Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , ,

Entre les més de 400 cantigues de Santa Maria atribuïdes al rei Alfons X el Savi, escrites durant el segle XIII, podem trobar tot tipus de temes i situacions. Entre les quals, retrats d’uns personatges no gaire estimats pel monarca: els jugadors de daus.

És innegable que el joc, en les seves variants més diverses, interessava el rei Alfons. Va encarregar el Llibre dels Jocs, una recopilació tècnica ricament il·lustrada i com a legislador, va ordenar compondre l’Ordenament de les tafureries, que buscava posar una mica d’ordre en aquest àmbit, d’altra banda, ben lucratiu per a les autoritats. Però tots els jocs no eren tractats de la mateixa manera, i mentre que, per exemple, els jugadors d’escacs es presentaven de forma elegant i amb diversitat de vestuari, no era així amb els jugadors de daus, que sovint apareixien bevent en roba interior, ja que havien perdut tot el que tenien. Així doncs, és lògic que la mala concepció dels daus arribés també a la seva música: com a trobador, va dedicar nou de les seves cantigues a jugadors de daus que s’havien condemnat en les més diverses situacions.

Un jugador sense massa sort. (Detall del Llibre dels Daus d’Alfons X el Savi, dins el Llibre dels Jocs.)

En aquells anys, qualsevol població amb entitat tenia una tafureria amb taules per al joc i també s’hi jugava en espais oberts com les places. És el cas del protagonista de la cantiga 154, situada a Catalunya, on un tafur jugava a daus davant d’una església. En perdre, la ràbia va fer que busqués venjança en la Mare de Déu, agafés la seva ballesta i disparés una sageta cap al cel, esperant ferir-la. La sageta va caure sobre el taulell, que es va omplir de sang. Una sang que venia del cel: era un miracle de la Verge, que va fer que el jugador es penedís i es fes monjo fins al final dels seus dies.

La ràbia, el dimoni, la blasfèmia… són llocs comuns dins aquestes històries de jugadors malaguanyats. Jugadors de daus que Alfons X va condemnar, no només com un mal en si mateix, sinó com la porta d’entrada d’altres vicis i pecats.

Anuncis