La calma de Landini

De vegades necessitem un moment de calma. Quan es tracta de trobar-lo, tots tenim els nostres racons preferits, però de vegades, la calma arriba als indrets més inesperats. El segle XIV italià és ple d’art, gràcies a pintors com Giotto -l’autor de la meravellosa capella Scrovegni-; escriptors com Dante, Petrarca i Bocaccio, i també músics, com Francesco Landini, a qui vam dedicar el programa número 105. Si vols descobrir la calma que amaga la Florència del Trecento, ja saps: és només a un clic.
Vam aprofitar l’ocasió per a descobrir una història personal: la de la Noemí Ortega. Una jove historiadora, arxivera i medievalista vilanovina que va arribar al Regne Unit buscant la manera de dedicar-se al 100% a allò que més li agradava. Actualment, treballa a la British Library i en parlar amb ella, transmet tot el seu entusiasme. Comprova-ho a l’entrevista. El programa va incloure també una dosi d’òpera romàntica, gràcies a Meyerbeer i als Inspirats per l’edat mitjana; i va posar un peu al Renaixement, gràcies a un disc ben curiós, que vam col·locar al Prestatge. I avui -curiosa de mena que sóc- vull saber: tu, on trobes la calma? Jo et deixo una petita dosi de la meva reserva, disponible quan faci falta. El motet O Gemma Lux, de Guillaume Dufay, amb el Huelgas Ensemble. I si t’animes, comparteix el teu racó tranquil als comentaris!
Anuncis

Dissabte, estrenem temporada i horari!

Hola a tots!

Aquesta setmana s’ha posat en marxa la nova temporada a Catalunya Música, i des dels Sons de l’edat mitjana ja estem preparats per arrencar. I ho fem amb una novetat important: canviem de dia i hora d’emissió! Des d’aquesta setmana, ens podreu trobar a la sintonia de Catalunya Música cada dissabte de 17 a 18 h. I com sempre, si l’hora no és la més adient per a vosaltres, ja sabeu que podreu recuperar els programes al web de la CCMA, al portal ivoox i també aquí mateix, al blog.

I per demà, ja us podem avançar algunes cosetes, com que ens acostarem als orígens d’un personatge wagnerià amb base medieval i també que estrenarem una secció per llepar-se els dits… Us esperem, una temporada més. Hem carregat piles i arribem amb idees noves i empenta per realitzar-les.

Gràcies a tots per continuar amb nosaltres i fins demà a les 17 h!

905ccac96aa7cf9c396ab2ed6a602d03-medieval-times-medieval-art
Retrobaments curiosos però alegres, al cap i a la fi!

 

Comença la segona temporada!

Bon dia a tots!

Esperem que hagueu passat un bon estiu, i que la calor d’aquests dies us deixi almenys un respir! Per part nostra, hem tornat ben descansats i amb moltes ganes de seguir oferint-vos programes plens d’històries i músiques que us segueixin sorprenent. I us podem garantir que encara en queden moltes, d’aquestes!

La segona temporada comença amb novetats. La primera i més important: els “Sons de l’edat mitjana” canvien d’horari! A partir d’ara, i en comptes dels dissabtes al matí, podreu sentir-nos cada dijous, de 23 a 00 h, a Catalunya Música. Us farem arribar a la mitjanit, il·luminats per la claror d’espelmes! En qualsevol cas, si l’horari no us acaba de fer el pes, no patiu: com sempre, els programes seguiran disponibles al web de la CCMA i a ivoox un cop emesos.

Una altra novetat que ens agrada: a més de ser a Twitter, els “Sons” arriben a Facebook. Si sou usuaris d’aquesta xarxa social, estarem encantats de comptar amb vosaltres. Aquí us deixem, doncs, l’enllaç a la nostra pàgina oficial. Us animeu a compartir-lo?

Així doncs, la segona temporada és a punt: us esperem aquest dijous, 8 de setembre, a les 23 h de la nit amb un programa dedicat a un personatge d’allò més misteriós: el mag i profeta Merlí. Ens acompanyareu?

merlin
Uther Pendragon escolta els consells de Merlí, segons un manuscrit de la British Library

Setmana a la vista!

Bona tarda, amics!

Qui escriu aquestes línies un dia més sóc jo mateixa, la Maria Montes. El post d’avui és una mica especial, ja que tenim dos programes a la vista que espero que us engrescaran tant com a mi: aquest dissabte, 18 de juny, descobrirem la lírica femenina medieval, acompanyats de la doctora en filologia Meritxell Simó; mentre que dissabte 25, ens acostarem al món dels càtars, gràcies a “La invenció dels càtars: la veritable història dels Bons Homes a Catalunya”, un llibre escrit per Sergi Grau i que comentarem al llarg de l’hora de programa.

castell-catars-3
Càtars: entre el mite i la realitat. Ho descobrirem el dia 25 de juny!

I perquè us parlo de dos programes seguits? Doncs perquè aquesta tarda agafaré un avió cap a Roma! Sí, m’espera un petit parèntesi vacacional on espero gaudir de l’art i la història i agafar forces pels últims programes de la temporada. Sapigueu que els canals de comunicació habituals restaran oberts: el blog, el twitter i el correu electrònic del programa.

Moltes gràcies per ser-hi i ens veiem a la tornada!

Maria Montes

Petit comiat a Umberto Eco (1932-2016)

Amb el ritme frenètic d’aquests dies -tan sols queden 10 dies per a l’estrena dels nous Sons!- encara no havíem tingut temps d’acomiadar-nos com cal d’Umberto Eco. I és que és un traspàs que no podem obviar, pel pes que ha tingut en molts dels que ens dediquem al món de les humanitats, i concretament, a l’àmbit de l’edat mitjana.

Recordo com, dins aquest mateix blog, les seves paraules van ser les que van introduir-nos al món del Te Deum. Un paràgraf que pertanyia a la seva novel·la El nom de la rosa.

Els monjos estaven asseguts, seixanta figures igualades pel vestit i la caputxa, seixanta ombres. Mentre escoltava aquella harmonia commovedora, preludi de les delícies del paradís, em vaig preguntar si realment l’abadia era un lloc de misteris ocults. Tots van inclinar-se cap a l’altar, en un moment d’intens ardor místic i profunda pau interior. Finalment, amb la caputxa una altra vegada sobre el rostre, van seure i van entonar el solemne Te Deum.

Deia Carl Sagan que tan sols cal fer un cop d’ull a un llibre per trobar-te dins la ment d’una altra persona, fins i tot algú que fa milers d’anys que va morir. Algú que et parla clara i silenciosament, amb una veu directa a la teva ment. I això, precisament, és el que estimava Eco: els llibres, les consciències, els diàlegs silents.

Sabem doncs, que Umberto Eco mai va trepitjar un monestir en ple segle XIV. Però a través de les lletres va dialogar amb aquells que sí ho havien fet. És per això que les seves paraules ressonen, convincents i respectuoses. I establir un diàleg amb elles és el millor homenatge que podem retre al gran intel·lectual italià.

umberto-eco-in-library

Els nous “Sons” ja són a punt!

Tenim bones notícies. Després d’uns mesos de pausa reflexiva, de revisió, de formulacions i reformulacions, ja podem anunciar que els “Sons de l’edat mitjana” tornen a l’antena de Catalunya Música. Serà a partir del mes de març, en horari setmanal: cada dissabte, de 9 a 10 h.

Els notareu canviats -passa el temps i ells també creixen!- però amb la mateixa essència i voluntat: compartir amb tots vosaltres els aspectes més diversos d’una època apassionant, connectar amb sonoritats recreades que ens permetin, per un moment, imaginar un tros de vida.

I ara passo, per acabar aquestes línies, a escriure en primera persona. Gràcies a tots i totes les que en algun moment heu obert aquest blog, heu sentit un podcast o us heu deixat sorprendre per una història que heu sentit per antena. És per aquests petits gestos que l’emissora ha donat via lliure a un espai renovat, amb entitat, dedicat a la música i les sonoritats de l’edat mitjana: una època que mai fins ara havia tingut un espai propi, de concepció oberta i voluntat interdisciplinar.

dansa
Detall d’un dels frescos de la Capella dels Espanyols, a Santa Maria Novella de Florència (1366-67).

El repte és gran. Per part meva, hi posaré tot l’esforç i tota la il·lusió, la mateixa que duc a la motxilla des que vaig publicar la primera entrada al blog. Vaig titular-lo “Un nou camí” i el sento completament vigent. Així doncs, si decidiu acompanyar-me, intentaré fer-vos el trajecte una mica més amè.

Gràcies!

María Montes

On som? Som aquí!

El curs ha començat, i potser alguns de vosaltres us heu preguntat on deuen haver anat a parar els “Sons de l’edat mitjana”. Doncs aprofitem aquest post per respondre i dir-vos que els “Sons” no han desaparegut, sinó que es troben, diguem-ho així, al taller.

Aquests dies ens trobem reformulant aquest petit espai, que gràcies a la vostra atenció i als vostres comentaris heu anat fent créixer. S’acosta, doncs, un canvi de format. Canvi de forma, que no de fons, doncs la nostra intenció segueix sent la mateixa: donar a conéixer una època apassionant, llunyana i propera alhora, a través de les seves creacions musicals, les històries que les envoltaven i els sons que les acompanyaven.

Així doncs, us esperem. Mentre treballem, serà un plaer, però rebre els vostres suggeriments. I és que, com us agradaria que fossin els nous “Sons de l’edat mitjana”?

Miniatura a l'Antifonari de Wandsworth, segle XIV.
Miniatura a l’Antifonari de Wandsworth, segle XIV.

Músiques per a François Villon

Aquesta setmana dedicàvem el nostre espai al poeta francès François Villon, la vida i obra del qual va servir com a font d’inspiració a noms tan diferents com Charles Baudelaire –amb les seves “Flors del mal”-, Víctor Hugo -admirador del seu ús de la parla popular- i Bertolt Brecht, amb el llibret de l’“Òpera dels tres rals” (1928) musicada per Kurt Weill. Inspirada per la figura i els textos del poeta, aquesta obra inclou fragments tan cèlebres com aquest “Die Moritat von Mackie Messer”, o en la seva versió anglesa “Mack the Knife”, un tema enregistrat més d’una trentena de vegades per diversos artistes. Aquí l’interpretava Lotte Lenya, precisament, la musa i dona de Weill, l’any 1955.

Aquest recorregut ha començat fort. Però canviem de gènere per acostar-nos a una altra visió musical d’aquesta història medieval. La de Claude Debussy i les seves “Balades de François Villon”. Es va estrenar l’any 1910 i es presenta en tres parts: “Faulse beauté qui tant me coûte cher”, “Dame du ciel, régente terrienne” i “Quoy qu’on tient belles langagières”, escrites primerament per a veu i piano, i més tard, en versió per a veu i orquestra. En aquest cas, Debussy no va escriure cap text nou, sinó que va afegir música a tres obres de Villon. Sentim la segona part d’aquesta obra interpretada pel tenor Gérard Souzay, també l’any 1955.

El cantautor Georges Brassens, gran exponent de la chanson francesa, també va dedicar-se a musicar textos de François Villon. És el cas d’aquesta “Ballade des dames du temps jadis”. És un dels poemes més coneguts de l’autor, centrat en el tòpic de l'”Ubi sunt?” (on són), i parla de l’enyorança dels temps passats. Inclou la cèlebre cita: “On són les neus d’antany?”

I tornem al gènere clàssic amb l’aproximació a François Villon que feia Arthur Honegger. A “La redempció de François Villon”, el compositor suís crea una obra per a orquestra en dos moviments, “Neu” i “Pluja i vent”. L’origen d’aquesta obra es troba a la ràdio. Concretament en una obra teatral escrita per ràdio per José Bruyr, un dels primers biògrafs de Honegger dedicada a Villon. Per a aquesta història, emmarcada en una atmosfera de fred, gana, patiment i decaïment, Honneger va escriure no només la que seria la seva última partitura per a ràdio, sinó també les seves darreres peces orquestrals. Es tracta de peces on trobem l’essència de la seva manera d’escriure, amb un gran poder expressiu i bona tècnica compositiva. Aquí us deixem la primera de les parts, “Neu”, interpretada per l’Orquestra de la Radiotelevisió de Luxemburg, sota la direcció de Leopold Hager.

I acabem amb una mica de fantasia medieval. Els alemanys Corvus Corax, dedicats a la reinterpretació lliure de textos i música medieval, també proposaven una adaptació musical d’un text de François Villon, la “Ballade de Mercy”, al seu àlbum Seikilos, de l’any 2002. Amb ells posem el punt final a aquest petit viatge sonor per un poeta inspirador que ens ha portat a llocs ben diferents! Què us ha semblat?

“Sancte Bonifati martyr” i la “Musica Enchiriadis”

En aquesta ocasió, era una sola obra la que centrava el capítol del Sons aquesta setmana. Es tractava d’un organum descobert recentment i la història del qual podeu rescatar fent clic a l’enllaç. Les primeres paraules d’aquesta petita antífona eren Sancte Bonifati martyr, i segons Giovanni Varelli, l’estudiós que ha publicat la troballa, seria la primera peça polifònica de la història de la música occidental que ha arribat fins a nosaltres.

Aprofitem aquest post per fer un aclariment, d’alguns dubtes que ens heu fet arribar (gràcies per fer-ho!): Aquesta peça és realment la primera peça polifònica? Com es relaciona amb el Musica Enchiriadis, un tractat també del segle X, dedicat a la polifonia? Per tal d’aclarir-ho, recorrem al raonament de Varelli.

Fragment polifònic al tractat “Musica enchiriadis”.

Tot i que el tractat Musica Enchiriadis, contemporani a aquest organum, inclou alguns exemples musicals, segons el musicòleg es tractaria de música especulativa, és a dir, no destinada a ser interpretada. El punt central d’aquest tractat teòric és, a més, l’establiment de normes (prou estrictes i basades principalment en el moviment paral·lel) per a la interpretació a diverses veus. En canvi, l’organum dedicat a Sant Bonifaci s’escapa d’aquestes normes, i la datació i localització del manuscrit situen aquesta obra en un context totalment pràctic: la celebració d’una festivitat religiosa el dia 1 de desembre al nord-oest d’Alemanya. Aquestes característiques no apareixerien en un manuscrit musical fins al denominat Tropari de Winchesterque data del segle XI. Un fet que convertiria a aquest Sancte Bonifati en la primera obra polifònica coneguda.

En qualsevol cas, per aquells que tingueu més inquietud sobre el tema, aprofitem per compartir amb vosaltres l’article que feia pública la troballa:

Varelli, G.: “Two Newly Discovered Tenth-Century Organa”, a Early Music History, 32, pp 277-315.

I tanquem aquest petit post amb el so d’aquest organum. Una finestra oberta al passat!