Etiquetes

, , , , , , ,

La cultura popular és plena de miracles, llegendes, rituals. En alguns hi ha implicada la música, el so i la sonoritat. És el cas de la llegenda de la campana de Sant Gil, on, a més, hi ha implícita la màgia, condensada als efectes d’aquest peculiar instrument.

Diu la llegenda, segons recull Joan Amades al seu “Costumari”, que vora l’any 700, Sant Gil, que era originari d’Atenes, s’havia retirat a una cova del Pirineu, on buscava aïllar-se del món. Allà duia una vida austera i pobra, i totes les seves pertinences eren una marededéu i una creu, que havia fabricat amb fusta de noguera, a més d’una olla on cuinava el seu escàs menjar i una campana, amb la qual cridava els pastors dels voltants, per compartir àpats i pregàries. Un bon dia, Gil va abandonar aquella cova, que era a la vall de Núria, no sense abans haver enterrat la marededéu, l’olla i la campana. Anys més tard, al segle XI, un pastor anomenat Amadeu va tenir una revelació: Sant Gil volia, des del cel, que la imatge de la marededéu enterrada tornés al món, i va mostrar al pastor l’indret on la trobaria, juntament amb l’olla i la campana. Un indret que estaria assenyalat amb una pedra blanca. Allà van aparèixer els objectes enterrats i des d’aleshores la Mare de Déu de Núria ha estat venerada a la vall.

Ermita de Sant Gil

Sembla que aquella “pedra blanca” podria haver estat un menhir que, des d’antic, s’hauria trobat a la vall. La creença popular deia que les dones que volguessin fertilitat,  havien de fregar-hi el cos. Així, i cristianitzant aquell costum, un gran nombre de parelles que volien tenir fills s’acostaven a Núria buscant la famosa “pedra blanca”. Eren tantes que finalment van haver de protegir la pedra i l’objecte del ritual va canviar: les dones havien de ficar el cap dins de l’olla i fer sonar la campana. Encara avui es manté aquell costum i el so de la campana reverbera als timpans i al ventre de les dones que s’hi acosten. Diu la tradició que si és nen, es dirà Gil; i si és nena, es dirà Núria.

Nota final: Gràcies a Laura de Castellet per la descoberta d’aquesta campana “màgica”!

Anuncis