Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

En la natura, les veus coexisteixen, els sons se superposen els uns als altres i simultàniament, arriben a la nostra oïda. Així, la polifonia sempre ha existit però, quan va transformar-se en una part escrita, pensada, de la interpretació musical?

La primera menció a una segona veu escrita a un manuscrit la trobem al segle IX, dins el tractat de música Musica Enchiriadis, que ens parla d’una veu que canta la melodia principal, anomenada vox principalis, i una veu que es mou en paral·lel, a una distància de quarta o quinta. És la vox organalis, i dóna lloc al que anomenem organum.

L’altura de dues melodies simultànies queda reflectida per primer cop al tractat “Musica Enchiriadis”

L’organum es va convertir en una tècnica d’interpretació molt habitual: els oients de l’època trobaven que el so de dues veus diferents que cantessin alhora, amb un moviment paral·lel, era molt agradable. Això va portar a seguir experimentant, i acabar trencant amb aquest paral·lelisme rígid: la vox organalis es feia lliure i apareixia l’efecte anomenat discantus.

Però si hi va haver algun entorn on aquests experiments amb les veus van desenvolupar-se especialment, aquest va ser el de l’Escola de Notre Dame, a París. Al segle XII, un any de renaixement cultural a Europa, també va florir la polifonia. Els mestres de Notre Dame van perfeccionar i portar a l’extrem la tècnica de composició polifònica i van assolir una fita molt important: van ser capaços d’escriure les seves obres de forma fidel, no només reflectint les altures de les notes, sinó també, el seu ritme.

Si voleu saber-ne més i posar banda sonora a aquestes paraules, no deixeu d’escoltar l’àudio del capítol de la setmana!


I si el voleu descarregar, feu clic aquí!

Anuncis