Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

En efecte, i com comentàvem al capítol d’aquesta setmana, el Cançoner de Ripoll ha arribat fins a nosaltres sense cap tipus de notació musical. Un cançoner mut però només en part, ja que la mètrica i les rimes dels versos que el composen, en certa manera, parlen per si mateixos.

Igualment, la nostra entrega dedicada a aquest volum, no va ser tampoc una entrega muda. Diversos fragments d’alguns àlbums ens van acompanyar en aquesta petita incursió en una de les obres de la lírica amorosa més destacades de l’època. Passem doncs, a comentar-los!

Guiraut de Bornehl és el primer autor que pren la paraula en aquest capítol amb la seva peça Non puesc sofrir. Amb l’amor com a tema “estrella” (podríem dir gairebé del segle) aquest trobador occità conegut pels seus contemporanis com a maestre de trobadors, va treballar a les corts de reis com Alfons I “El Cast” i Alfons VIII de Castella, a més de ser protegit d’altres il·lustres com el monarca anglès b, a qui va acompanyar a la tercera Croada, de la qual parlàvem en aquest altre capítol. En qualsevol cas, aquesta petita mostra d’amor cortès a través dels ulls d’un trobador corre a càrrec de l’Oni Wytars Ensemble, que l’inclou al seu àlbum Music of the Troubadours, editat per Naxos l’any 1999. Un disc que pot escoltar-se a Spotify i de la qual destaca l’aportació de la veu de Maria Laffitte.

També vam poder escoltar música que, tot ser posterior al Cançoner, es va originar justament al mateix lloc: el monestir de Ripoll, en aquest cas, durant el segle XIII. Es tracta de la peça Cedit frigus hiemale, inclosa al disc Ad Honorem Virginis: L’Ars Antiqua a la Corona d’Aragó, que signava l’any 2008 la Capella de Ministrers que dirigeix Carles Magraner. Aquest grup, resumir-ne la trajectòria del qual abastaria moltes més línies de les que ocupa el post d’avui, oferia a aquest disc un interessant recorregut per músiques de diverses procedències i traçava un panorama sonor no tan sols rigorós, sinó a l’hora, musicalment ben treballat i amb interpretacions de gran bellesa. Un àlbum que editava Licanus al 2008 i que també pot escoltar-se a Spotify.

La tercera peça convidada era Axe Phebus Aureo, provinent del cèlebre recull de cants goliardescos Carmina Burana, una col·lecció que, com vèiem, té més d’un tret en comú amb el Cançoner de Ripoll. La interpretació anava a càrrec del Clemencic Consort, dirigit per René Clemencic, en un enregistrament del que ja us parlàvem al post titulat Músiques de vi i taverna. I sí, també està disponible a Spotify!

Després d’aquesta mostra de la música dels poetes goliards, els valencians Capella de Ministrers tornaven a aportar una nova peça a aquest capítol: De la gensor qu’om vey. Una peça del trobador Berenguer de Palou, trobador nascut al Rosselló i que amb l’ajut de la viola de roda, la percussió, la corda polsada i la viola de gamba del seu director, reviu en la veu de la soprano Pilar Esteban. Una nova mostra de l’ambient cortesà del segle XII, coetània a l’el·laboració del Cançoner de Ripoll, que s’inclou a l’àlbum Amors e Cansó: trobadors de la Corona d’Aragó, editat per Licanus l’any 2008, i que pot escoltar-se a Spotify.

L’última peça ens portarà altres aires: és Kalenda Maya, signada pel trobador Raimbaut de Vaqueiras (1180-1207), que celebra un altre dels llocs comuns de l’amor cortès: la primavera. D’aquesta peça se’n troben multitud de versions, però la nostra escollida la interpretava Jordi Savall i la Capella Reial de Catalunya, al disc Estampies & Danses Royales, editat per Alia Vox l’any 2007 i que podem trobar a Spotify.

Ells són els encarregats de posar en aquesta ocasió el punt i final a aquest cop d’ull a les músiques del Cançoner de Ripoll, un Cançoner que tot i no aparèixer acompanyat de música, la va conèixer de ben a prop.

Anuncis