Etiquetes

, , , , , , , , , ,

A principis del segle XII, el filòsof Abelard escrivia la seva Historia calamitatum, una mena d’autobiografia on relatava amb desconsol les seves dissorts. I no n’hi havia per menys. La vida d’aquest sorprenent intel·lectual, que va passar de l’èxit a l’heretgia i el rebuig, està plena d’anades i vingudes. Plena també d’amor i entrecreuada amb la història d’una dona sorprenent: Heloïsa.

L’anàlisi de la il·lustració donaria molt de si. Pensem sinó en el llenguatge de les mans i les cames i el plànol d’igualtat on se situen els protagonistes.

D’origen bretó, Abelard, un brillant estudiant de filosofia, comença a impartir classes a l’escola catedralícia d’una ciutat lluminosa: París. El seu estil és diferent de la resta i comença a captar un gran nombre d’alumnes. Tanta és la seva fama que el cardenal Fulbert decideix nomenar-lo tutor personal de la seva neboda. Ella és Heloïsa, una noia encara molt jove, però, tot i la seva joventut, és una dona culta: sap llatí, coneix els clàssics i transita els camins de la lògica i el saber del seu temps.

L’amor sorgeix amb furor entre ells. Les seves cartes relaten la seva història amb claredat i sentiment. Abelard i Heloïsa s’estimaven, tot i que la relació no era aprovada pel cardenal Fulbert. Però allò ja no era cap secret i la música també es va fer present: Abelard va escriure lírica amorosa en llatí, amb “gran encant i dolçor tant en la llengua com en la música”, per dir-ho en paraules de la mateixa Heloïsa.

Al cap de poc temps, ella va fugir per donar a llum un fill, Astrolabi, però Abelard no va tenir la sort de poder-se escapar. Una nit, per sorpresa, uns homes enviats per Fulbert van entrar a casa seva per extirpar l’arrel del mal i avergonyir-lo públicament. Abelard va ser castrat.

A partir d’aquí, la relació es va transformar. Abelard va seguir amb el seu periple com a monjo, filòsof i mestre, i va trobar-se amb grans dificultats per defensar les seves idees, que van arribar a ser considerades herètiques. I Heloïsa va acabar els seus dies com a abadessa al monestir del Paraclet, un monestir que Abelard va fer construir per a la seva estimada i al qual va dedicar les seves millors composicions musicals: els seus planctus o planys, qui sap si per una història d’amor perdut, qui sap si per ell mateix.

[audio http://audios.catradio.cat/multimedia/mp3/7/9/1389891046597.mp3]

I si el voleu descarregar, feu clic aquí!

Anuncis