Etiquetes

, , , , , , , , ,

Un al·leluia és un cant responsorial. Com a tal, es canta com si es tractés d’un diàleg, amb pregunta i resposta. I si parem atenció, sentim com l’última a de l’al·leluia s’allarga en una melodia que fa giragonses, amunt i avall, fins a acabar reposant.

I ara, posem-nos en la pell d’en Nòtker. És un noi, i fa uns anys, quan encara era un nen, els seus pares el van deixar  al monestir de Sant Gal, a Suïssa, d’on no ha tornat a sortir. Com tots els monjos, també ha de cantar als oficis de la capella, però aprendre aquestes floritures sobre l’al·leluia, els anomenats jubilus, és un suplici. Feia anys, els monjos les improvisaven, imitant, deien, el cant dels àngels, que no necessita paraules. Però ara toca aprendre-les de memòria i, a més, en Nòtker balboteja quan està nerviós. Per això els seus companys li han donat el sobrenom de Nòtker Balbulus.

Nòtker Balbulus, en un manuscrit medieval.

Un bon dia, en aquella Europa en construcció del segle IX, va arribar al monestir un monjo que fugia dels normands. Va parlar amb en Nòtker, i aquest li va explicar com li resultava, de difícil, aprendre el final d’aquells al·leluies tan complicats. I el monjo li va ensenyar un llibre, on duia diversos cants escrits. Cants que posaven text a aquella “a” interminable: són les anomenades “seqüències”. Nòtker Balbulus va prendre nota d’aquella idea, i va decidir que escriuria les seves pròpies seqüències, adequaria versos i síl·labes a aquelles melodies.

Aquesta història la relata precisament al prefaci del seu Liber Hymnorum, el seu recull de seqüències, que va ser tan popular, que es va estendre arreu d’Europa. Es van començar a interpretar separades del seu Al·leluia original i algunes de les peces es cantaven als monestir fins al segle XVI. Inspirat pels clàssics, Nòtker Balbulus va dominar el llatí i els seus recursos i el seu nom ha perviscut als documents com l’autor més destacat de textos per a seqüències de l’alta edat mitjana.

Anuncis