Etiquetes

, , , , , , , ,

Galdric Santana és arquitecte, músic i constructor d’instruments musicals, a més de professor de cornamusa al departament de Música Tradicional de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Aquesta setmana hem conversat amb ell per descobrir més de prop aquest instrument, que ell coneix de primera mà. No en va, un dels seus darrers projectes és la construcció d’una cornamusa del primer Renaixement. Sobre aquesta iniciativa, instruments, fonts i també sobre arquitectura parlem amb Galdric Santana.

Arquitecte, músic i constructor d’instruments musicals. S’entenen bé la música i l’arquitectura?

A la perfecció. D’entrada, música i arquitectura tenen tota la base compositiva de les proporcions, de manera comuna des de l’antiguitat de les dues arts. En el període clàssic ja està documentat que un arquitecte havia de dominar les tècniques de la construcció, però també astronomia i música (i l’harmonia comuna). Acadèmicament, actualment la música i l’arquitectura han quedat separades, i l’astronomia s’ha reduït considerablement. En el present, però, sí que hi ha certa dedicació al que avui s’anomena acústica arquitectònica (o de sales), i en certa manera l’arquitecte és com un lutier, i el seu instrument és l’espai. També vull posar un exemple singular d’arquitecte-orguener en la modernitat (poc conegut des d’aquest punt de vista), que és Antoni Gaudí.

Galdric Santana

La presència de la cornamusa ha estat constant en el temps? Ha viscut èpoques d’oblit i de recuperació posterior?

La cornamusa, en la cultura occidental, ha estat sempre present en les cultures de l’àmbit del mediterrani. Si no tenim en compte el segle XX –part insignificant des del punt de vista quantitatiu cronològic–, en què la cornamusa perd presència clarament, en part com a conseqüència de les revolucions industrials i les guerres mundials, podem dir que durant els darrers 3.000 anys de cultura mediterrània l’ús d’aquest instrument ha estat prou constant. En el cas de la cultura catalana, trobem música escrita estrictament per a cornamusa en ús fins al segle XIX. La cornamusa sempre ha estat present com a instrument pràctic en l’àmbit cerimonial, litúrgic i festiu, dins la història occidental moderna, en moltes cultures europees.

Vist, però, des del punt de vista local i del present, en molts indrets de la cultura europea podem dir que durant el segle XX la cornamusa va quedar en desús, i per tant la recuperació de l’instrument és molt recent. Actualment la cornamusa a Europa és completament viva.

Un dels teus darrers projectes és la construcció d’una cornamusa basada en models de principis del segle XV. Quines són les fonts d’informació principals d’aquesta reconstrucció?

Per desgràcia, tot i que és una dificultat atractiva, només disposem de material escrit. Hi ha documentació sobre l’instrument, també escrits de contingut descriptiu organològic (proporcions dels forats, etc.), i altres sobre pràctica musical (registres i tons de l’instrument). També hi ha molta iconografia (dibuix, pintura i escultura de valor descriptiu i geomètric divers). Però pràcticament no hi ha cap resta arqueològica d’aquesta època, i això representa una dificultat afegida.

Dins d’aquest procés, hi cap la creativitat i la imaginació del constructor?

En els processos actuals, el problema és que potser hi ha excés de creativitat i imaginació del constructor (també passa en l’àmbit de la restauració arquitectònica de monuments), perquè és més còmode i temptador, però això va en detriment de l’objectivitat del resultat.

En el meu cas intento posar-hi el mínim de subjectivitat possible (i espero que així sigui), i aplicar el procés generatiu en l’àmbit científic (en aquest context, però, sí que són útils la creativitat i la imaginació).

Cal dir que aquesta premissa d’objectivitat és el que m’atrau realment per dedicar temps a aquesta mena de projectes. En aquest sentit, abans d’abordar la construcció d’aquest instrument, primer vaig treballar en sentit cronològic invers, construint una cornamusa del segle XIX, i després una del segle XVIII, amb prou material arqueològic dels dos moments; i fins i tot vaig estudiar el perfil de coneixements dels constructors del segle XVIII, el funcionament i la precisió de les eines que empraven, quins altres instruments de vent construïen, etc.


L’estudi de la cornamusa al segle XV

Això és el que també he pogut transportar en menor mesura al segle XV, amb el gran inconvenient de no disposar de restes arqueològiques. Per tant, amb l’estudi no només de la iconografia sinó també del context escrit, i partint del format de l’instrument modern més proper en el temps (amb models històrics existents), he pogut aplicar un exercici d’arqueologia experimental. He usat els coneixements tecnològics i musicals del moment històric corresponent, i he usat com a model gràfic/formal central una escultura-mènsula del pati gòtic del Palau de la Generalitat, avaluada i contrastada també amb un conjunt iconogràfic d’instruments de les mateixes característiques o de característiques molt semblants.

Alguns resultats

El resultat d’aquesta manera de treballar ha permès, abans fins i tot de disposar de l’instrument definitiu, incrementar-ne el coneixement formal i acústic. Per exemple, la forma de la campana del clarí de la cornamusa: és un element de control del volum i el timbre, però després de l’estudi, entenem que aquesta forma també influeix en l’ornamentació, i pot distingir la capella o institució a la qual pertany l’instrumentista. Això, doncs, permet interpretar millor la iconografia de l’instrument i formular noves hipòtesis al respecte.

L’arquitectura en la recerca

Per a la interpretació formal d’aquesta iconografia, m’ha ajudat també molt l’aplicació dels coneixements de la història de la representació arquitectònica que es treballen en el programa de doctorat del departament on imparteixo les assignatures d’arquitectura.

Una altra gran sorpresa molt positiva d’aquest treball ha estat descobrir la viabilitat d’aplicar les lleis de la proporció gràfica constructiva del moment sobre el foradament del tub melòdic, i obtenir una escala i un temprament que en determinen, a més, la digitació, i que musicalment són del tot viables, en contrast amb la tècnica sofisticada que normalment aplico per avaluar les freqüències, que és mitjançant un modelat virtual del foradament i un càlcul per a elements finits (mitjançant software de creació pròpia) que permet obtenir el foradament en funció de la freqüència calculada, i per tant definir el temprament abans de foradar el tub per aconseguir l’afinació desitjada.

Galdric Santana

Galdric Santana és professor d’instrument al Departament de Música Tradicional de l’ESMUC. Quins punts de contacte hi ha entre la cornamusa de l’àmbit tradicional i la de l’àmbit de la música medieval?

Més que punts de contacte, es tracta de punts de partida. És la referència inicial sobre la qual es treballa com a primera base “teòrica”, però pel que fa a la pràctica interpretativa i a les possibilitats, els estudis se centren en el moment històric de més possibilitats i pràctica de l’instrument, que és la primera meitat del segle XVIII. Amb aquesta base podem afrontar els nous reptes d’aquest instrument en el present musical, i donar el coneixement i les orientacions interpretatives per a la música històrica.

Certament, tot i l’existència d’alguns projectes de recerca, encara queda molta feina per fer en el camp d’estudi de la cornamusa medieval. Quines preguntes encara necessiten resposta?

La recerca sobre la cornamusa medieval, fora del material històric, escrit i gràfic de l’instrument, es troba en una fase de poca activitat o de pocs resultats, i a més és molt important l’anàlisi que en pugui fer l’arqueologia experimental, molt útil també en l’àmbit organològic.

Hi ha una pregunta que m’atrau constantment, que és la possibilitat d’identificar els “models” repetits o estandarditzats de l’instrument comuns entre més d’un constructor, i que a més siguin allunyats geogràficament. La iconografia emmascara molt el concepte de “model” d’instrument, ja que en molts casos l’artista que feia una pintura o escultura viatjava i actuava en diversos països, amb el seu repertori propi de models de músics. Això passa a la vegada que altres artistes recullen la realitat del lloc on estan treballant, i s’hi afegeix l’intercanvi de músics i instruments entre reis i altres institucions o els exèrcits.

Una altra pregunta és determinar el temprament o tempraments que usaven, tenint en compte que en molts casos eren model per construir l’instrument (per a interpretació amb conjunt instrumental variat). En altres casos la construcció es feia amb un control geomètric aplicat a aquest instrument, de manera que també es generava una escala-temprament concreta que imitaven altres instruments (per exemple de corda fregada) i la veu. Aquesta variant ens l’ha transportada al present la tradició oral de les diferents músiques tradicionals que han mantingut la cornamusa.

María Montes

Anuncis