Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

Vaig pensar en els lais que havia sentit. No en tenia cap dubte, ho sabia prou bé, que els qui els van compondre i els qui més endavant els propagaren els feren en record d’unes aventures de les quals havien sentit parlar. N’he sentit contar moltes i no les vull deixar en l’oblit. N’he rimades i les he escrites. M’han costat, creieu-me, moltes nits de vetlla!

Són paraules de l’escriptora Maria de França, que d’aquesta manera presentava els seus lais, considerats els primers contes de la literatura europea, escrits en llengua romanç a finals del segle XII. Originalment, un lai designava un cant, una melodia. Amb aquest nom es coneixien les històries que circulaven de forma oral, acompanyades sovint per instruments de corda. Ens diu Maria de França que la seva voluntat va ser fixar aquestes històries per escrit, per tal que no es perdessin en el temps. Així doncs, són històries que vénen de lluny, però és ella qui els dóna forma. Composicions ens versos octosíl·labs que expliquen històries d’amor plenes de components màgics: homes que es transformen en llop, anells d’or que fan oblidar i habitacions amb canelobres que valen tot l’or d’una ciutat. Tot immers al context de la denominada matèria de Bretanya, on trobem personatges com el Rei Artur a llocs emblemàtics com Carduel o Logres.

Però el lai no va romandre sempre igual. Aquesta primera forma escrita es va denominar lai narratiu, i més tard va arribar el lai líric, especialment popular al segle XIV: havia passat a ser un tipus de cançó, interpretada de forma habitual pels trobadors. El compositor Guillaume de Machaut també va escriure lais, i de fet, va ser ell qui va donar-los la forma definitiva.

La història dels lais acaba al segle XV, quan la forma es dilueix i passa a confondre’s amb una altra de les grans formes medievals, el virelai, que caldrà tractar en una altra ocasió. Mentrestant, no deixarem d’insistir en la gran bellesa d’aquelles primeres històries recollides per Maria de França, plenes de dames i cavallers cortesans, que ens podem imaginar cantades sobre el so de les cordes d’una arpa.

Anuncis