Etiquetes

, , , , , , , , , ,

Probablement no podrem respondre mai aquesta pregunta, si més no, fins que no siguin possibles els viatges en el temps. Però el que sí que podem saber és com sonen les interpretacions actuals de les obres incloses dins el llibre d’orgue d’aquesta cartoixa el·laborat durant el segle XV, protagonista del microtò d’aquesta setmana i que comentàvem a aquest post. Així doncs, compartim amb vosaltres els enregistraments que van conformar la banda sonora d’aquesta entrega dels “Sons de l’edat mitjana”.

“Se la face ay pale” és el títol d’una chanson escrita per un dels grans compositors francesos de finals de l’edat mitjana, Guillaume Dufay, qui també va fer servir la seva melodia com a cantus firmus, línia principal, d’una missa a quatre veus. L’any 1992, el compositor David Lang en va fer fins i tot una versió per a sis pianos, Face so Pale, però molt abans d’això, una versió per a teclat va ser inclosa dins el manuscrit que ens ocupa, el Buxheimer Orgelbuch. Sentíem la versió que en feia Joseph Payne dins el seu enregistrament dedicat a aquest llibre, que interpreta de forma íntegra. Editava el segell Naxos l’any 1996.

Un altre dels grans noms, en aquest cas anglès, que s’inclou dins el Buxheimer Orgelbuch, és el de Walter Frye. “Tout a par moy” era el títol d’una de les seves peces curtes; peces que van tenir una gran difusió a la resta d’Europa, com mostra el fet que es conserven principalment dins manuscrits continentals. Podíem sentir dues versions d’aquesta peça: la primera, vocal, la intepretava el Hilliard Ensemble en un enregistrament de l’any 1993 editat per ECM. Com no hem pogut localitzar aquesta versió a la xarxa, us proposem aquesta altra, interpretada per The Medieval Ensemble of London, on un llaüt acompanya les veus. Es troba dins l’àlbum Mi Verri Joy: Songs of fifteenth-century Englishmen. Deliciosa!

I aquesta era la transcripció per a teclat que proposava el Buxheimer Orgelbuch, interpretada de nou per Joseph Payne.

Per últim, tornem a aquest enregistrament per sentir una peça titulada In idem Redeuntes”, un exemple d’aquest tipus d’obres on, sobre una nota mantinguda, es desenvolupa la melodia; una construcció que s’inspira en el so de les campanes. Les imagineu?

En aquest sentit, us proposem també sentir una versió de Lorenzo Ghielmi d’un altre d’aquests redeuntes, on les campanes que abans tan sols es suggerien, ara s’hi poden escoltar. Pertany al disc Tintinnabulum, editat l’any 2001 pel segell Winter & Winter, un àlbum que combina la música antiga per a orgue amb les obre d’Arvo Pärt i el so de les campanes. Perquè estem més connectats amb el passat del què sembla.

Anuncis