Etiquetes

, , , , , , ,

Deia un predicador alemany al segle XIII que els ministrers eren les cornamuses del Diable. Un altre, francès, es preguntava: “Pot un ministrer arribar a la vida eterna?”, i ell mateix responia: “Certament no, perquè són els ministres del Diable”. Sant Bernat va ser més directe i va dir, simplement, que els instruments no eren agradables a Déu. Tot i que són tan sols uns exemples, està clar que, per a gran part de l’Església, la via més directa i més pura per arribar a Déu era la veu humana, i l’uníson més perfecte, el seu mitjà preferit. Parlem del cant pla.

El cant pla o gregorià és una línia melòdica sense acompanyament, amb un text en llatí, que s’inclou a la litúrgia cristiana. Els primers testimonis escrits apareixen al segle IX i a partir d’aleshores es troben recollits a diversos llibres, en formes diverses, com els trops, seqüències, himnes i versus.

El sobrenom de gregorià s’atribueix de vegades al Papa Gregori I, el Gran, que l’hauria recopilat o fins i tot escrit. Però no va ser així. El seu origen és prou diferent: en un principi, els cristians d’arreu cantaven seguint els costums de la seva pròpia terra i així, podien trobar-se diversos cants i litúrgies segons els indrets, com el cant beneventà, el cant ambrosià i el cant visigòtic. Va arribar un moment, però, en què l’Església va pensar que tanta dispersió en les formes era un perill per a la seva estabilitat, i aleshores es va decidir adoptar una sola d’aquestes variants com a oficial. L’escollida va ser la litúrgia romana, i el seu cant propi va ser justament aquest, el que ha arribat fins a nosaltres i que coneixem com a cant gregorià.

Si pensem en les catedrals i els claustres gòtics, la llum i el seu simbolisme ens atrapen. L’equivalent musical d’aquesta llum simbòlica seria el cant pla, la via més directa per fer baixar un tros de cel a la terra i per fer també el camí invers: fer ascendir l’ànima més enllà dels núvols. Hi ajudaven els anomenats modes, el sistema tonal en què estaven escrits els cants, que es triaven en funció del sentit del text, d’allò que es volia dir. Així, eren les paraules les que s’elevaven a Déu, embellides per la música.

Si voleu saber-ne més, escolteu l’àudio!

[audio http://audios.catradio.cat/multimedia/mp3/6/7/1373360122976.mp3]

També el podeu descarregar amb un clic aquí!

Anuncis