Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

Dins el vocabulari habitual quan parlem de polifonia, hi ha una paraula que és ineludible: és el mot discant, o discantus en llatí. Amb ell es descrivia una pràctica concreta, i el seu ús i evolució van propiciar que la música que sentim, també avui, sigui com és ara.

En el seu origen, el terme discant era sinònim d’organum, i totes dues paraules servien per designar qualsevol cant a més d’una veu. Va ser a partir del segle XII que els teòrics van començar a delimitar els significats de les dues paraules, diferenciant-les. Així doncs, un organum seria una composició on el tenor, és a dir, el cant pla, pronunciaria les paraules molt lentament, a través de notes de valors molt llargs, mentre que la veu que acompanyava aquest tenor es mouria més ràpidament. El discant, però, designava una forma de composició en què totes les veus es movien a la mateixa velocitat. D’aquesta manera apareixia l’efecte “nota contra nota”, en llatí punctum contra punctum. No cal trencar-s’hi massa el cap: aquesta expressió, contra punctum, seria l’arrel d’un altre terme modern: el que tots coneixem com a “contrapunt”. Aquesta tècnica tenia el seu origen en la improvisació: les veus es movien de forma oposada -si una baixava, l’altra pujava i viceversa- i cada dues o tres notes, es trobaven en un uníson. El discant com a pràctica interpretativa improvisada va tenir un gran èxit, i va mantenir-se fins ben entrat el segle XVII.

Al segle XIII, la definició de discant es va ampliar. Qualsevol polifonia on la base, el cant pla, estigués escrit amb notes llargues i fins i tot no mesurades; i les veus acompanyants es moguessin més ràpidament, era considerat un discant. Així, podem trobar aquest tipus de composicions, per exemple, en obres de l’escola polifònica de Notre-Dame.

Organum, discant, punctum contra punctum. Aquests noms ens presenten formes i tècniques compositives allunyades en el temps, situades al naixement mateix de la música polifònica formal. Conèixer-los i identificar-los ens permet gaudir, fins i tot una mica més, de les sonoritats arcaiques de les primeres polifonies occidentals.

Anuncis