Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

Aquesta setmana, l’elaboració del capítol dedicat als jugadors de daus ha implicat un bon grau de recerca, tan sols proporcional al gaudi que provocaven els petits descobriments que aquesta ens oferia. Per dir-ho en poques paraules: hem remenat a fons i ens ho hem passat d’allò més bé. Va ser difícil sintetitzar i triar, però aquest segon post, dedicat a les músiques que integren la nostra banda sonora, ens permetrà ampliar encara una mica més aquestes històries de miracles, pecat, i fins i tot morts que s’aixequen de la tomba.

Són nou les cantigues de Santa Maria que tracten de forma clara el tema del joc de daus, segons l’estudiós de la figura d’Alfons X, Dwayne E. Carpenter. Es tracta de les catalogades com a CSM 38, 72, 136, 154, 163, 174, 214, 238 i 294. El tractament que fa el monarca als textos, tot i ser sempre de caràcter negatiu, presenta diversos matisos: trobem jugadors blasfems, jugadors que llancen pedres o fletxes contra les imatges religioses, alguns que reben com a càstig la mort i d’altres que són perseguits per dimonis i condemnats a l’infern. I entre aquestes cantigues tan diverses es troben les que vam escollir per acompanyar el nostre relat, a més d’una propina musical.

Jocs de daus i altres vicis a les Cantigues de Santa Maria.

Jocs de daus i altres vicis a les Cantigues de Santa Maria.

La cantiga central del nostre capítol va ser la CSM 154, “Tan grand’ amor” -consulteu la lletra completa aquí– que és precisament la que, situada a Catalunya, explicava la història del jugador que, emprenyat perquè la sort no semblava acompanyar-lo va disparar la seva ballesta cap al cel, esperant ferir la Verge. El final d’aquest jugador no va ser tan terrible, donat que en tornar la fletxa plena de sang, va ser conscient del miracle de la Mare de Déu, va penedir-se i es va redimir. La versió que sentíem és del grup Música Antigua que dirigeix Eduardo Paniagua i s’inclou al seu àlbum titulat Cantigas de Catalunya, editat l’any 2007 pel segell Pneuma.

La següent cantiga és la CSM 38, “Pois que Deus quis da Virgen Fillo” -de nou, la lletra aquí-. Aquí Alfons ens trasllada a França, a un monestir vora la localitat de Bourges, a Chateauroux. Se’ns diu que Ricard Cor de Lleó, compte de Poitiers, va secularitzar aquest monestir, expulsant-ne els monjos que hi vivien, sota sospita de traïció. El lloc va ser, doncs, ocupat per “muy malas gentes”, entre ells, jugadors com el protagonista d’aquesta història que, enfadat amb una dona que havia entrat a l’església del monestir per resar-li a la Verge, va començar a tirar-li pedres a la imatge de la Mare de Déu. Una d’aquestes pedres va trencar el braç del nen Jesús i aquí es presentava el miracle: la Verge va deixar anar una flor que sostenia i va estirar el braç per evitar que el braç del nen caigués a terra. Tot seguit, va castigar el jugador i els seus companys. Sentíem una interpretació del grup Sequentia, sota la direcció de Benjamin Bagby, inclosa a l’àlbum Vox Iberica, editat per BMG-Harmonia Mundi, l’any 1993.

La blasfèmia és el desencadenant de la condemna a la següent cantiga, la CSM 72 “Quen diz mal da Reynna Espiritual”. Aquí el subtítol ens ho diu ben clar: Como o démo matou a un tafur que dẽostou a Santa María porque perdera -podeu consultar el text complet aquí-. Aquesta història ens va enganxar de bon principi: un tafur va perdre als daus mentre jugava i bevia a una taverna. De nou, a causa de la ràbia, va blasfemar sobre Déu i la Verge, d’una manera tan forta que Déu va matar-lo allà mateix. El seu pare, en arribar-li la notícia, va sortir de casa i enmig del camí, un home de la zona, que era mort de feia temps, va presentar-se al seu davant i va dir-li: “El teu fill ha mort en perdició”. Va donar-li una pista, una prova de que allò era real: va dir-li on i de quina manera trobaria el seu fill mort. I així va ser. Una història irresistible amb blasfems, morts fulminants i retornats que porten missatges d’advertència de l’altre món. La interpretava, en una versió instrumental, l’ensemble Alla Francesca, dins l’àlbum Cantigas de Santa Maria, editat per Opus 111, l’any 2000.

I finalment, la propina. Es tractava de la cantiga CSM 77, en forma de saltarello, que interpretava el violagambista Jordi Savall dins el seu darrer àlbum La lira d’Espéria II, que ha editat amb el seu segell Alia Vox justament aquest any 2014. Una mostra que la música d’Alfons X encara segueix enregistrant-se i generant expectació per la seva capacitat de transportar-nos a altres paratges i temps.

Acabem aquest post dedicat a vicis, tafurs i miracles del segle XIII. Esperem que gaudiu d’aquesta banda sonora tant com nosaltres!

PD: Per saber-ne més, aquí us deixem algunes referències!

Carpenter, Dwayne. E.: “”Alea Jacta est”: at the gaming table with Alphons the learned.” a Journal of Medieval History, vol. 24. (1998) Pàg. 334-45.

Musser Golladay, Sonja: Los Libros de Acedrex Dados E Tablas: Historical, Artistic and Metaphysical Dimensions of Alfonso’s X Book of Games. Tesi doctoral llegida a la Universitat d’Arizona, 2007. Disponible en PDF.

Anuncis