Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , ,

De nou, compartim amb vosaltres les músiques que acompanyaven el capítol d’aquesta setmana, dedicat a les “cançons de malmaridada”. Aquest gènere líric, protagonitzat pel lament o la queixa de la dona a causa d’un matrimoni malaguanyat, era majoritàriament anònim, tret que dificulta situar la cronologia. El que sí sabem és que els primers exemples es situen a la zona dominada per la llengua d’oïl i van ser escrits per trouvères.

Un exemple seria la peça Trop est mes mari jalos, escrita per Etienne de Meaux, que va viure a mitjans del segle XIII. Aquí, el que d’entrada ens crida l’atenció, és el to alegre i juganer de la melodia, contrastant amb la temàtica general de les cançons de malmaridada. En aquest cas, però, té el seu sentit, i és que la cançó incorpora un tercer factor, a banda de la dona i el marit. Es tracta de l’amant, el contrapunt que conforma el triangle amorós. D’aquesta manera, la dona constata la ineptitud del seu home però alhora la seva fantasia la porta a imaginar com serien els encontres amb el seu amor. Una mostra, doncs, de la voluntat d’entreteniment cortesà que suposaven les interpretacions d’aquestes històries. Hem triat una versió totalment despullada, interpretada únicament per la veu de Catherine Bott, i que pertany a l’àlbum Sweet is the song: música de trobadors, editat l’any 1996 pel segell L’Oiseau Lyre.

Don Dinis, és a dir, Dionís I de Portugal, va regnar a finals del segle XIII. Se li atribueixen 137 cantigues, entre elles Quisiera vosco falar de gradouna cançó de malmaridada, un motiu infreqüent al repertori galaico-portuguès (de la seva originalitat en parla aquest article de Pilar Lorenzo Gradín, de la Universitat de Santiago). Lamentablement, no hem pogut trobar cap versió enregistrada d’aquesta cantiga, i és per això que vam incloure una altra de les seves composicions, Que mui gran prazer que eu ei, senhor, una cantiga de amigo, peces emparentades amb la cançó de malmaridada pel fet de parlar en veu de dona tot i ser escrites, en la majoria d’ocasions, per homes. La interpretava el conjunt Theatre of Voices, dirigit per Paul Hillier, amb les violes de Margriet Tindemans i Shira Kammen, dins l’àlbum Cantigas from the court of Dom Dinis, editat per Harmonia Mundi l’any 1995.

Sentíem encara una altra cantiga de amigo, Mia irmana fremosaAtribuïda a Martin Codax, la veu d’aquesta peça és, de nou, una dona, que en aquest cas parla amb la seva germana, a la què convida a mirar les onades enèrgiques del mar, davant de l’església de Vigo, ja que d’allà vindrà el seu estimat. En aquest cas, ens va captivar la intensitat de la interpretació que oferia el Dufay Collective, que amb una veu femenina acompanyada per un bordó de cordes, transmetia de forma crua aquella esperança difosa en un amor que mai no arriba, provinent d’un mar enfurismat. Pertany al disc Music for Alfonso the Wiseque publicava el segell Harmonia Mundi l’any 2005.

Finalment, i com a mostra del recorregut que les cançons de malmaridada havien fet al llarg dels anys, us proposàvem la cançó tradicional El Rossinyol, també coneguda com Rossinyol, que vas a França, de la qual en trobem la primera referència escrita al Romancerillo Catalán de Manuel Milà i Fontanals, recopilat l’any 1882, on apareix sota el títol de Missatge. Existeixen diverses harmonitzacions i arranjaments d’aquesta cançó, però ens vam decantar per la breu versió per a piano de Manuel Blancafort, inclosa a la seva col·lecció “Dotze cançons”. L’interpretava Miquel Villalba, en un enregistrament del segell Naxos de l’any 2002 dedicat a la producció pianística del compositor.

No podem acabar aquest post sense recomanar-vos una lectura: “Les veus de les malmaridades”, escrit per la professora Teresa Vinyoles, publicat per la Universitat de Barcelona l’any 2012. Aquí us deixem un enllaç a un extracte d’aquest text, que humanitza aquestes històries que poden semblar llunyanes però que poden ser més a prop del que pensem.

Anuncis