Etiquetes

, , , , , , ,

A mitjans del segle XII, quan ja la lírica trobadoresca i la fin’amors havien trobat un lloc a les corts de l’Europa Occidental, trobem un gènere peculiar que comença a desenvolupar-se. Es tracta de cançons que, com les cantigas de amigo, parlen amb veu de dona. En aquest cas d’una dona trista, que es plany de la seva sort. Són les cançons de malmaridada.

Sorgits com a entreteniment cortesà, els exemples que han arribat fins a nosaltres d’aquest gènere són majoritàriament anònims, quan no escrits per homes, que es posarien en la pell d’aquestes dones víctimes de matrimonis infeliços. Per quin motiu? Probablement, i en paraules de l’historiador Georges Duby, per posar en relleu les seves pròpies qualitats virils, per manifestar els conflictes que podien generar els matrimonis del règim feudal o simplement, per pura diversió.

Miniatura de Niccolò da Bologna que representa una cerimònia de matrimoni. ca. 1350. National Gallery of Art, Washington DC.

Però darrere d’aquesta expressió cortesana, s’hi amaga una realitat. Realitats com la de l’Aldonça, una noia òrfena de tretze anys a qui volien casar amb un notari barceloní, que superava els quaranta i de qui ella deia “no·l volia per marit ne jamés seria son marit”. També la realitat de la Isabel, casada amb un home que la maltractava a ella i a la seva mare; i la realitat de la Margarida, que després d’haver deixat el seu marit amb prou feines sobrevivia gràcies a allò que els veïns li proporcionaven, ja que ell l’havia obligat a vendre tots els seus béns. Són noms i casos reals que han quedat recollits sobretot a documents notarials de l’època i que reflecteixen actituds ben diverses, des de l’acceptació i la resignació, fins a la rebel·lió.

D’aquesta manera, els planys de malmaridada, un gènere que encara tindria molt camí per recórrer, es presentava com l’expressió lírica d’una experiència real: la infelicitat de les dones mal casades, la seva voluntat de desfer-se de l’autoritat implacable del pare o del marit. Un sentiment que recollia de forma simple però emotiva aquella antiga cançó: Rossinyol que vas a França, rossinyol. Encomana’m a la mare i a mon pare no pas gaire, perquè m’ha malmaridada…

Anuncis