Un mil·lenni en dotze versions

Aquesta setmana, l’antífona “Regina Caeli” ha estat la protagonista dels “Sons de l’edat mitjana”. Amb ella us proposàvem un recorregut al llarg del temps, a través de les versions que compartim avui amb vosaltres.

Primerament, sentíem el cant pla original, l’origen del qual es troba probablement al segle X, en aquest cas interpretat per la Schola Gregoriana Mediolanensis, que dirigeix Giovanni Vianini. L’essència!

La barrera entre l’Edat mitjana i el Renaixement la creuàvem amb Josquin Desprez i un dels seus motets. Interpretava la versió que sentíem el grup A sei voci, dirigit per Bernard Fabre-Garrus, dins un enregistrament que inclou, a més de motets, la “Missa Gaudeamus” del compositor francès d’origen flamenc. Està editat pel segell Auvidis-Astrée, l’any 1997.

Seguíem avançant amb Joan Pau Pujol, un compositor més proper -nascut a Mataró- que va viure a finals del segle XVI i principis del XVII. Sentíem el seu “Regina Caeli”, que havíem extret d’un àlbum titulat “In festo Beati Georgii”, Sant Jordi a la Generalitat, 1614. Lamentablement, no hem trobat aquesta versió en línia, i us proposem sentir-ne una altra versió: la del cor Exaudi Nos, editada per Columna Música l’any 2009.

Mèxic va aparèixer també al microtò de la setmana, amb música del compositor Hernando Franco, que va desenvolupar la seva carrera musical justament allà. L’enregistrament provenia d’un àlbum titulat “Música barroca mexicana”, que el segell Quindecim Records publicava l’any 1997, interpretat pel grup Capella Cervantina.

I de Mèxic a França. Ja en ple segle XVII, Jean-Baptiste Lully escrivia una versió ben diferent de les que hem sentit fins ara del “Regina Caeli”. La sentíem a càrrec de Les Arts Florissants que dirigeix William Christie, dins l’àlbum “Louis XIV: Music for the Sun King at Versailles”, editat per Harmonia Mundi l’any 2004. Sabem que aquest vídeo no té cap referència, però us garantim que és aquesta versió!

Continua llegint “Un mil·lenni en dotze versions”

Anuncis

Sons de l’amor de lluny

Aquesta setmana, el trobador Jaufré Rudel ha estat el protagonista dels Sons, en un capítol on vam conèixer la seva “vida” literària, a mig camí entre la llegenda i la realitat. Com cada dijous, compartim amb vosaltres les músiques que van servir de banda sonora a aquesta modalitat de fin’amors tan particular.

Imatge del tràiler de l'òpera "L'amour de loin" de la compositora Kaija Saariaho.
Imatge del tràiler de l’òpera “L’amour de loin” de la compositora Kaija Saariaho.

Donat que Jaufré Rudel no va ser un trobador professional (entès com a poeta més o menys itinerant, que depengués del senyor d’una cort) sinó que ell mateix era senyor, la producció que en conservem és prou reduïda: set cansos de les quals en sentíem tres, en diverses versions.

Una d’elles és Lanquan li jorn, probablement una de les més conegudes de l’autor. D’aquesta en sentíem dues versions. La primera, a càrrec del grup Magister Petrus, en una interpretació en directe, extreta d’un concert enregistrat per Catalunya Música el mes de juliol de 2014. També vam fer servir una versió per a veu sense acompanyament, interpretada per Catherine Bott, amb gran nitidesa i un timbre que gairebé resulta hipnòtic. S’inclou dins el disc Sweet is the song: música de trobadors, i està editat pel segell L’Oiseau Lyre, l’any 1996.

Lamentablement, no podem oferir-vos cap d’aquests dos enregistraments, que no es troben a internet (o nosaltres no els hem sabut trobar!) però us en proposem un d’alternatiu. Es tracta de la versió que en feia el grup Theatre of Voices, dins l’àlbum Cantigas, editat per Harmonia Mundi, l’any 2006.

No sap chantar qui so non di. Precisament de l’àlbum que acabem de mencionar, Cantigas, extrèiem aquesta altra canso. Aquí, la interpretació va a càrrec d’una arpa i una veu masculina, neta i clara, que permet seguir la lletra sense problemes, una lletra, d’altra banda, ben interessant…

La darrera obra que sentíem era una obra inspirada per Jaufré Rudel i que també mencionàvem al capítol: l’òpera “L’amour de loin” , de la compositora finlandesa Kaija Saariaho. Concretament, sentíem un fragment del 5è acte, interpretat per l’Orquestra Simfònica de Berlín, sota la direcció de Kent Nagano. Certament, es tracta d’una visió ben diferent sobre un mateix tema, l’amor en la distància. Aquí teniu un tràiler animat que es va fer per l’estrena d’aquesta producció.

Acabem aquest petit post amb un enllaç ben curiós. Es tracta d’un article escrit per Pau Gerez Alum, consultor de Literatures romàniques medievals de la UOC, que porta per títol «L’amor de lluny», de Jaufré Rudel, i l’amor distant als xats; una aproximació metafòrica (feu clic aquí per accedir a l’article en PDF). Una premissa prometedora, que ens torna a mostrar que malgrat els segles, no som tan diferents.

El so del “Roman de Fauvel”

Aquesta setmana l’hem dedicada a un dels manuscrits literaris i musicals més curiosos de la baixa edat mitjana, el “Roman de Fauvel”. Un poema satíric sobre la corrupció social, simbolitzada per un ase anomenat Fauvel. La tria del nom no és pas casual, sinó que respon a les inicials de les qualitats (si és que en podem dir així) de les que fa gala aquest personatge:

Flatterie, Avarice, Vilanie, Varieté, Envie, Lâcheté.

(Adulació, Avarícia, Vilania, Vel·leitat, Enveja, Covardia)

Després d’aquest petit detall, aquestes són les músiques que acompanyaven aquest capítol, extretes de dos àlbums diferents: la gravació del Roman que feia el Clemencic Consort l’any 1976, pel segell Harmonia Mundi; i la més recent de la Boston CamerataEnsemble Project Ars Nova, publicada l’any 1995 per Erato.

“Favellandi Vicium” és el títol que extrèiem de la gravació del Clemencic Consort, que presenta una instrumentació rica i imaginativa, pròpia dels enregistraments dirigits pel flautista René Clemencic, un dels pioners en la interpretació contemporània de música medieval. Sonava així:

De l’altre enregistrament, que interpreten la Boston Camerata i l’Ensemble Project Ars Nova, dirigits per Joel Cohen, vam poder sentir “Garrit Gallus” / “In nova fert”, “Fauvel Cogita” i “Aÿ amours”, tres peces amb caràcters molt diferents i que són una bona mostra de l’heterogeneitat dels materials que inclou el “Roman de Fauvel”. Bon so i arranjaments transparents i gens recarregats fan d’aquest un àlbum molt recomanable!

En qualsevol cas, i fos quina fos la intenció de l’autor en afegir aquests fragments musicals al text, el “Roman de Fauvel” se’ns presenta com una obra única, enriquida per sons ben diversos!

“Sancte Bonifati martyr” i la “Musica Enchiriadis”

En aquesta ocasió, era una sola obra la que centrava el capítol del Sons aquesta setmana. Es tractava d’un organum descobert recentment i la història del qual podeu rescatar fent clic a l’enllaç. Les primeres paraules d’aquesta petita antífona eren Sancte Bonifati martyr, i segons Giovanni Varelli, l’estudiós que ha publicat la troballa, seria la primera peça polifònica de la història de la música occidental que ha arribat fins a nosaltres.

Aprofitem aquest post per fer un aclariment, d’alguns dubtes que ens heu fet arribar (gràcies per fer-ho!): Aquesta peça és realment la primera peça polifònica? Com es relaciona amb el Musica Enchiriadis, un tractat també del segle X, dedicat a la polifonia? Per tal d’aclarir-ho, recorrem al raonament de Varelli.

Fragment polifònic al tractat “Musica enchiriadis”.

Tot i que el tractat Musica Enchiriadis, contemporani a aquest organum, inclou alguns exemples musicals, segons el musicòleg es tractaria de música especulativa, és a dir, no destinada a ser interpretada. El punt central d’aquest tractat teòric és, a més, l’establiment de normes (prou estrictes i basades principalment en el moviment paral·lel) per a la interpretació a diverses veus. En canvi, l’organum dedicat a Sant Bonifaci s’escapa d’aquestes normes, i la datació i localització del manuscrit situen aquesta obra en un context totalment pràctic: la celebració d’una festivitat religiosa el dia 1 de desembre al nord-oest d’Alemanya. Aquestes característiques no apareixerien en un manuscrit musical fins al denominat Tropari de Winchesterque data del segle XI. Un fet que convertiria a aquest Sancte Bonifati en la primera obra polifònica coneguda.

En qualsevol cas, per aquells que tingueu més inquietud sobre el tema, aprofitem per compartir amb vosaltres l’article que feia pública la troballa:

Varelli, G.: “Two Newly Discovered Tenth-Century Organa”, a Early Music History, 32, pp 277-315.

I tanquem aquest petit post amb el so d’aquest organum. Una finestra oberta al passat!

La música de Francesco Landini

Aquesta setmana, el capítol dels “Sons de l’edat mitjana” ha estat protagonitzat per un nom propi: el de Francesco Landini, un dels compositors l’obra dels quals va servir d’unió entre dues èpoques, l’edat mitjana i el Renaixement. A continuació, compartim amb vosaltres quines van ser les obres que van acompanyar aquesta ressenya sonora.

“Non ara may pietà questa mia dona”. Inclosa al Codex Faenza, un manuscrit de música per a teclat escrit durant el segle XV, la primera peça que sentíem és una interpretació instrumental d’una ballata a tres veus. S’inclou a l’àlbum Codex Faenza: instrumental music of the early XVth centurypublicat pel segell Naxos l’any 1998. La interpretació anava a càrrec de l’Ensemble Unicorn, dirigit per Michael Posch. Un llaüt és l’encarregat de donar vida a la composició completa.

La segona peça que sentíem porta per títol “Ecco la primavera”, una ballata en aquest cas a dues veus. Concretament, us proposàvem una versió deliciosa com la pràctica totalitat de les produccions del grup vocal Anonymous IV. Així, us recomanem àmpliament el disc al qual pertany, The second circle: cançons d’amor de Francesco Landinieditat per Harmonia Mundi l’any 2001.

“Giunta vaga biltà” era la tercera de les nostres propostes, una ballata a tres veus que interpretava el grup Gothic Voices, amb Imogen Barford a l’arpa i Margaret Philpot, contralt, a un disc titulat The garden of Zephyrus: courtly songs of the Early fifteenth music, publicat l’any 2007 pel segell Hyperion. No hem pogut trobar aquest enregistrament en streaming a Internet, i és per això que us en proposem un d’alternatiu. Es tracta del que feia l’ensemble Chominciamento di Gioia, semblant a l’anterior en què la veu principal és cantada, mentre que la resta són interpretades per instruments. Aquest àlbum, titulat Francesco Landini: Ballate, l’editava Tactus l’any 2012.

I amb una altra ballata, en aquest cas, “Vaga fanciulla”, arribàvem al final del nostre petit recorregut sonor per l’obra de Landini. L’ensemble Micrologus la interpretava al seu disc Flor di dolcecaperò de nou l’streaming a Internet es resisteix! Així doncs, i paradòxicament, us podem proposar la versió que feia el grup Gothic Voices (sí, aquells que s’acabaven d’escapolir al tema anterior), al seu àlbum A Laurel for Landini: 14th century Italy’s greatest composer, publicat per AVIE Records l’any 2008.

I recordeu que us podeu subscriure al nostre llistat a Spotify per tenir totes les músiques del “Sons” ben recollides i empaquetades!

Músiques per trobadors i càtars

Al capítol d’aquesta setmana ens hem endinsat en un tema complex com és el dels moviments espirituals medievals, acostant-nos a la seva relació amb la música. Concretament, al catarisme i la lírica trobadoresca, dos fenòmens que van coincidir en el temps i l’espai i que, com era d’esperar, estaven connectats. Per acompanyar aquesta brevíssima introducció a la relació entre càtars i trobadors, vam fer servir una sèrie de músiques que avui compartim amb vosaltres.

La primera peça que ens acompanyava era “En amor trob alques en que’m refraing”, del trobador Aimeric de Peguilhan, de qui sabem que va adherir-se al catarisme. La sentíem en la versió que feia el grup Sequentia, al seu àlbum Dante und die troubadourseditat per BMG l’any 1995. L’atmosfera creada pels instruments de corda fregada i l’arpa, juntament amb la veu de soprano que interpreta la canso, fan d’aquesta versió una interpretació gairebé màgica!

El trobador Raimon Jordan també va acceptar la doctrina càtara, i d’ell sentíem “Lo clar temps”, una canso que s’inclou al disc Manuscrit du Roi: a l’entrada del Tans florit. L’interpreta l’Ensemble Perceval i va ser editat l’any 1993 pel segell Aion. Aquí el llaüt acompanya la veu entre melòdica i recitativa de Gérard Zuccheto, que evoca la situació dels trobadors, a cavall entre la música i la poesia.

Fem un salt i ens acostem a un altre gènere, el sirventès. El més compromès dels gèneres lírics trobadorescos té un bon representant en la figura de Peire Cardenal, conegut pel seu anticlericalisme. Segons explica la seva vida, ell mateix havia estat educat com a clergue, però va abandonar la carrera eclesiàstica per la “vanitat d’aquest món”. Sentíem “Un sirventesc novel”, interpretat pel grup Capella de Ministrers dins el seu disc Cançons de trobadors, editat per Auvidis-Licanus l’any 2000.

Encara sentíem un altre sirventès de Peire Cardenal, es tracta de “Tartarassa ni voutor”, interpretat per l’Ensemble Dialogus al disc A Terra Sancta ad Finis Terrae, editat per Saga l’any 1997. No hem pogut trobar aquesta versió a la xarxa, i és per això que us proposem la que inclou un enregistrament que ha estat referència per l’el·laboració d’aquest microtò: El regne oblidat: la tragèdia càtara, de Jordi Savall, Hesperion XXI i La Capella Reial de Catalunya. L’editava Alia Vox, l’any 2009. La lletra no té desperdici: Tartarassa ni voutor no plus leu carn puden com clerc e prezicador… (Trad: “Ni el milà ni el voltor, no senten la seva carn tan pudent com el clergue i el predicador…”) I això és tan sols el principi!

I acabàvem amb Guilhem Figueira, un trobador que també va conrear el gènere del sirventès, com demostra aquest “D’un sirventes far”. El sentíem precisament provinent d’aquest disc de Jordi Savall, El regne oblidat, i podeu sentir-lo a Spotify fent clic aquí. De tota manera, volem acabar aquest post amb una versió alternativa d’aquesta peça. És la que interpretava el cantautor Claude Martí, nascut a Carcassone i que des dels anys 70 ha tractat a les seves cançons la història del poble occità, fent servir la seva llengua i participant activament dels moviments socials. Martí oferia la seva versió d’aquest sirventès al seu àlbum L’agonie du Lengadoc, editat per EMI l’any 1976.

Així, no se’ns acut millor manera per tancar aquest post dedicat a la relació de càtars i trobadors, de sirventesos i denúncies, que amb el caràcter reivindicatiu de Martí, que s’adapta a la perfecció al missatge de Gilhem Figueira, escrit tan sols set segles abans.

Com sona l’Ars Subtilior?

La harpe de melodie, virelai (Codex Chantilly, MS564)

Sol passar que, des del moment present, no som capaços, ni potser tampoc conscients, de quines tendències conformen o representen les nostres creacions. És el temps qui aporta la perspectiva necessària per catalogar-les, dins d’un grup o un altre, i donar nom als diversos corrents estètics.

Aquest va ser també el cas de l’Ars Subtilior. En el moment en què s’escrivien les peces que conformen aquest estil, a finals del segle XIV, els autors no es denominaven a si mateixos “manieristes”, ni tampoc es consideraven pertanyents a un moviment artístic conegut com a Ars Subtilior, “la més subtil de les arts”. Aquesta denominació va arribar en una data tan propera a nosaltres com el 1960 i va ser creada per la musicòloga Ursula Günther, basant-se en escrits teòrics de l’època.

Així doncs, i adoptant la denominació de Günther com a vàlida per la nostra petita recerca, compartim amb vosaltres les peces que han format la banda sonora del capítol d’aquesta setmana.

“Par maintes foys” de Jean Vaillant, s’inclou dins l’àlbum Ars Subtilior, editat pel segell Linn l’any 1998 i interpretat pel New London Consort. De nou, no hem pogut trobar aquesta versió a la xarxa, però us en recomanem una altra: la que feia l’ensemble Project Ars Nova, dins el seu disc dedicat a la música profana del Codex Chantilly Ars Magis Subtiliter. Sentiu els jocs rítmics, les onomatopeies i la imitació dels ocells?

Un dels autors més citats en l’àmbit de l’Ars Subtilior va ser Johannes Ciconia. D’ell sentíem “La flamma del to amor”, que interpretava el Ferrara Ensemble, sota la direcció de Crawford Young, dins un àlbum editat per Harmonia Mundi l’any 2005 i titulat precisament Ars Subtilior. Es tracta d’una interpretació instrumental que permet seguir de forma molt clara les línies melòdiques: brilla el contrast entre la corda fregada i la corda pinçada.

L’experimentació harmònica de les veus pren un paper protagonista dins aquest “Fumeux Fume par Fumée”, escrit per Solage. El sentíem a través de les veus de l’Ensemble Organum, dirigit per Marcel Pérès, que remarca i fa sonar clars a les nostres oïdes intervals tan poc habituals que encara avui ens sobten. Fumeux fume par fumée, Fumeuse speculation. Qu’entre fumet sa pensée, Fumeux fume par fumée. Una peça inclosa dins l’àlbum Codex Chantilly: Airs de Cour du XIV siècle, editat per Harmonia Mundi l’any 1987.

En la mateixa línia sonora trobem la següent peça, “Science N’a Nul Annemi”, escrita per Mattheus de Sacto Johanne. El grup Graindelavoix, dirigit per Bjorn Schmelzer, oferia una interpretació vocal plena de matisos i alhora tècnica, que s’inclou a un disc molt recomanable: Cesena: Songs for popes, princes and mercenaries (c. 1400). Està editat pel segell Glossa, l’any 2011.

També sentíem “Dame zentil”, una peça d’Antonello da Caserta que interpretava el grup Mala Punica, que apostava per la interpretació vocal de la melodia principal, doblada per una viola, i la resta de veus desenvolupades per instruments. S’inclou a l’àlbum Vertù contra furore: Musical Languages in Late Medieval Italy, 1380-1410. L’editava el segell Outhere, l’any 1996, i ha estat reeditat aquest 2014. De nou, la tècnica interpretativa s’imposa en una obra de gran complexitat.

I acabem aquest repàs sonor amb “La harpe de melodie”, un virelai de Jacob de Senleches i que és un bonic exemple de música visual, tal i com veieu a la imatge que obre el post. La interpretava la Capella de Ministrers, que dirigeix Carles Magraner, i està inclosa dins l’àlbum La Harpe de Melodie: Música en temps de Benedicte XIII, el Papa Luna. Amb el so de l’arpa ens acomiadem d’aquest post. Seguim sorprenent les nostres oïdes!

Sons de joglar i trobador: l’entorn d’en Pistoleta

Aquesta setmana hem seguit les traces d’una història en primera persona: la del joglar anomenat Pistoleta, de qui sabem que també va exercir com a trobador. Compartim amb vosaltres, tot seguit, la banda sonora d’aquest capítol.

Una de les peces que acompanyaven aquesta història era “L’ensenhaments e’l Prètz e la Valors“, escrita per Arnaut de Mareuil, el trobador per qui Pistoleta havia treballat com a joglar, duent amunt i avall les seves missives i cançons. La sentíem en la versió amb acompanyament de viola de roda que feia l’Ensemble Tre Fontane, dins el seu àlbum Els trobadors del Perigord, nom que rep una antiga província al sud-oest de França. Està editat pel segell Alba Musica, l’any 1993.

Una de les danses més conegudes de la baixa edat mitjana va ser el trotto, probablement interpretada en diversos contextos per professionals de l’entreteniment com els joglars. Sentíem una versió d’un trotto anònim del segle XIV, que, perquè no dir-ho, ens encanta: per la profunditat que trobem a la seva simplicitat. Viola i percussions, amb una sonoritat oberta i reverberant que ens fa sentir més a prop de llocs perduts o imaginats. Es troba dins un enregistrament molt recomanable: Red Iris: Música instrumental del segle XIV a Itàlia, del grup Sinfonye, dirigit per Stevie Wishart i editat pel segell Glossa l’any 1997.

De caràcter semblant és la “Danza ritual“, una interpretació de la cantiga 353 d’Alfons X el Savi, que sentíem en la versió que Jordi Savall incloïa al seu àlbum La lira d’Espéria,  editat l’any 1996 per Auvidis. Escrites durant el segle XIII, alguns intèrprets han optat per fer una versió totalment instrumental, com és el cas d’aquesta, on la viola és l’únic instrument.

La tasca va tornar-se més complexa a l’hora de rastrejar enregistraments d’obres del mateix Pistoleta. Després d’una bona estona de recerca, vam aconseguir trobar una única interpretació, de la peça “Ar agues ieu mil marcs de fin argent“. L’interpretava Gérard Zuchetto, que amb el grup Trobadours Art Ensemble, ha abordat l’enregistrament d’una antologia de peces trobadoresques: La Trobà: Anthologie Chantée des Trobadours (XII et XIII siècle), editat per Tròba Vox, l’any 2010. No hem pogut trobar cap versió en streaming d’aquesta petita peça, però és possible aconseguir-la a través de la botiga de música digital d’Amazon.

Intèrprets de campanes, corn i flauta en un manuscrit del segle XII .

Així doncs, després d’aquesta incursió a l’entorn sonor del trobador Pistoleta, tornem a constatar un fet: amics músics, encara queda molta feina a fer en la recuperació del patrimoni! Tot i la gran qualitat de molts dels enregistraments existents, encara hi ha nombrosos punts per il·luminar i treure de la penombra. Us animeu?

Com sonava l’orgue de Buxheim?

Probablement no podrem respondre mai aquesta pregunta, si més no, fins que no siguin possibles els viatges en el temps. Però el que sí que podem saber és com sonen les interpretacions actuals de les obres incloses dins el llibre d’orgue d’aquesta cartoixa el·laborat durant el segle XV, protagonista del microtò d’aquesta setmana i que comentàvem a aquest post. Així doncs, compartim amb vosaltres els enregistraments que van conformar la banda sonora d’aquesta entrega dels “Sons de l’edat mitjana”.

“Se la face ay pale” és el títol d’una chanson escrita per un dels grans compositors francesos de finals de l’edat mitjana, Guillaume Dufay, qui també va fer servir la seva melodia com a cantus firmus, línia principal, d’una missa a quatre veus. L’any 1992, el compositor David Lang en va fer fins i tot una versió per a sis pianos, Face so Pale, però molt abans d’això, una versió per a teclat va ser inclosa dins el manuscrit que ens ocupa, el Buxheimer Orgelbuch. Sentíem la versió que en feia Joseph Payne dins el seu enregistrament dedicat a aquest llibre, que interpreta de forma íntegra. Editava el segell Naxos l’any 1996.

Un altre dels grans noms, en aquest cas anglès, que s’inclou dins el Buxheimer Orgelbuch, és el de Walter Frye. “Tout a par moy” era el títol d’una de les seves peces curtes; peces que van tenir una gran difusió a la resta d’Europa, com mostra el fet que es conserven principalment dins manuscrits continentals. Podíem sentir dues versions d’aquesta peça: la primera, vocal, la intepretava el Hilliard Ensemble en un enregistrament de l’any 1993 editat per ECM. Com no hem pogut localitzar aquesta versió a la xarxa, us proposem aquesta altra, interpretada per The Medieval Ensemble of London, on un llaüt acompanya les veus. Es troba dins l’àlbum Mi Verri Joy: Songs of fifteenth-century Englishmen. Deliciosa!

I aquesta era la transcripció per a teclat que proposava el Buxheimer Orgelbuch, interpretada de nou per Joseph Payne.

Per últim, tornem a aquest enregistrament per sentir una peça titulada In idem Redeuntes”, un exemple d’aquest tipus d’obres on, sobre una nota mantinguda, es desenvolupa la melodia; una construcció que s’inspira en el so de les campanes. Les imagineu?

En aquest sentit, us proposem també sentir una versió de Lorenzo Ghielmi d’un altre d’aquests redeuntes, on les campanes que abans tan sols es suggerien, ara s’hi poden escoltar. Pertany al disc Tintinnabulum, editat l’any 2001 pel segell Winter & Winter, un àlbum que combina la música antiga per a orgue amb les obre d’Arvo Pärt i el so de les campanes. Perquè estem més connectats amb el passat del què sembla.

Melodies per a les malmaridades

De nou, compartim amb vosaltres les músiques que acompanyaven el capítol d’aquesta setmana, dedicat a les “cançons de malmaridada”. Aquest gènere líric, protagonitzat pel lament o la queixa de la dona a causa d’un matrimoni malaguanyat, era majoritàriament anònim, tret que dificulta situar la cronologia. El que sí sabem és que els primers exemples es situen a la zona dominada per la llengua d’oïl i van ser escrits per trouvères.

Un exemple seria la peça Trop est mes mari jalos, escrita per Etienne de Meaux, que va viure a mitjans del segle XIII. Aquí, el que d’entrada ens crida l’atenció, és el to alegre i juganer de la melodia, contrastant amb la temàtica general de les cançons de malmaridada. En aquest cas, però, té el seu sentit, i és que la cançó incorpora un tercer factor, a banda de la dona i el marit. Es tracta de l’amant, el contrapunt que conforma el triangle amorós. D’aquesta manera, la dona constata la ineptitud del seu home però alhora la seva fantasia la porta a imaginar com serien els encontres amb el seu amor. Una mostra, doncs, de la voluntat d’entreteniment cortesà que suposaven les interpretacions d’aquestes històries. Hem triat una versió totalment despullada, interpretada únicament per la veu de Catherine Bott, i que pertany a l’àlbum Sweet is the song: música de trobadors, editat l’any 1996 pel segell L’Oiseau Lyre.

Don Dinis, és a dir, Dionís I de Portugal, va regnar a finals del segle XIII. Se li atribueixen 137 cantigues, entre elles Quisiera vosco falar de gradouna cançó de malmaridada, un motiu infreqüent al repertori galaico-portuguès (de la seva originalitat en parla aquest article de Pilar Lorenzo Gradín, de la Universitat de Santiago). Lamentablement, no hem pogut trobar cap versió enregistrada d’aquesta cantiga, i és per això que vam incloure una altra de les seves composicions, Que mui gran prazer que eu ei, senhor, una cantiga de amigo, peces emparentades amb la cançó de malmaridada pel fet de parlar en veu de dona tot i ser escrites, en la majoria d’ocasions, per homes. La interpretava el conjunt Theatre of Voices, dirigit per Paul Hillier, amb les violes de Margriet Tindemans i Shira Kammen, dins l’àlbum Cantigas from the court of Dom Dinis, editat per Harmonia Mundi l’any 1995.

Sentíem encara una altra cantiga de amigo, Mia irmana fremosaAtribuïda a Martin Codax, la veu d’aquesta peça és, de nou, una dona, que en aquest cas parla amb la seva germana, a la què convida a mirar les onades enèrgiques del mar, davant de l’església de Vigo, ja que d’allà vindrà el seu estimat. En aquest cas, ens va captivar la intensitat de la interpretació que oferia el Dufay Collective, que amb una veu femenina acompanyada per un bordó de cordes, transmetia de forma crua aquella esperança difosa en un amor que mai no arriba, provinent d’un mar enfurismat. Pertany al disc Music for Alfonso the Wiseque publicava el segell Harmonia Mundi l’any 2005.

Finalment, i com a mostra del recorregut que les cançons de malmaridada havien fet al llarg dels anys, us proposàvem la cançó tradicional El Rossinyol, també coneguda com Rossinyol, que vas a França, de la qual en trobem la primera referència escrita al Romancerillo Catalán de Manuel Milà i Fontanals, recopilat l’any 1882, on apareix sota el títol de Missatge. Existeixen diverses harmonitzacions i arranjaments d’aquesta cançó, però ens vam decantar per la breu versió per a piano de Manuel Blancafort, inclosa a la seva col·lecció “Dotze cançons”. L’interpretava Miquel Villalba, en un enregistrament del segell Naxos de l’any 2002 dedicat a la producció pianística del compositor.

No podem acabar aquest post sense recomanar-vos una lectura: “Les veus de les malmaridades”, escrit per la professora Teresa Vinyoles, publicat per la Universitat de Barcelona l’any 2012. Aquí us deixem un enllaç a un extracte d’aquest text, que humanitza aquestes històries que poden semblar llunyanes però que poden ser més a prop del que pensem.