Etiquetes

, , , , , , ,

Per tal de completar l’entrega d’aquesta setmana, des de l’espai “Sons de l’Edat Mitjana” seguim fent créixer la nostra secció d’entrevistes. En aquesta ocasió, ens hem acostat a, probablement, una de les persones que millor coneix el Cançoner de Ripoll. Es tracta de Jordi Raventós, filòleg i editor, que va publicar aquest volum l’any 2009 a la seva editorial, Adesiara. Amb ell hem parlat de llibres, lletres i altres “bogeries”, com ara publicar poesia del segle XII en ple segle XXI.

Un filòleg que es va fer editor i l’any 2007 va fundar la seva pròpia editorial, Adesiara. En un ambient que tants qualifiquen de saturat d’informació, quin va ser l’impuls que va engegar aquesta iniciativa?

No va anar ben bé així. Quan encara estava a la universitat, ja vaig començar a treballar en una editorial, concretament l’any 1999. Una mica com els altres membres d’Adesiara, que ja feia uns quants anys que coneixien el món de l’edició en els seus diversos àmbits. La nostra idea era —i continua sent— que el més important d’una editorial han de ser els llibres i, sobretot, els lectors (idea que fa sis anys es podia considerar força utòpica, amb un bon nombre d’editorials entestades a publicar sense parar i massa enlluernades per la rendibilitat econòmica, en detriment, sovint, del producte que oferien), i per això hem d’esforçar-nos a oferir la màxima qualitat possible, especialment en els textos. No cal dir que l’única manera que conec d’aconseguir-ho és publicar pocs títols escollits cada any, fer-ho sense presses i treballar amb moltíssima antelació. A tall d’exemple, et puc dir que ja tenim tancada tota la programació editorial fins al final del 2017.

Textos antics, lírics, narratius, assaigs, d’autors propis i aliens… Quins criteris determinen si un títol forma part del seu catàleg?

El nostre criteri a l’hora de triar un títol, a part del fet que s’adigui amb la línia de les col·leccions que tenim (clàssics universals, clàssics grecollatins i, des del 2011, autors catalans dels segles xix i xx) és exclusivament literari i, per a determinats títols, històric. El cas d’El cançoner de Ripoll, per exemple, és paradigmàtic de tots dos aspectes. Alguna vegada donem més preferència al criteri històric, com va succeir l’any passat, quan vam rescatar de l’oblit el mític Sempre han tingut bec les oques, de Joaquim Miret i Sans.

L’any 2009 Adesiara va publicar El cançoner de Ripoll en edició bilingüe. Si publicar poesia avui ja és una empresa difícil, publicar lírica del segle XII és una bogeria?

El efecte, gairebé tothom, el 2009, va pensar que això era una bogeria, i resulta que El cançoner continua sent a hores d’ara el llibre més venut de l’editorial, i no crec que triguem gaire a fer-ne una tercera edició. Per acabar-ho d’adobar, El cançoner figura en la col·lecció «Aetas», de clàssics grecollatins, en què tots els títols són en edició bilingüe, amb el text original i la traducció catalana al costat.

El Cançoner de Ripoll és un recull poètic ben singular. Què hi troba, a les seves línies, que el fa decidir-se a editar-lo?

La seva vàlua literària —i també històrica, com podrà constatar qui llegeixi la introducció del llibre, a cura del professor Pere J. Quetglas— és indubtable; de fet, se sol vincular, amb raó, amb els cèlebres Carmina burana. Però amb aquesta obra ha succeït el que succeeix sovint en aquest nostre país: no valorem prou el que tenim. I, en canvi, Elcançoner ha estat estudiat i celebrat per diversos especialistes estrangers des que Lluís Nicolau d’Olwer el va descobrir als anys vint del segle passat; de fet, va ser traduït a diverses llengües europees abans que al català.

En aquest petit volum, l’editor assumeix, a més, la tasca de traductor. Imaginem que això ha suposat un lligam ben íntim amb el text: és el del cançoner un text mal·leable? Com s’enfronta el traductor a un text com aquest?

Certament, el lligam amb el text ha estat molt fort, i encara més perquè és un text pel qual ja m’havia interessat quan era a la universitat i perquè el vaig traduir conservant en català la mètrica dels poemes originals. T’asseguro que, tot i la seva relativa brevetat (20 poemes), ha estat el text en què més hores he esmerçat de tots els que he traduït. Sempre he pensat que la mal·leabilitat d’un text depèn de les hores que s’hi dediquin i, és clar, de la traça del traductor, però això darrer, naturalment, no em correspon pas a mi de jutjar-ho.

Finalment, com a lector, què aporta a Jordi Raventós la lectura d’un text medieval?

Un text medieval, si ens el llegim des de la perspectiva adequada (intentant posar-nos en el lloc de l’autor i dels lectors de l’època), aporta coneixements, molta informació i, si és literari i extraordinari com aquest, la lectura per pur plaer. Al capdavall, l’amor, les virtuts de la joventut, les lloances dels enamorats, i tantes altres coses que hi podeu trobar, no passen mai de moda.

María Montes

Anuncis