Etiquetes

, , , , , , ,

Aquesta setmana dedicàvem el nostre espai al poeta francès François Villon, la vida i obra del qual va servir com a font d’inspiració a noms tan diferents com Charles Baudelaire –amb les seves “Flors del mal”-, Víctor Hugo -admirador del seu ús de la parla popular- i Bertolt Brecht, amb el llibret de l’“Òpera dels tres rals” (1928) musicada per Kurt Weill. Inspirada per la figura i els textos del poeta, aquesta obra inclou fragments tan cèlebres com aquest “Die Moritat von Mackie Messer”, o en la seva versió anglesa “Mack the Knife”, un tema enregistrat més d’una trentena de vegades per diversos artistes. Aquí l’interpretava Lotte Lenya, precisament, la musa i dona de Weill, l’any 1955.

Aquest recorregut ha començat fort. Però canviem de gènere per acostar-nos a una altra visió musical d’aquesta història medieval. La de Claude Debussy i les seves “Balades de François Villon”. Es va estrenar l’any 1910 i es presenta en tres parts: “Faulse beauté qui tant me coûte cher”, “Dame du ciel, régente terrienne” i “Quoy qu’on tient belles langagières”, escrites primerament per a veu i piano, i més tard, en versió per a veu i orquestra. En aquest cas, Debussy no va escriure cap text nou, sinó que va afegir música a tres obres de Villon. Sentim la segona part d’aquesta obra interpretada pel tenor Gérard Souzay, també l’any 1955.

El cantautor Georges Brassens, gran exponent de la chanson francesa, també va dedicar-se a musicar textos de François Villon. És el cas d’aquesta “Ballade des dames du temps jadis”. És un dels poemes més coneguts de l’autor, centrat en el tòpic de l'”Ubi sunt?” (on són), i parla de l’enyorança dels temps passats. Inclou la cèlebre cita: “On són les neus d’antany?”

I tornem al gènere clàssic amb l’aproximació a François Villon que feia Arthur Honegger. A “La redempció de François Villon”, el compositor suís crea una obra per a orquestra en dos moviments, “Neu” i “Pluja i vent”. L’origen d’aquesta obra es troba a la ràdio. Concretament en una obra teatral escrita per ràdio per José Bruyr, un dels primers biògrafs de Honegger dedicada a Villon. Per a aquesta història, emmarcada en una atmosfera de fred, gana, patiment i decaïment, Honneger va escriure no només la que seria la seva última partitura per a ràdio, sinó també les seves darreres peces orquestrals. Es tracta de peces on trobem l’essència de la seva manera d’escriure, amb un gran poder expressiu i bona tècnica compositiva. Aquí us deixem la primera de les parts, “Neu”, interpretada per l’Orquestra de la Radiotelevisió de Luxemburg, sota la direcció de Leopold Hager.

I acabem amb una mica de fantasia medieval. Els alemanys Corvus Corax, dedicats a la reinterpretació lliure de textos i música medieval, també proposaven una adaptació musical d’un text de François Villon, la “Ballade de Mercy”, al seu àlbum Seikilos, de l’any 2002. Amb ells posem el punt final a aquest petit viatge sonor per un poeta inspirador que ens ha portat a llocs ben diferents! Què us ha semblat?

Anuncis