposem de material escrit. Hi ha documentació sobre l’instrument, també escrits de contingut descriptiu organològic (proporcions dels forats, etc.), i altres sobre pràctica musical (registres i tons de l’instrument). També hi ha molta iconografia (dibuix, pintura i escultura de valor descriptiu i geomètric divers). Però pràcticament no hi ha cap resta arqueològica d’aquesta època, i això representa una dificultat afegida.

Dins d’aquest procés, hi cap la creativitat i la imaginació del constructor?

En els processos actuals, el problema és que potser hi ha excés de creativitat i imaginació del constructor (també passa en l’àmbit de la restauració arquitectònica de monuments), perquè és més còmode i temptador, però això va en detriment de l’objectivitat del resultat.

En el meu cas intento posar-hi el mínim de subjectivitat possible (i espero que així sigui), i aplicar el procés generatiu en l’àmbit científic (en aquest context, però, sí que són útils la creativitat i la imaginació).

Cal dir que aquesta premissa d’objectivitat és el que m’atrau realment per dedicar temps a aquesta mena de projectes. En aquest sentit, abans d’abordar la construcció d’aquest instrument, primer vaig treballar en sentit cronològic invers, construint una cornamusa del segle XIX, i després una del segle XVIII, amb prou material arqueològic dels dos moments; i fins i tot vaig estudiar el perfil de coneixements dels constructors del segle XVIII, el funcionament i la precisió de les eines que empraven, quins altres instruments de vent construïen, etc.

Llegeix l’entrevista completa

Mauricio Molina, musicòleg i intèrpret: “Allò secular i allò religiós coexistien sense problemes”

El dia 22 de novembre a Mataró, dins la XXXI Setmana de la Música Antiga, la música medieval es farà present a la Capella dels Dolors de la ciutat. El grup Magister Petrus hi  presenta un concert dedicat als Carmina Rustica i Ecclesiastica. El seu director és el musicòleg i intèrpret Mauricio Molina, protagonista d’aquesta entrevista, la primera d’aquesta nova secció del blog. En les següents línies descobrim amb ell peculiaritats dels segles XII i XIII, el rol dels instruments i  l’ambient dels monestirs, a més de conèixer una mica més la visió personal que té de l’Edat Mitjana i la seva música Mauricio Molina.

La seva és una dedicació completa a la música de l’Edat Mitjana. En quin moment i de quina manera es desperta aquesta inquietud?

Tot comença amb el primer cop que, de jove, vaig sentir cant gregorià i música de trobadors. Jo venia de militar al heavy metal i de passar per la música clàssica contemporània i el jazz. El so d’aquesta música em va atrapar immediatament per la seva espiritualitat, la retòrica, el simbolisme i el context històric i cultural. Vaig decidir dedicar-me a investigar-la rigorosament perquè hi vaig veure la possibilitat de finalment combinar la meva passió per la història, la música, l’art, la teologia i la pràctica de la interpretació.

La seva recerca musicològica, com també la seva proposta interpretativa, se centra en la música (i no només la música) dels segles XII i XIII. Què tenen que els fa tan especials?

Aquests segles comprenen àmpliament el que coneixem com “Renaixement del segle XII”, època d’una gran activitat intel·lectual que finalment impulsa Europa cap al món modern. És una era que veu el naixement de les universitats, l’expansió política i cultural de l’Europa occidental (a través de les guerres religioses, els pelegrinatges, el comerç i la predicació), l’ús artístic de les llengües vernacles, l’escolasticisme i la formació de la idea d’estat. La música d’aquest període és un gran vehicle d’expressió de la cultura i, per tant, té un gran valor històric i artístic. La cançó, com la coneixem avui, és fruit d’aquest període, cosa que poca gent sap.

El títol del seu proper concert amb Magister Petrus és Carmina Rustica et Carmina Ecclesiastica: la cançó secular i popular en la cultura monàstica medieval. Com s’acosta l’intèrpret i investigador a aquesta música popular?

Òbviament la discussió ha de començar amb què considerem nosaltres com caràcter popular, tenint en compte tota la dimensió i implicació romàntica del terme. De moment ens plantejarem que en el context medieval –i del nostre concert– es refereix a música de caràcter secular d’un registre diferent de la música eclesiàstica o del que podríem anomenar “música secular artística”.

Desafortunadament, aquest tipus de música sembla que no va ser copiada, almenys directament, a les fonts que ens han quedat. Tanmateix, en alguns casos es pot intuir, perquè algunes de les seves manifestacions es troben latents als repertoris més “elevats” que sí que van ser escrits.

Per exemple, s’ha proposat que el repertori de la sequentia presenta una connexió important amb la música de caràcter popular (cançonetes, danses, ús de certs instruments musicals). Això ho suggereixen certes rúbriques que apareixen a les fonts, i el caràcter i construcció tan “poc gregoriana” d’algunes de les seves melodies. També s’ha teoritzat sobre la influència de repertoris seculars en la poesia i música de la cançó llatina dels segles XI i XII i de la cançó popular en l’anomenada “cançó de tornades múltiples” de la França urbana del segle XIII.

Amb aquesta informació, podem tractar d’acostar-nos amb molta cura a una possible reconstrucció d’un repertori “semipopular”.

Llegeix l’entrevista completa