Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

El dia 22 de novembre a Mataró, dins la XXXI Setmana de la Música Antiga, la música medieval es farà present a la Capella dels Dolors de la ciutat. El grup Magister Petrus hi  presenta un concert dedicat als Carmina Rustica i Ecclesiastica. El seu director és el musicòleg i intèrpret Mauricio Molina, protagonista d’aquesta entrevista, la primera d’aquesta nova secció del blog. En les següents línies descobrim amb ell peculiaritats dels segles XII i XIII, el rol dels instruments i  l’ambient dels monestirs, a més de conèixer una mica més la visió personal que té de l’Edat Mitjana i la seva música Mauricio Molina.

La seva és una dedicació completa a la música de l’Edat Mitjana. En quin moment i de quina manera es desperta aquesta inquietud?

Tot comença amb el primer cop que, de jove, vaig sentir cant gregorià i música de trobadors. Jo venia de militar al heavy metal i de passar per la música clàssica contemporània i el jazz. El so d’aquesta música em va atrapar immediatament per la seva espiritualitat, la retòrica, el simbolisme i el context històric i cultural. Vaig decidir dedicar-me a investigar-la rigorosament perquè hi vaig veure la possibilitat de finalment combinar la meva passió per la història, la música, l’art, la teologia i la pràctica de la interpretació.

La seva recerca musicològica, com també la seva proposta interpretativa, se centra en la música (i no només la música) dels segles XII i XIII. Què tenen que els fa tan especials?

Aquests segles comprenen àmpliament el que coneixem com “Renaixement del segle XII”, època d’una gran activitat intel·lectual que finalment impulsa Europa cap al món modern. És una era que veu el naixement de les universitats, l’expansió política i cultural de l’Europa occidental (a través de les guerres religioses, els pelegrinatges, el comerç i la predicació), l’ús artístic de les llengües vernacles, l’escolasticisme i la formació de la idea d’estat. La música d’aquest període és un gran vehicle d’expressió de la cultura i, per tant, té un gran valor històric i artístic. La cançó, com la coneixem avui, és fruit d’aquest període, cosa que poca gent sap.

El títol del seu proper concert amb Magister Petrus és Carmina Rustica et Carmina Ecclesiastica: la cançó secular i popular en la cultura monàstica medieval. Com s’acosta l’intèrpret i investigador a aquesta música popular?

Òbviament la discussió ha de començar amb què considerem nosaltres com caràcter popular, tenint en compte tota la dimensió i implicació romàntica del terme. De moment ens plantejarem que en el context medieval –i del nostre concert– es refereix a música de caràcter secular d’un registre diferent de la música eclesiàstica o del que podríem anomenar “música secular artística”.

Desafortunadament, aquest tipus de música sembla que no va ser copiada, almenys directament, a les fonts que ens han quedat. Tanmateix, en alguns casos es pot intuir, perquè algunes de les seves manifestacions es troben latents als repertoris més “elevats” que sí que van ser escrits.

Per exemple, s’ha proposat que el repertori de la sequentia presenta una connexió important amb la música de caràcter popular (cançonetes, danses, ús de certs instruments musicals). Això ho suggereixen certes rúbriques que apareixen a les fonts, i el caràcter i construcció tan “poc gregoriana” d’algunes de les seves melodies. També s’ha teoritzat sobre la influència de repertoris seculars en la poesia i música de la cançó llatina dels segles XI i XII i de la cançó popular en l’anomenada “cançó de tornades múltiples” de la França urbana del segle XIII.

Amb aquesta informació, podem tractar d’acostar-nos amb molta cura a una possible reconstrucció d’un repertori “semipopular”.

Segons el programa, el concert inclourà “danses populars i peces de caràcter  amorós, eròtic i de protesta social associada als monestirs”. Ens hauria de sobtar trobar aquestes temàtiques dins les comunitats religioses?

Al contrari. Pensem que fonts tan importants com els Carmina Burana  o el Cançoner de Ripoll –associades a monestirs– es troben per exemple plenes de poesia eròtica. En una revisió del tema dels goliards s’ha proposat que molts dels poemes que associem amb aquests mítics personatges van ser escrits per intel·lectuals que vivien en centres religiosos. La nostra visió moderna d’aquells que vivien en monestirs o estaven connectats amb l’Església tendeix a ser més propera a les concepcions dels segles XVIII i XIX que a la realitat medieval.

Els monestirs, lluny d’estar tancats al món, eren centres de cultura habitats per gent que venia de les classes altes i amb estudis universitaris. Així, aquesta poesia –al context d’una comunitat religiosa– es pot considerar principalment com un exercici poeticointel·lectual on es desplegava el coneixement dels clàssics i de les noves formes de composició poètica, l’Ars Rythmica. El que ens demostra l’estudi de la cultura medieval és que allò secular i allò religiós coexistien sense problemes en l’espai físic i intel·lectual, i compartien codis artístics.

Tot i que les mencions als instruments no són gaire abundants a les fonts  purament musicals de l’Edat Mitjana, són molt presents en altres àmbits com la literatura o la iconografia, tractats de formes molt diverses. Quina importància tenen, doncs, els instruments dins aquest període de la història de la música?

Quan, als anys vuitanta, es van popularitzar les teories de Christopher Page sobre el cant a cappella en la música monofònica i polifònica, es va descuidar l’estudi pràctic dels instruments musicals. Existeix, però, una gran quantitat de fonts que revelen una tradició instrumental important. Entre molts exemples, trobem les descripcions del monjo de Sankt Gallen Tuotil (c. 900), acompanyant els seus trops amb salteri i crota; les de Sextus Amarcius (c. 1100) i Geoffrey de Vinsauf (c. 1200), de joglars tocant arpes i percussió amb gran virtuosisme i les indicacions de Johannes de Grocheio i Jeroni de Moràvia (c. 1300) sobre l’ús de la fídula, que ens revelen l’interès que aquest instrument despertava entre monjos, clergues i altres intel·lectuals de l’època.

Afortunadament, algunes d’aquestes descripcions són molt detallades i ens permeten construir, amb cautela, teories sobre la manera de tocar instruments, que inclouen el seu paper en la creació de preludis, postludis, contrapunt incipient i acompanyament rítmic de la música vocal. Les fonts, a més, ens suggereixen que almenys certs repertoris vocals podien ser tocats instrumentalment.

L’ús d’instruments sembla, doncs, fonamental per reconstruir la música del període. Aquesta reconstrucció instrumental és un dels objectius principals de Magister Petrus.

Per acabar, què pensa Mauricio Molina que té el món medieval, que fa que encara avui ens hi sentim atrets?

M’agradaria pensar que aquesta atracció va més enllà d’una fascinació del període romàntic que perviu als nostres dies i que es troba adaptada al gust del segle XXI. Crec que de tota manera, una part important d’aquesta crida respon a una recerca que fem alguns de formes de llenguatge artístic diferents de les de la nostra època. Això es deu, en molts casos, al fet que aquelles que ens corresponen sembles esgotades i mancades de certa profunditat, bellesa i espiritualitat.

María Montes

Anuncis