Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , ,

De nou, posar música al tema de la setmana va suposar tot un repte. En aquest cas, paraules majors: música per il·lustrar el Diabolus in Musica. Es plantejava la pregunta: com fas sonar quelcom tan poc usual? Com buscar sons que acompanyessin un interval prohibit? Aquesta va ser la nostra proposta.

La primera de les obres és una peça sorprenent, on no hi trobem el tríton, però on el Diable té una presència bàsica: és l’Ordo Virtutum, un drama litúrgic escrit per Hildegarda de Bingen. Es tracta d’una composició de principis del segle XII, que ens sobta pel seu caràcter viu i teatral: la protagonista és una ànima que vol ascendir allà on es troben les virtuts, personificades; però el Diable la tempta i la porta a descobrir amb ell el món. No desvetllarem res més sobre l’argument, però comentarem una de les seves característiques més peculiars: el Diable, no canta. Segons la compositora, no està capacitat per fer-ho, donada la seva qualitat diabòlica. Així, escoltem crits i esgarips, com els que ens acompanyen a la primera part del microtò. La versió utilitzada és la que va enregistrar el grup Sequentia, publicada a BMG l’any 1982 i reeditada per Harmonia Mundi l’any 1990, i el fragment en qüestió, Ego, Humilitas, Regina, Virtutum. Pot escoltar-se’n la darrera edició a Spotify.

El piano inquietant que ha il·lustrat més clarament què és el tríton o Diabolus in Musica pertany a l’obra Tritone Octave 4, del minimalista i performer Charlemagne Palestine. Aquest compositor, contemporani d’altres cèlebres minimalistes com Philip Glassés tot un personatge. Rodejat d’animals de peluix en les seves interpretacions en directe, va enregistrar l’any 2008 un àlbum titulat From Studies to Cataclysms. En ell, el tríton és protagonista absolut: en diverses alçades, en ritmes que s’alternen i donen la sensació sonora d’un trinat en descomposició. En qualsevol cas, si escolteu aquest àlbum (disponible a Spotify), podem garantir-vos que la sonoritat del tríton us quedarà ben clara!

El tríton no va ser totalment absent del gregorià, i tot no ser-ne una mostra directa, el següent fragment s’acostava perillosament a aquella sonoritat prohibida. Es tracta de Quod Eva Tristis, un fragment de l’àlbum La Ruta de l’Orient en el temps de Sant Francesc Xavier (1503-1556). Interpretava la Capella Reial de Catalunya sota la direcció de Jordi Savall i va sortir publicat sota el segell Alia Vox, l’any 2007. Us reptem a escoltar-lo aquí i descobrir aquesta nota sorprenent, més propera del que creuríem al famós Diabolus in Musica.

El tríton, però, apareix de manera encara més propera i directa als tres últims fragments del capítol. Són tres fragments més tardans. El primer d’ells, és el coral de Johann Sebastian Bach “Es ist genug”, de la cantata BWV60 O Eigkeit, du Donnerwort, en aquest cas en un enregistrament del segell Erato editat l’any 2009 i interpretat per Ton Koopman i l’Orquestra Barroca i Cor d’Amsterdam. L’àlbum pot escoltar-se a Spotify, certament, una bona versió per gaudir de bona música barroca!

Un nou exemple és el de Wolfgang Amadeus Mozart, que utilitza el tríton al primer moviment, Allegro non troppo, del seu Quartet de corda en Mi bemoll, K428. La versió que sentíem era del Hagen Quartett, dins un àlbum editat l’any 2006 per Deutsche Grammophon. A Spotify podeu trobar tant el moviment (on us reptem a trobar el tríton!) com l’àlbum sencer. Un d’aquells que en podríem dir sense por, un enregistrament de referència: la integral de quartets de corda del mestre de Salzburg, amb precisió, calidesa i musicalitat.

I el darrer és potser el Diabolus in Musica més cèlebre del Romanticisme: es tracta de la melodia de flauta que obre el Preludi a la migdiada d’un faune, de Claude Debussy. De nou, una versió impecable: la interpretada per Emmanuel Pahud i l’Orquestra Filharmònica de Berlín sota la direcció de Simon Rattle. L’editava EMI l’any 2005 dins un àlbum dedicat íntegrament al compositor francès. Us proposem l’escolta a Spotify, tant del fragment com de l’àlbum complet. Una delícia!

Aquí acaba el nostre post de músiques dedicades a aquest fenòmen intervàlic, batejat com a Diabolus in Musica i que ha passat de l’aversió a l’estimació al llarg dels anys. Un recorregut que partint d’un diable molt medieval com el d’Hildegarda, ens podria portar fins avui mateix. I és que ja ho diuen, que el Diable pot trobar-se darrere cada cantonada…

Anuncis