Adéu, mestre Le Goff

De tant en quan, l’actualitat s’imposa i el ritme habitual del blog canvia. Canvia en aquest cas per deixar lloc a la notícia de la mort a París de l’historiador i medievalista francès Jacques Le Goff, nascut un 1 de gener a Toulon, ara feia 90 anys.

Com a responsable de l’espai “Sons de l’Edat Mitjana”, no voldria deixar passar l’ocasió de recordar la seva gran tasca com a historiador especialista en l’època que ens ocupa. Són diversos els volums que, sota la seva signatura, m’acompanyen en l’elaboració d’aquests programes: El hombre medieval, Lo maravilloso y lo cotidiano en el Occidente Medieval… Així doncs, tot i que no sigui original dir-ho en aquest moment, remarco des de la meva modesta posició la importància del seu treball i el potencial inspirador, que tant en mi, com en d’altres companys, ha exercit la seva producció investigadora.

Com a epíleg, un enllaç a una entrevista que l’any 2005 va concedir al mitjà argentí lanacion.com. Perquè, com per a Le Goff, per a molts de nosaltres l’Edat Mitjana és una època brillant!

María Montes

Anuncis

Un saltarello a la Mercè

Ahir, un any més, el Piromusical va cloure el programa de les Festes de la Mercè a Barcelona. A banda del foc, els colors, la llum i l’estrèpit de les explosions de pòlvora, l’altra gran protagonista de la nit va ser la música. Notícies com la del Diari Ara o La Vanguardia en fan menció i destaquen la commemoració del Tricentenari i el repàs que es va fer als darrers 300 anys d’història de la música. Però el cert és que no només van ser músiques creades a partir del segle XVIII les que van sonar per acompanyar la vetllada pirotècnica. Des del blog, doncs, aprofitem l’avinentesa per fer visibles aquestes petites mostres.

D’una banda, van poder-s’hi escoltar danses del Renaixement, com Propiñan de Melyor, un anònim inclòs al Cançoner de la Colombina (finals s.XV), l’alemanda Fortune Helas Porquoi, de Pierre Phalèse (s.XVI) i la Bourrée d’Avignonez d’Henri du Bailly (s.XVII), que podreu sentir a Spotify fent clic als enllaços. La primera d’elles, Propiñan de Melyor, és en ocasions considerada una tonada medieval, i bé podria haver-ho estat, però en qualsevol cas, la versió que recull el Cançoner sembla més tardana. En qualsevol cas, els límits en aquests manuscrits fronterers, són difusos. Aquí tenim una interpretació a càrrec del conjunt Hespèrion XX, que dirigia Jordi Savall.

Però encara saltant una mica més enrere en el temps, i aquí sí que sense dubtes, l’Edat Mitjana també va ser present al Piromusical. Va fer-ho a través d’un Saltarello, en aquest cas en versió de David Munrow i l’Early Music Consort of London. Abans d’entrar en detalls, us proposem escoltar aquesta versió, que va sonar precisament al moment culminant del bloc de música antiga del Piromusical.

El saltarello és una dansa italiana de finals del s. XIII i que es va estendre també al llarg del s. XIV. Es tractava d’una dansa on l’instrumentista, ja fos un músic de viola o un llaütista, es lluïa. Música virtuosa per ser escoltada i ser ballada fora de l’església, que contrastava amb la seriositat de les músiques que s’hi sentien a dins.

Aquesta versió que sentíem va publicar-se per primer cop a l’àlbum Ecco la primavera, editat l’any 1969 per Decca. De manera més recent, es va incloure dins Instruments of Middle Age and Renaissance, una remasterització del segell Virgin, l’any 2007. Traçar un perfil de David Munrow en unes poques línies és tasca gairebé impossible. Direm a mode de presentació que va ser un dels primers en acostar-se a la música medieval dins el corrent de la música antiga amb criteris històrics. Va seguir les traces d’altres grans noms com Gustav Leonhardt i Frans Brüggen, però mentre que aquests van centrar-se principalment en la música barroca, Munrow va girar la vista una mica més enrere. (Si en voleu saber més, us recomanem aquest article a The Guardian.)

Així doncs, tot i que a hores d’ara pugui semblar una interpretació excessiva o fins i tot incorrecta si pensem en els instruments utilitzats o els arranjaments que es proposaven, és de justícia valorar-la en el seu context: l’apertura i primers intents de recórrer un camí sonor que molts altres transitarien més tard. I això sense perdre l’atractiu i la capacitat de connectar amb aquella part amagada de la nostra memòria, la que ens emociona i ens dispara la imaginació.

PD: Podeu tornar a veure el Piromusical fent clic aquí.

Adéu a Martí de Riquer

Des d’aquest espai, ens fem ressò de la mort de Martí de Riquer, un estudiós el llegat del qual seria difícil d’abastar en paraules. Sobretot per aquells que estimem l’Edat Mitjana, en gran part (i fins i tot sense saber-ho), gràcies a ell.

Llegiu la notícia completa al diari ARA.

Martí de Riquer i Morera (Barcelona, 1914) ha mort aquest dimarts als 99 anys. Era l’últim gran erudit, humanista i romanista especialitzat en literatura catalana medieval, trobadoresca i del segle d’or espanyol