Etiquetes

, , , ,

Amb el ritme frenètic d’aquests dies -tan sols queden 10 dies per a l’estrena dels nous Sons!- encara no havíem tingut temps d’acomiadar-nos com cal d’Umberto Eco. I és que és un traspàs que no podem obviar, pel pes que ha tingut en molts dels que ens dediquem al món de les humanitats, i concretament, a l’àmbit de l’edat mitjana.

Recordo com, dins aquest mateix blog, les seves paraules van ser les que van introduir-nos al món del Te Deum. Un paràgraf que pertanyia a la seva novel·la El nom de la rosa.

Els monjos estaven asseguts, seixanta figures igualades pel vestit i la caputxa, seixanta ombres. Mentre escoltava aquella harmonia commovedora, preludi de les delícies del paradís, em vaig preguntar si realment l’abadia era un lloc de misteris ocults. Tots van inclinar-se cap a l’altar, en un moment d’intens ardor místic i profunda pau interior. Finalment, amb la caputxa una altra vegada sobre el rostre, van seure i van entonar el solemne Te Deum.

Deia Carl Sagan que tan sols cal fer un cop d’ull a un llibre per trobar-te dins la ment d’una altra persona, fins i tot algú que fa milers d’anys que va morir. Algú que et parla clara i silenciosament, amb una veu directa a la teva ment. I això, precisament, és el que estimava Eco: els llibres, les consciències, els diàlegs silents.

Sabem doncs, que Umberto Eco mai va trepitjar un monestir en ple segle XIV. Però a través de les lletres va dialogar amb aquells que sí ho havien fet. És per això que les seves paraules ressonen, convincents i respectuoses. I establir un diàleg amb elles és el millor homenatge que podem retre al gran intel·lectual italià.

umberto-eco-in-library

Anuncis