Etiquetes

, , , , , , , , ,

A la catedral de Santiago de Compostel·la, al pòrtic de la Glòria, s’hi representa l’Apocalipsi, la fi dels dies. Entre les figures que s’hi poden trobar, apareix la imatge més important de la iconografia musical del romànic: vint-i-quatre ancians que apareixen tocant vint-i-un instruments musicals, tots ells de corda. D’aquesta manera, aquest conjunt d’escultures és un veritable catàleg d’instruments del segle XII que han arribat a nosaltres gràcies a les mans i el cisell de Maestro Mateo.

Enmig de tots aquests instruments, justament a la posició central, hi ha un instrument que, llarg com és, necessita dues persones per tocar-lo. De lluny ens semblaria una caixa, i es recolza als genolls. Es tracta d’un organistrum, el primer instrument de corda al qual es va aplicar un teclat. Tenia tres cordes, que variaven la seva afinació mitjançant tecles i es feien sonar amb una roda que s’accionava amb una maneta. D’aquesta manera, un dels intèrprets feia anar el teclat mentre l’altre feia girar la maneta, i així la roda girava sota les cordes, fregant-les com un arquet infinit.

Es diu que el nom organistrum era una contracció de dues paraules llatines: organum i instrumentum. L’organum fa referència a una de les primeres tècniques compositives en l’àmbit de la polifonia, la creació d’una segona veu afegida sobre la veu principal. L’instrumentum no té misteri: es refereix a un instrument musical. Així doncs, seríem davant d’un instrument que acompanyava els organums, polifonies religioses cantades en llatí, amb un so sense interrupcions. Polifonies que podien sentir-se als monestirs, on també es feia servir per estudiar composició.

Va ser entre els segles X i XV que l’organistrum va gaudir de la seva major popularitat. No van romandre sempre iguals: de mica en mica, es van anar fent més petits i podien ser tocats per una sola persona.

En qualsevol cas, si caminem amb els ulls oberts, tot i que l’organistrum pugui ser un instrument desconegut d’entrada, ens espera amagat a gran quantitat d’indrets, escampats a pòrtics i vitralls. Testimonis muts de l’existència d’un instrument considerat el símbol de l’harmonia musical còsmica i celeste que va acompanyar els primers passos d’una polifonia en expansió.

Anuncis