Etiquetes

, , , , , , ,

Ahir, un any més, el Piromusical va cloure el programa de les Festes de la Mercè a Barcelona. A banda del foc, els colors, la llum i l’estrèpit de les explosions de pòlvora, l’altra gran protagonista de la nit va ser la música. Notícies com la del Diari Ara o La Vanguardia en fan menció i destaquen la commemoració del Tricentenari i el repàs que es va fer als darrers 300 anys d’història de la música. Però el cert és que no només van ser músiques creades a partir del segle XVIII les que van sonar per acompanyar la vetllada pirotècnica. Des del blog, doncs, aprofitem l’avinentesa per fer visibles aquestes petites mostres.

D’una banda, van poder-s’hi escoltar danses del Renaixement, com Propiñan de Melyor, un anònim inclòs al Cançoner de la Colombina (finals s.XV), l’alemanda Fortune Helas Porquoi, de Pierre Phalèse (s.XVI) i la Bourrée d’Avignonez d’Henri du Bailly (s.XVII), que podreu sentir a Spotify fent clic als enllaços. La primera d’elles, Propiñan de Melyor, és en ocasions considerada una tonada medieval, i bé podria haver-ho estat, però en qualsevol cas, la versió que recull el Cançoner sembla més tardana. En qualsevol cas, els límits en aquests manuscrits fronterers, són difusos. Aquí tenim una interpretació a càrrec del conjunt Hespèrion XX, que dirigia Jordi Savall.

Però encara saltant una mica més enrere en el temps, i aquí sí que sense dubtes, l’Edat Mitjana també va ser present al Piromusical. Va fer-ho a través d’un Saltarello, en aquest cas en versió de David Munrow i l’Early Music Consort of London. Abans d’entrar en detalls, us proposem escoltar aquesta versió, que va sonar precisament al moment culminant del bloc de música antiga del Piromusical.

El saltarello és una dansa italiana de finals del s. XIII i que es va estendre també al llarg del s. XIV. Es tractava d’una dansa on l’instrumentista, ja fos un músic de viola o un llaütista, es lluïa. Música virtuosa per ser escoltada i ser ballada fora de l’església, que contrastava amb la seriositat de les músiques que s’hi sentien a dins.

Aquesta versió que sentíem va publicar-se per primer cop a l’àlbum Ecco la primavera, editat l’any 1969 per Decca. De manera més recent, es va incloure dins Instruments of Middle Age and Renaissance, una remasterització del segell Virgin, l’any 2007. Traçar un perfil de David Munrow en unes poques línies és tasca gairebé impossible. Direm a mode de presentació que va ser un dels primers en acostar-se a la música medieval dins el corrent de la música antiga amb criteris històrics. Va seguir les traces d’altres grans noms com Gustav Leonhardt i Frans Brüggen, però mentre que aquests van centrar-se principalment en la música barroca, Munrow va girar la vista una mica més enrere. (Si en voleu saber més, us recomanem aquest article a The Guardian.)

Així doncs, tot i que a hores d’ara pugui semblar una interpretació excessiva o fins i tot incorrecta si pensem en els instruments utilitzats o els arranjaments que es proposaven, és de justícia valorar-la en el seu context: l’apertura i primers intents de recórrer un camí sonor que molts altres transitarien més tard. I això sense perdre l’atractiu i la capacitat de connectar amb aquella part amagada de la nostra memòria, la que ens emociona i ens dispara la imaginació.

PD: Podeu tornar a veure el Piromusical fent clic aquí.

Anuncis